Guerra i por
Les crisis d'Orient Mitjà afecten l'estabilitat d'Europa. Bombardejar amb contundència les posicions de Daesh no és la solució
És un nou tipus de guerra contra un enemic il·localitzable. En les últimes setmanes els gihadistes han colpejat brutalment París, Ankara i Beirut. Han fet explotar un avió rus sobre el Sinaí i un hotel de Bamako, la capital de Mali, fou assaltat divendres per uns individus que cridaven “Al·là és gran”. És la guerra i la por. França ha reaccionat amb mesures que retallen substancialment les llibertats. Ho ha fet un govern d'esquerres després de la impressionant exhibició institucional al palau de Versalles en què tots els diputats i senadors aplaudiren les paraules del president Hollande i cantaren emocionalment La marsellesa. És fàcil fer una cerca per trobar les causes remotes d'aquests atemptats que maten indiscriminadament moltes persones als països musulmans i també arriben a Occident amb atemptats que assassinen europeus o nord-americans en llocs d'esbarjo o en concentracions esportives.
Les guerres frustrades contra l'Afganistan i l'Iraq estan a l'inici de la destrucció de societats que estaven controlades per dictadors o per faccions ètniques i religioses que convivien en un delicat equilibri. Els centenars de milers de morts en la guerra de Síria han deixat un país destruït amb dotze milions de desplaçats i més de quatre milions de refugiats a Turquia, Jordània i el Líban. Unes desenes de milers de sirians marxen esmaperduts per Europa central fugint de la persecució, la guerra i la fam.
L'atac de l'11 de setembre deL 2001 contra les Torres Bessones de Nova York és el primer acte de guerra contra Occident d'aquest segle. La reacció de George W. Bush utilitzant l'hegemonia de la força no ha donat cap resultat. Una de les respostes del fonamentalisme ha estat la creació d'Estat Islàmic (Daesh) que esborra fronteres, mata tots els que s'hi oposen, destrueix vestigis de civilitzacions antigues i, per damunt de tot, ha creat una xarxa d'adoctrinament captant molts joves europeus que s'apunten a la causa viatjant a territori de Daesh.
Hi ha dubtes que l'augment de bombardejos sobre Síria sigui la mesura més adequada per fer front a uns enemics que lluiten amb armes molt diferents. Han après d'Occident com es poden manejar les noves tecnologies i les utilitzen per perpetrar una acció terrorista conjunta el 13 de novembre a París. Un estadi de futbol ple a vessar, els cafès i restaurants concorreguts un divendres al vespre i una gran sala de concerts amb centenars de joves divertint-se eren objecte d'una matança que hauria pogut ser més massiva. Però l'arma més poderosa de què disposen és la voluntat de molts fanàtics de suïcidar-se mentre maten tants innocents com puguin. És la bomba atòmica dels pobres. En les guerres clàssiques estudiades per Carl von Clausewitz se sabia on era l'enemic i com se'l podia combatre. La desesperant novetat és que l'enemic en aquesta esgarrifosa guerra pot viure enmig de nosaltres i pot actuar quan rebi l'ordre que no se sap d'on ve ni qui la dóna. Són francesos, britànics, italians, catalans o espanyols. Molts d'ells no són immigrants sinó ciutadans europeus amb tots els drets i deures. Quan François Hollande proclama que França està en guerra pren una sèrie de mesures que retallen les llibertats per garantir la seguretat. Manejar l'equilibri entre aquests dos conceptes és una de les velles discussions de la història. Els francesos estan majoritàriament d'acord amb la pèrdua de llibertats per garantir la seguretat. Però aquesta situació anòmala no pot durar indefinidament.
Les diverses crisis d'Orient Mitjà afecten l'estabilitat d'Europa. Bombardejar amb contundència les posicions de Daesh no és la solució si no s'està en condicions d'enviar tropes per tal d'eliminar els que volen destruir la nostra civilització. Això requereix esforç i voluntat col·lectives. Serà necessari explorar una fórmula que pot ser més útil que llançar bombes sense poc o cap risc pels atacants. Una possibilitat és aconseguir la complicitat de la població musulmana que no està d'acord amb les barbaritats comeses per coreligionaris que s'emparen amb Al·là per matar a tort i a dret.
A Europa hi viuen 41 milions de musulmans. Un 7,1% de francesos són de la religió del profeta. A Catalunya els musulmans són més del 3% de la població. A Alemanya, Suècia i la Gran Bretanya, més del 4%. La majoria d'ells són ciutadans europeus. La integració és lenta i complexa. Però potser ha arribat l'hora de tractar-los, de veritat, com a ciutadans que s'impliquin en totes les qüestions cíviques, socials i educatives, que pugin en l'ascensor social i també que col·laborin en la seguretat de tots. És impossible i inhumà fer-los fora. És més intel·ligent que se sentin plenament europeus. No és bonisme, sinó realisme.
