El que Obama no ha fet bé

Fa dues setmanes feia referència a un article de G. Rose al Foreign Affairs sobre el que el president Obama ha fet bé. La resposta de Bret Stephens a la mateixa publicació incideix en el que no ha fet bé. Per B. Stephens, el president dels EUA ha de ser jutjat pel que ha fet del que ha promès, si en el seu mandat els aliats s'han enfortit i els enemics s'han afeblit, i si s'ha elaborat un nou concepte de lideratge americà que és clar i creïble per al món. La política té un gran component d'imatge, i per al que vol ser o és ja el líder, més encara.

Per les promeses: Guantánamo no s'ha tancat. Les relacions amb Rússia eliminarien recels i desconfiances i viurien una
nova època. No ha passat, el conflicte amb Rússia s'ha agreujat. La imatge dels EUA milloraria al Caire, Damasc i Istanbul. No es veu en cap de les tres capitals. Els assentaments israelians a Palestina s'aturarien.
Ha passat el contrari. Tot això passaria per la força moral del president i la lògica del seu pensament. Res ha succeït, i per tant s'hauria de concloure que la força moral del president és menor de la que es creia, i el seu pensament ha estat mancat de clarividència i lògica...

Pel que fa als enemics, Al-QaIda és ara més feble però nous moviments islamistes han agafat el relleu i el resultat és el mateix o pitjor. Rússia s'ha afeblit per l'impacte del baix preu del petroli més que per les sancions econòmiques, però ningú pot estar segur dels seus propers passos a Ucraïna i a Síria. L'acord amb l'Iran donarà ingressos a una economia que lliure de sancions s'expandirà i permetrà generar fons que seran utilitzats per finançar moviments a l'Afganistan, Síria, el Iemen o l'Iraq contra els interessos d'Occident.

Pel que fa als amics, el ministre d'Afers Estrangers de Polònia, Radoslaw Sikorski, ha dit: “L'aliança americana amb Polònia no té valor, és nociva perquè ens dóna una sensació de seguretat que és falsa”, i el d'Israel, Moshe Yaalon: “La imatge de feblesa dels EUA ens perjudica greument.”

No és cert, diu B. Stephens, que el que és nuclear i central hagi estat cuidat i enfortit en detriment del que és accessori. Avui la NATO és més feble i menys capaç que fa deu anys... La teoria del president Obama que la construcció de la nació es fa des de l'interior de fet ha afeblit la política exterior. S'ha creat un buit per l'oblit de la perifèria, que ha estat ocupada per nous enemics, com ara Estat Islàmic.

Els EUA són ara més vulnerables i menys respectats. Un comentarista polític israelià ha dit: “L'administració Obama ha provat una vegada i una altra que és el millor amic dels seus enemics i el pitjor enemic dels seus amics”... El senador republicà Marco Rubio afirma: “El món no ha sigut mai tan perillós com ara”, i el cap de l'Estat Major dels exèrcits, general Martin Dempsey: “Des de la meva visió militar formada per 38 anys de servei a l'exèrcit, estem vivint ara el moment més perillós i insegur que puc recordar.” Són crítiques directes i incisives, però, estan degudament fonamentades? Hi ha sempre una tendència al pessimisme a l'administració americana. Des de fa cinquanta anys s'anuncia la ineluctable decadència americana... que no acaba d'arribar perquè el país té una inesgotable capacitat de reinvenció.

El poder militar dels EUA està suportat per un pressupost de Defensa igual al de les set potències militars més grans del món tret dels EUA. El dòlar és la moneda de referència per a les finances i el comerç. L'economia dels EUA és la més important del món i la que més creix d'entre els països desenvolupats. La tecnologia i la ciència és en gran part als EUA. De les deu empreses més grans del món, sis són americanes. Tenen la millor universitat. La demografia suporta el creixement del país...

No tot són èxits a l'administració Obama, però la importància relativa dels fracassos evidencia el seu menor pes en el conjunt de la política dels darrers anys i la parcialitat dels principis que suporten la crítica. Si la
labor d'un president es pot mesurar per l'estat del país que rep i del que entrega al seu successor, no hi ha dubte que el president Obama ha estat un president molt per sobre del seu predecessor i millor que la mitjana dels presidents del segle XX. Quasi sempre els EUA han trobat un gran president en
moments històricament crítics: Wilson, guerra 14-18;  Roosevelt, crisi de 1929 i guerra 40-45; Eisenhower, creixement econòmic dels cinquanta i guerra de Corea; Kennedy, integració racial; Clinton, redreçament econòmic, i Obama, recentrament de la política exterior.