El Telegrama del Rif
Cal, en efecte, impulsar la despesa i la creació de llocs de treball per procediments més eficaços que no pas l'actual política monetària
Quan vaig tornar dels EUA per a acabar la mili, vaig anar destinat a les forces regulars indígenes d'Alhucemas número 5, a Melilla, en clar contrast amb el José María Aznar de l'“España va bien”, que no solament, patriota ell, es va escaquejar de jurar bandera, sinó que, a més a més, va aconseguir que el seu fill gran també s'escapolís de servir el país. D'altra banda, amb la necessària cooperació de còmplices com el Blesa de
Bankia, van saquejar de manera sistemàtica l'economia del país i els pressupostos de l'Estat, en un procés ben revelador de falta d'escrúpols i de principis morals. Per exemple, quan va mentir amb tota la solemnitat quan va assegurar que a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva. O bé quan va afirmar que els indicis de l'atemptat d'Atocha portaven a ETA i no als islamistes. A més a més, els seus lligams i negocis amb el dictador Gaddafi de Líbia el van impulsar a dir que aquell sanguinari terrorista culpable de l'atemptat de Lockerbie en el qual van morir tots els passatgers era un personatge “una mica extravagant”, però amic nostre. M'estic referint al sanguinari personatge que a Fornells (Menorca) va fer en presència de l'arquitecte Tusquets (aquí van adjudicar la primera obra) el pacte amb Millet i del cas Palau de la Música, amb el president de
l'Orfeó designat com a vicepresident de la Fundació FAES a Catalunya, que, ves per on, és el think tank més subvencionat de tot Espanya.
Si Aznar hagués anat a Melilla a fer la mili hauria anat a fer instrucció a Rostrogordo i a passar la nit al fort de Sidi Aguariach. Sobretot, però, sabia que a Melilla s'hi publica el diari El Telegrama del Rif, de comentaris molt curts. Serà, doncs, amb aquest estil més telegràfic que no pas postal que passaré revista a una sèrie de comentaris d'actualitat que, en conjunt, poder ser indicatius d'una nova era econòmica en la qual aparentment anem a les palpentes. El FMI, per exemple, avisa que la nova realitat requereix reformes que els governs apliquin tenint en compte la perspectiva d'un creixement inferior, sobretot si tenim en compte que la recuperació és mediocre, moderada i desigual. En realitat, els riscos per a l'estabilitat financera es van incrementant enmig d'un declivi de la liquiditat en els mercats. A la zona euro, sembla que no hàgim estat a la vora del precipici, les normes ja no reflecteixen temors a la deflació i les accions marquen cotitzacions no vistes des de fa quatre anys. Ja no ens trobem, doncs, en un pessimisme total, sinó millor que durant la crisi del deute que va començar el 2010. El que caldrà veure és quin grau d'inflació de preus causarà la injecció quantitativa en les economies reals més que no pas en les economies financeres. En tot cas, no sembla que la injecció quantitativa faci possible una reducció de la taxa d'un 10% d'atur a la UE, que, a Espanya, és del 24%. De fet, una liquiditat suplementària pot afavorir els rics en una situació com la present de tipus d'interès molt baixos i uns interessos dels bons que ja són negatius.
En aquestes circumstàncies hi ha qui es planteja si el diner creat pels bancs centrals, en lloc de destinar-se als mercats financers, no seria més convenient que es destinés als governs per a invertir-lo en projectes d'infraestructures que fan molta falta o bé facilitar als ciutadans unes subvencions mensuals per a disposar-ne durant un any i mig. Cal, en efecte, impulsar la despesa i la creació de llocs de treball per procediments més eficaços que no pas l'actual política monetària que avui sembla incapaç de superar l'estancament i l'atur. Altrament, la competitivitat caldria trobar-la en la possibilitat que els altres països de la UE tinguessin la possibilitat de devaluar la moneda en relació amb la d'Alemanya. El president del BCE, Mario Draghi, considera superada la crisi econòmica i presumeix de la injecció quantitativa com a decisiva, junt amb el preu baix del petroli, que allibera recursos per al consum. Els mercats emergents han caigut en ralentí i la pujada del dòlar significa un risc. Ara fa dos anys, es parlava dels cinc malalts BIITS (el Brasil, l'Índia, Indonèsia, Turquia i Sud-àfrica). Actualment, l'Índia ha millorat, però els productors de matèries primeres tenen nous problemes.
