Quan la veig passar amunt i avall pel Pati dels Tarongers em fa pensar en la Birgitte Nyborg de Borgen, tot i que físicament ella s’assembla molt més a la Téa Leoni de Madame Secretary. Elsa Artadi (Barcelona, 1976), una apassionada de les sèries (ara s’està mirant Good Wife), es passeja per Palau com si ho hagués fet tota la vida. Vestida còmoda –texans i bambes formen part del seu estil habitual (“intento ser jo mateixa i sí, m’agrada anar còmoda”)–, diuen que és una treballadora incansable. “Soc una mica obsessiva, amb la feina. Potser la paraula correcta és perfeccionista”, diu. I li pregunto per què. “Suposo que és fruit de la disciplina que em van ensenyar a tenir a casa, quan era petita”.

“Tinc un desordre vital”, confessa durant la pausa de cinquanta minuts que es pren (menys temps del que havíem pactat, tot sigui dit) perquè enregistrem l’entrevista. Veient-la i sentint-la, a mi em fa l’efecte que no és que Artadi tingui cap “desordre vital”, sinó que simplement l’ordre de la seva vida ara li marca l’agenda de Palau. I que no la controla ella. “Mai de la vida m’hauria pensat que em dedicaria a la política”, reconeix. Ho fa des que el 2013 la va fitxar l’aleshores conseller d’Universitats Andreu Mas-Colell. “Amb ell tenia molt bona relació personal; va ser professor meu a la UPF (hi va estudiar Econòmiques) i sempre em va ajudar molt”, explica. No és estrany que Mas-Colell la fitxés. Té un currículum brillant. Llicenciada i amb un màster d’Economia per la UPF, se’n va anar després a Estats Units per treure’s el doctorat a Harvard. I de Massachusetts se’n va anar a Milà, a impartir classes a la Universitat Bocconi. Sis anys a Estats Units i quatre a Itàlia. “Mantinc moltes amistats, encara, d’aquestes dues estades”, explica. I celebra, encara ara, el Dia d’Acció de Gràcies cuinant el típic gall dindi rostit. De viatjar, de fet, Artadi no pararia. Ho ha fet per feina (a Xangai, on ha fet classes; al Marroc, com a membre del comitè científic del Banc Mundial a Casablanca...), però sobretot per plaer. “M’encanta viatjar.” I allà on va, confessa, “m’hi quedaria a viure”. “M’enamoro de tots els llocs on vaig”, diu, tot i que quan li proposo que en dos segons me’n triï un, li ve al cap Perú o, “és clar, Nova York”.

Divorciada del seu primer matrimoni, viu amb la seva actual parella, Heribert Padrol, i no té fills. I quan ha d’alliberar tensions ho fa anant a córrer o practicant ioga. “Al ioga m’hi vaig aficionar a Harvard, gràcies a una companya de pis, i no ho he deixat mai més.” Ara té menys temps, però un o dos cops per setmana en troba per “ni que sigui a dins de casa” practicar el ioga una hora i mitja. Llegeix no-ficció, assajos sobretot, li agrada dibuixar i confessa –com si fos un problema– que no li agrada gaire escoltar música. “N’escolto poc, però ara m’ha agafat un revival i no paro d’escoltar els Beatles”, diu, tot i que, vista la seva edat i la dels Beatles, en directe no els va poder sentir mai. També li agraden els Manel (que aquests sí que els deu haver pogut veure en directe).

Li deixo anar dos adjectius que li provoquen un silenci. Pija i empollona. No se sent identificada amb cap d’ells. “Soc de classe mitjana i per treure’m els estudis vaig haver de pencar, com tothom. I, tot i que sempre he tingut facilitat per aprendre, no m’he trobat res fet.” De fet, quan va acabar COU li passava el que els passa ara a molts quan acaben batxillerat, que no tenen ben bé idea de què fer. “I vaig optar per Econòmiques sense estar-ne inicialment gaire convençuda”, explica. Parla quatre idiomes –català, castellà, anglès i italià– i ara a la política s’hi mou bé. La que va ser la cara visible de la Grossa –ella va ser qui va posar en marxa el nou sorteig de la loteria catalana quan va ser directora general de Jocs i Tributs–, ha treballat amb Mas, amb Puigdemont i amb Torra. Però no aconsegueixo fer-la triar. “Són estils diferents”, diu. “La veig còmoda a la política”, li insisteixo. De fet, a l’entrevista li insisteixo encara més, intentant saber si algun dia li agradaria ser la presidenciable. Però finta bé. “La política té un no sé què que enganxa, no?”, li deixo anar. “Una meva amiga ja m’ho va dir quan vaig fer el pas: veuràs com no et serà fàcil sortir-ne; no et deixaran marxar fàcilment”, li va dir. No crec que ara mateix ella vulgui. Artadi, em sembla, ha vingut per quedar-s’hi.