Elogi de la ignorància

No faig cas, ni responc els missatges insultants, fatxendes o amenaçadors que rebo, a la xarxa, farcits de tot el fotimer de prejudicis i tòpics anticatalans de tota la vida, sovint des de l'anonimat o la identitat falsa. No ho faig, perquè altra feina tinc i m'estimo més de dedicar el temps a objectius més elevats, nobles i gratificants, per a dir-ho d'alguna manera. Però l'altre dia no vaig poder vèncer la temptació de fer-ho i vaig caure-hi. Un individu m'envià un missatge al Twitter, a propòsit d'un article meu, on deia que érem uns pesats perquè sempre parlàvem del mateix i acabava la sentència amb aquest mot educat, dialogant i conciliador, no sé si federal: imbéciles. La categoria moral i el nivell intel·lectual de l'interlocutor sobrevingut ja s'endevinen i s'expressen a la perfecció amb les seves paraules, però, a més, tot i la brevetat del text, aquest contenia unes quantes faltes d'ortografia. Amb la xafogor ambiental com a aliada, vaig etzibar-li: “Podria escriure l'espanyol sense faltes d'ortografia? La feina ben feta no té fronteres. La ignorància, tampoc.” La seva resposta em deixà garratibat, palplantat i àdhuc mig entemonit, perquè no donava crèdit al que llegia: “No entiendo ni jota. Paletos!” Tota una declaració de principis, indicativa de l'estat mental i l'actitud política d'una part del nacionalisme espanyol, aquella que fa ostentació pública de la seva ignorància, exhibeix la seva incultura i fanfarroneja amb el seu desconeixement de dimensions oceàniques. La frase és un exemple magnífic de com són els nacionalistes espanyols, sobretot aquells que s'aixopluguen en la categoria social de cazurros, és a dir, coixos de front, curts de gambals o modestos de lletra. No és possible, però, de dir tantes coses amb tan poques paraules, i això he de reconèixer que és un elogi sincer. Dos missatges ben clars, doncs, urbi et orbe: 1) confesso que no entenc la llengua en què escrius, reconec la meva incapacitat per a desxifrar el contingut del teu missatge, per més que estigui en un idioma també llatí com l'espanyol 2) tot i que l'ignorant sigui jo, com ja acabo de manifestar en els mots precedents, el paleto, tanmateix, no sóc jo que no us entenc, sinó vosaltres que sí que m'enteneu a mi.

Pot ben bé ser que, aital ésser humà, no hagi pogut fer més enllà dels estudis primaris i, coneixent la tirada natural del sistema educatiu espanyol cap a l'aprenentatge d'idiomes, no faci altra cosa que seguir una ben arrelada tradició nacional. Però no em puc estar de recordar que, en altres nivells, espanyols amb formació universitària presumeixen de saber només una sola llengua: la seva. Recordo aquell jove metge de Valladolid que, en un programa de TVE, s'entossudia a canviar-me el nom –el meu nom, no el seu!– tot manifestant, amb una petulància serena, que ell només parlava castellà, malgrat haver tingut una formació de nivell superior, tot rebent mostres d'assentiment i complicitat per part dels presents a plató, feliçment no tots. Només cal fer una simple comparació entre la competència lingüística dels presidents espanyols i els catalans, de la mort del dictador ençà. Tarradellas, parlava, almenys, tres idiomes; Pujol, sis; Maragall, cinc; Montilla, dos, i Mas, quatre segur, si més no. Els presidents espanyols parlen espanyol i prou, llevat d'Aznar, que és competent en aquest idioma, del qual domina les variants castellana i texanocaliforniana, i també podia expressar-se mitjançant un instrument lingüístic que, en algun moment, recordava l'anglès. La foto recent d'un Rajoy isolat entre els mandataris de la UE, perquè no podia parlar amb ningú, il·lustra bé el que dic. Però el nacionalisme espanyol converteix en provincians i curts de mires els que parlen idiomes i enalteix, en canvi, la incultura, el desconeixement i la ignorància, dels quals fa elogi. Mals averanys de futur, m'ensumo, per a un país així...