La unió fiscal a Europa
Implicaria crear una autoritat fiscal única a
la zona euro, amb un únic ministeri d'economia
que gestionés un únic pressupost públic
L'estiu del 2012, ara ja fa tres anys, la crisi del deute públic a Europa, després d'arribar a un punt culminant que posava en perill la mateixa existència de l'euro, va fer un important canvi de rumb. A partir d'aquell moment, el tipus d'interès del deute públic dels països de la perifèria de la zona euro (i la seva prima de risc) va començar a baixar de manera regular fins a assolir, a finals de l'any passat, el mateix nivell que el deute alemany o francès.
Ara fa tres anys, doncs, les autoritats europees van actuar en dos grans àmbits. El BCE va fer un canvi d'estratègia i va anunciar que estava disposat a comprar deute públic de qualsevol país de la BCE per tal de mantenir el tipus d'interès del seu deute públic a nivells raonables i baixos. Tan sols amb aquest anunci, els mercats van començar a tranquil·litzar-se, fins al punt que el BCE no ha hagut d'iniciar cap programa de compra de deute específic de cap país. Sí que ha iniciat un programa de compra de deute públic, a principis d'aquest 2015, però és de deute de tots els països, i el seu objectiu no és solucionar una crisi de deute públic que ja no existeix (Grècia és un cas apart) sinó ajudar tota l'economia de la zona a sortir de la recessió i allunyar-se de la deflació.
L'altre àmbit on es van prendre decisions va ser el Consell Europeu, que agrupa els caps de govern de tota la UE. Aquest, després d'una reunió el juny del 2012, va reconèixer explícitament que en crear la zona euro s'havien comès errors de disseny. Errors que no es van veure durant la primera dècada de bonança econòmica, però que la crisi global iniciada el 2008 havia fet palesos. Van reconèixer que calia corregir aquests errors, traçant unes línies d'actuació: la creació d'una unió bancària i una més gran integració fiscal i política. Es va iniciar de seguida la construcció d'una unió bancària, que en els seus trets principals ja està funcionant. Ja hi ha una legislació i un regulador únics en l'àmbit europeu, i un fons comú de resolució de bancs insolvents, el primer tallafoc per garantir els estalvis dels dipositants de tots els bancs de la zona euro en cas de problemes per alguna entitat.
La major integració fiscal, en canvi, està del tot estancada. Els darrers mesos hi ha hagut propostes per avançar en la direcció d'una més alta compartició de riscos fent que una part del deute públic que acumulin cadascuna de les economies de la zona estigui cobert pels governs (i contribuents) de tota la zona. Això requeriria que les institucions europees augmentessin el control dels pressupostos de cada país, mitjançant un ministeri europeu de finances, que també gestionés un creixent pressupost comú. I aquí comencen els problemes. L'oposició d'Alemanya a aquesta idea és molt forta. Com també la d'altres països del nucli, com ara Holanda, Finlàndia i Àustria. Tenen por que mentre no hi hagi una més gran convergència en productivitat de les economies (de la seva capacitat de produir béns i serveis) aquesta compartició de càrregues fiscals esdevingui en realitat un desplaçament de càrregues fiscals des de països de la perifèria cap a països del nucli. Tenen por d'acabar pagant el deute públic de països menys curosos amb les seva despesa. Prefereixen esperar a veure com les reformes estructurals milloren la productivitat dels països més febles i com aquests redueixen el seu volum de deute públic amb les mesures d'austeritat.
El que queda molt i molt lluny en l'horitzó seria l'anomenada unió de transferències. En realitat, els líders dels països del nucli afirmen que aquest no és un objectiu, i que més aviat caldria evitar-la. Una unió de transferències implicaria crear una autoritat fiscal única a la zona euro, amb un únic ministeri d'economia que gestionés un únic pressupost públic. Tots els ciutadans i empreses de la zona euro pagarien els mateixos impostos (en funció de la seva renda) i rebrien els mateixos serveis públics (independentment de la seva renda). Però, perquè tots els països acceptessin això, caldria que l'esforç productiu de cada país fos similar, si no el que s'estaria donant seria simplement una subvenció des dels països més rics (o que tenen una millor economia) cap als països menys rics (o que tenen una economia pitjor). Amb això desapareixeria qualsevol incentiu perquè aquests darrers intentessin millorar la seva economia. Els països del nucli creuen que aquest esquema seria una mica injust i econòmicament molt ineficient. I probablement tenen tota la raó. Però cal entendre també que, si el procés de reformes i austeritat dura massa, les opinions públiques contràries a la moneda única aniran en augment.
