L’estelada, bandera oficial?

Si Catalunya s’independitza, quina serà la bandera oficial del país? L’estelada o la senyera? ¿I si resulta que la majoria d’estelades que poblen els balcons del Principat estan tortes o fetes amb proporcions incorrectes? El creixement exponencial de l’electorat independentista i l’esclat del procés han convertit l’estelada en un ítem imprescindible dels basars xinesos i els quioscos. L’estrella combativa decora samarretes, vambes, sabatilles, polseres, mitjons i pastissos d’aniversari, amb una varietat de dissenys al gust del consumidor. Però poca broma amb les banderes: són un element essencial d’identificació i simbologia dels estats. I, amb l’estelada, ha regnat un cert caos. Per posar-hi remei, la Fundació Reeixida va presentar ahir a l’Ateneu Barcelonès una proposta per pautar gràficament l’estelada dins dels paràmetres de la vexil·lologia contemporània. És a dir, la disciplina que estudia i fixa les banderes i en té en compte tots els aspectes: històrics, visuals, semiòtics i protocol·laris. L’entitat també pretén obrir un debat digne del procés constituent pendent: quina o quines banderes ha de tenir la futura república catalana? L’estelada? La senyera?

La Fundació Reeixida proposa que Catalunya oficialitzi més d’una bandera nacional, com passa a Dinamarca, Àustria, Hongria i Andorra. En concret, planteja que l’estelada sigui la bandera civil, la que representaria l’estat en l’àmbit internacional i la que brandaria la població. Si bé va néixer com una bandera partidària o provisional, defensen que ja és prou transversal i representativa del país perquè assumeixi aquesta funció. El president de l’entitat, l’escriptor Joan-Marc Passada, va argumentar que la senyera podria esdevenir la bandera d’estat. Una bandera que el govern usaria de manera restrictiva. El dissenyador gràfic i activista cultural Jordi Avià va posar com a exemple que podria esdevenir la bandera del Parlament. Convençuts que la pluralitat de banderes al carrer és un senyal de llibertat, també van proposar que la de la Creu de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia siguin reconegudes com a banderes històriques i s’hissin en alguns espais i monuments històrics. Passada i Avià van ser coautors, amb Oriol Falguera i Josep Porter-Moix, de la bandera negra del Tricentenari.

L’entitat, a més, oferia a l’independentisme un estàndard per posar fi a la diversitat de dissenys que han acompanyat la popularització del símbol, de manera que l’estelada es pugui reproduir amb les proporcions i els colors adients. Deixant de banda els anys en què consideren que l’estelada vermella del PSAN estava “de moda”, la fundació es basa en el disseny de Vicenç Albert Ballester, del 1918, i en fa una proposta tècnica ajustada a la simbologia originària.

I és que l’estelada, com és sabut, va néixer de la bandera cubana, amb un esperit revolucionari inqüestionable. L’estrella remetia a l’estat lliure i el triangle equilàter, als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Però un error de producció des de la primera versió impresa, segons explica Reeixida, va transformar el triangle equilàter en isòsceles. De manera que va passar de tenir els tres costats iguals a tenir-ne dos d’iguals i un de més llarg que la resta. Així es perd, diuen, visibilitat del triangle quan la bandera voleia i, alhora, la representació simbòlica dels tres principis republicans, sense la igualtat d’importància que garanteix l’equilàter. L’estrella de cinc puntes (símbol de l’estat independent i de l’humanisme) també es va orientar i proporcionar, asseguren, de manera errònia. La punta de l’estel ha de mirar cap amunt amb la bandera horitzontal. I aleshores, què? La fundació planteja que la bandera tingui una proporció d’1:2 i no de 2:3 (mida actual de la senyera i l’espanyola) i ha establert les proporcions i els angles de tots els elements de la bandera perquè se’n preservi el significat simbòlic. Les faixes vermelles sobre el fons groc venen de la senyera reial dels comtes reis de la corona d’Aragó. El blau i el blanc provenen de la bandera cubana i, al seu torn, són els colors revolucionaris de la bandera francesa i nord-americana. Per acabar-ho d’arrodonir, Reeixida fixa un protocol per disposar la bandera a l’asta (pel costat del triangle) i per plegar-la convenientment.