“No hi ha realitat efectiva sobre principis virtuals”

La primera intuïció 24 hores després de sortir el llibre és que estaré dos mesos sense mirar el Twitter. Estic content d’haver-lo fet i he dit tot el que volia. Ara bé, hi ha un estat d’opinió que li costa canviar d’estereotips, hi ha un sector de gent per als quals soc PSC i no han reciclat que fa cinc anys que em vaig donar de baixa. Jo soc un socialista sense carnet i la meva ideologia passa per damunt de les sigles de partit.

Sí, és un llibre enfadat amb els partits espanyols que van dominar el bipartidisme imperfecte des de la transició fins ara. Acuso el PP de ser el desencadenant dels mals actuals i el PSOE d’abandonar les seves posicions originàries i fer seguidisme del PP per por a abandonar l’espai del centre. Tots dos són culpables perquè demostren que no han entès absolutament res. Respecte de Catalunya, soc crític amb el procés pel seu error de càlcul, per no haver analitzat el sentit de contradicció del sistema ni la correlació de forces que s’ha demostrat que no era prou favorable per trencar i passar a un estadi nou. Això encara ningú no ho ha confessat, i en aquest error de càlcul, les esquerres dels vuitanta i noranta, el PSC i el PSUC estan desaparegudes o desintegrades. El PSC ha aprimat tota la musculatura que li provenia de candidatures progressistes, moviments veïnals i s’ha concentrat en un espai molt metropolità, ha perdut gruix social.

Parlar de solucions és complicat i utòpic. Jo proposo que l’Estat comenci a reconèixer la repressió exercida i que el sobiranisme accepti que l’1-O va ser una gran mobilització però no un referèndum del qual sorgeixi un mandat democràtic; i ja sé que dir això és gruixut, perquè cada dia ens diuen que hem de reconstruir república, però no es pot construir una realitat efectiva sobre principis virtuals. Cal dir que ni Puigdemont ni el Parlament van proclamar la independència. Si fem anàlisi històrica constato que constantment el catalanisme s’entrebanca en la mateixa pedra; en la unitat civil, a voler ser un sol poble...

O que ha existit excepcionalment en moments puntuals en què el proletariat, socialista i comunista, va jugar simultàniament a la reivindicació social i nacional. Allò va passar durant l’Assemblea de Catalunya. Va ser instrumental, perquè llavors calia posar fi al franquisme i era l’objectiu d’aquella unitat. Quan es va posar fi a aquell període, van sorgir els partits; CDC, UDC, PSC. Per tant, el catalanisme és plural per naturalesa. Però a cada moment d’unitat correspon també una sotragada com va passar en l’època d’eufòria de Solidaritat Catalana que va acabar amb la Setmana Tràgica. Ara, per primera vegada en la història, hi ha una implantació molt àmplia del sobiranisme, però aquests dos milions no han pogut incorporar la pota obrera, la que ara reclama Junqueras, que sí que tenia l’Assemblea de Catalunya, i això és el que em grinyola. D’altra banda, també intento desmuntar la idea simplista que tot el que va contra el sobiranisme és franquisme. Hi havia un franquisme sociològic que penetra en totes les capes de la societat, CiU va fer servir alcaldes franquistes en les municipals del 79 i avui hi ha sobiranistes radicals que fa deu anys eren tota una altra cosa, i, per tant, no podem oblidar que en aquest gruix de dos milions també n’hi ha que provenen del franquisme social que s’implanta el 39 perquè estan tips de tanta guerra.

El moment és greu sense cap mena de dubte. Tan greu que per mi és una gran contradicció que el sobiranisme utilitzi el 80% com un kleenex. Si es defensa el 80% a favor del dret a decidir s’hi ha d’anar a totes, però llavors el 50% sobiranista ha de supeditar l’objectiu últim, la independència, a l’anterior, que és poder votar. Ara en podem parlar de forma tranquil·la i racional, però en el fons la situació no admet racionalitat, hi ha massa components irracionals. Jo crec, i ho he escric, que els membres de l’anterior govern no han de ser a la presó, però això no em pot impedir que critiqui com s’estan plantejant les coses. Si mai el govern espanyol tingués la intel·ligència emocional per treure’ls de la presó, l’exili no tindria raó de ser, no existiria.

Jo demano fer un reset. Com? Amb una solució de llista cremallera que primer inclou un mea culpa de l’Estat espanyol que admet que les instruccions polítiques l’1-O van ser equivocades. Després cal admetre que no hi va haver referèndum, els presos polítics al carrer, la renúncia a la unilateralitat i, ja sé que em criticaran per recular a una pantalla que es considera superada, el de l’autonomisme, però crec que és important també restablir l’Estatut no retallat del 2006 per tornar a avançar en la petició d’un referèndum acordat emparant-me en el 80% que defensa el dret a decidir. Cal moure la unitat en aquesta direcció.

No, no en veig cap disposat a cedir en res. A més, i això ja ho he dit diverses vegades, només hi ha una cosa més impossible que la independència, i és l’Espanya federal. I, en tot cas, la polarització extrema ens deixa un unionisme que deriva cap al feixisme i ens voldria liquidats, mentre que en l’espai del mig els que podrien construir una alternativa raonable, republicana federal, no s’ho plantegen, estan espantats per la dreta i l’extrema dreta. I si la deriva és la pulsió rupturista, la desobediència, l’anticapitalisme i la lògica última d’obrir les presons, cada dia que passa perdem un llençol.

Hem liquidat la transició, amortitzat l’autonomia, paralitzat les institucions, hem entrat en una dinàmica perversa.