El Nobel de la Pau, un premi més útil que mai

El premi Nobel de la Pau, atorgat al president dels Estats Units, Barack Obama, no és, contràriament al que pretenen els seus detractors, el reconeixement a unes expectatives sinó a una realitat ben tangible: després de vuit anys d'unilateralisme, la primera potència del món està governada per una persona partidària del diàleg i la cooperació com a instruments per superar els reptes del segle XXI. És per això que el premi Nobel és més útil que mai. En primer lloc, perquè premia algú que està a la cúpula dels òrgans rectors del món, i en segon lloc, perquè, gràcies al guardó, a partir d'ara Obama tindrà estímuls nous per continuar la feina iniciada. El mateix guardonat va enviar ahir un missatge clar als escèptics que consideren massa prematura aquesta distinció: els reptes són tan importants que no es poden assumir de manera individual, va dir, i la feina potser no es podrà completar en aquesta legislatura. «Ni potser durant tota la meva vida», va afegir el president nord-americà, una declaració evident de fins on pensa portar el seu compromís. Els Nobel acostumen a crear polèmica. Al 1973, per exemple, es va premiar el secretari d'Estat Henry Kissinger, interlocutor de les converses per dur la pau al Vietnam i, en aquella ocasió, l'origen de la controvèrsia no van ser les expectatives aixecades pel guardonat, sinó justament la seva tèrbola trajectòria, que incloïa una col·laboració estreta amb les dictadures d'Amèrica del Sud. A més, l'altre guardonat, el representant vietnamita Le Duc Tho, va renunciar al premi al·legant que el seu país encara estava en guerra. Pel que fa a Obama, ja ho diu tot el fet que aquest premi Nobel hagi unit els talibans i els republicans a l'hora de criticar-lo.