Aclarir les incògnites

A Catalunya hi ha dues maneres d'abordar el conflicte amb Espanya. El document fet públic aquesta setmana pel Cercle d'Economia amb motiu de les eleccions municipals, és un exemple d'un d'aquests plantejaments. El lobby econòmic assegura de nou que es tracta d'un “problema espanyol de l'estructura territorial de l'Estat”. El grup de preceptors dels empresaris catalans creu que l'única solució és “assumir-lo amb esperit de concòrdia, voluntat de pacte i predisposició transaccional.” Segons el president del Cercle, Anton Costas, “és impossible resoldre el problema des de decisions unilaterals de les dues parts” i recomanava fer ús del principi de legalitat i no sortir de la llei.

Malgrat que el Cercle també defensa que “hi ha un principi democràtic que obliga els líders a recollir les aspiracions dels ciutadans [...] que tenen dret a pronunciar-se”, el seu plantejament és antisobiranista. Reclama al govern espanyol trobar una solució, sense dir-ho, federal, que ha estat sempre la proposta del PSC. Vénen a dir que si no hi ha una reforma en aquest sentit, la mobilització sobiranista persistirà i molts catalans continuaran aferrant-se a la idea de l'estat propi. El sobiranisme ha estat la vertadera “revolució democràtica” dels últims anys a Catalunya, cosa que el Cercle no ha reconegut mai perquè està constituït per una colla d'intel·lectuals als quals aterra més el sobiranisme, a qui recomana no sortir de la llei, que els antisistema del 15-M, un moviment que “genera il·lusió” als instal·lats, a la “casta” catalana. Paradoxes de la idiosincràsia catalana.

Curiosament, Podem, el partit unionista dels antisistema, coincideix amb els lobby de l'empresariat català sobre que el conflicte català és un “afer” espanyol que si no es resol és per la manca de voluntat i per la perversió del PP. No diuen res del PSOE i no diuen res, sobretot, del catalanisme. No s'han adonat que la gent de Podem no se sent concernida pel catalanisme, que és el moviment de defensa de la personalitat política nacional de Catalunya des del segle XIX? El catalanisme i l'obrerisme han estat els dos grans moviments de la modernitat catalana, els dos factors de modernització lligats a l'industrialisme que no han anat mai separats. No ho dic tan sols jo, sinó que ho han deixat escrit historiadors de la talla de Jaume Vicens Vives i Josep Benet (dos dels impulsors de la creació del Cercle d'Economia l'any 1958), Josep Termes, Vicente Cacho Viu, Jordi Casassas, Teresa Abelló, Pere Gabriel, Casimir Martí, Borja de Riquer i ara Josep Fontana, entre molts altres.

La victòria per la mínima d'Ada Colau ha reactivat els federalistes i el sempre enganyós miratge que amb un govern d'esquerres es resoldria “l'encaix” de Catalunya amb Espanya. Deixant de banda que la proposta federal fa trenta anys que circula sense que hagi aconseguit imposar-se, l'error és menystenir el catalanisme. Aquest sector de l'esquerra catalana –la clàssica o la pretesament nova–, interpreta el catalanisme des de l'òptica de Jordi Solé Tura i el seu famós llibre sobre Prat de la Riba i la revolució burgesa. Els dos ideòlegs d'Ada Colau –Jordi Borja i Joan Subirats, tot i que entre ells no es puguin veure– són fills intel·lectualment parlant de Solé Tura. De fet, tots tres eren militants de Bandera Roja, l'organització que més va ajudar a difondre el dogma que el catalanisme era l'instrument de la burgesia per perpetuar-se en el poder, una idea que era un calc de les tesis del marxisme clàssic sobre el nacionalisme però que a l'Espanya dels anys trenta va difondre Joaquim Maurín. Quan la majoria dels membres d'aquesta organització maoista es van integrar (o reintegrar, segons els casos) al PSUC, el seu plantejament va topar amb el del sector netament catalanista que hi militava i s'inspirava en les interpretacions de Valentí Almirall i Rovira i Virgili sobre què era el catalanisme.

El plantejament del Cercle d'Economia i de Podem no és nou. De fet, és més vell que la picor. Al segle XIX el federalisme espanyol ja es va fracturar per això i Valentí Almirall va partir peres amb Francesc Pi i Margall per impulsar el catalanisme polític. El seu era un catalanisme clarament republicà, d'esquerres i popular, en el qual la dimensió social era consubstancial a l'alliberament nacional. Dos grans intel·lectuals, avui ignorats, com Àngel Carmona i Jordi Ventura van saber-ho explicar molt bé. Termes va reblar-ho i el sobiranisme d'ara en recull la tradició. Podem, en canvi, n'és l'antítesi, com el Cercle d'Economia, perquè són dues visions de l'unionisme als quals s'ha afegit, per salvar-se de la mort, ICV-EUiA. Representen l'unionisme benèvol, oposat a l'intransigent, però al capdavall són unionistes.