“L’etapa dura de veritat encara ha d’arribar”

Que serà llarg i complicat. I no en sortirà res de bo. La gent ha d’entendre que és un trampolí per preparar el partit de tornada, que es jugarà a la jurisdicció europea.

Si no, els encausats estarien en llibertat. Hi ha molts indicis per pensar que la intenció és condemnar. Quan s’admet a tràmit la querella del fiscal José Manuel Maza, ja deixen les coses molt clares.

Crec que faran molt bona feina. Però crec que l’han de fer pensant en la propera etapa. Pensant que és un terreny adobat per sembrar-hi el que després recollirem a fora.

El fiscal Maza, en la querella inicial, amb aquell document que van batejar com a “Más dura será la caída”, ja justificava que el cas el portés el Suprem i l’Audiencia Nacional per la desconfiança envers els jutges de Catalunya. Ho va dir d’una manera més suau que el fiscal Pedro Robira, que no s’ha caracteritzat mai com a jurista fi, però està escrit. Com que no tenien confiança, el cas es va dur a jutges de confiança. El recorregut del cas només s’explica perquè pretén complir l’objectiu inicial, que és el del “Más dura será la caída”.

Que es distorsiona la realitat. Això ho hem vist tots. Mig món ho ha vist. És una distorsió d’origen: d’un estat democràtic i de dret es passa a un estat només de dret.

No. Crec que hi haurà petits matisos, que adaptaran algunes coses. Però no. No oblidi que en aquest judici declararà tota la guàrdia civil que ha participat en la investigació del jutjat número 13 de Barcelona, i que ja tenen predeterminat que els acusats han comès els delictes. Crec que l’única discussió que no tenen tancada és si és un delicte de rebel·lió o de sedició, però en tots dos casos parlem de condemnes molt elevades.

Aquest és un relat que es ven des de Madrid perquè la gent es relaxi i es pensi que això és el que passarà. Però, i què? Si rebaixen un grau les penes, afegeixi-hi després un delicte de malversació, i som allà mateix. No passarà. M’agradaria equivocar-me per la situació dels acusats, però hi ha un problema: no hi ha ni rebel·lió ni sedició ni conspiració, perquè el que no hi ha és delicte. Com vol que s’assumeixi que hi ha hagut cap delicte? Potser si acceptem pop com a animal de companyia ens quedarem amb conspiració. Però, escolti’m, és que aquí ni hi ha pop ni és un animal de companyia.

Les amnisties les prohibeix la Constitució. I els indults massius també. I no oblidi un fet: l’indult és potestat del Consell de Ministres, però aquest indult és revisable a la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que és la mateixa sala de les famoses clàusules sòl. La presideix Luis Díez-Picazo, que és una de les persones de confiança de Carlos Lesmes i Manuel Marchena. I encara més: qualsevol persona amb un interès legítim pot recórrer contra un indult. I Vox, segur, entendria que hi té un interès legítim.

La línia de defensa no han de ser les persones, ha de ser defensar els fets. No estaran asseguts al banc dels acusats per haver fet res, hi seran per haver executat un mandat democràtic. Un mandat democràtic que els obligava a tirar endavant un programa de govern perfectament legal. Al meu criteri, el que s’ha de defensar és l’actuació democràtica que els ha dut al banc dels acusats. Podem anar a Estrasburg a defensar que s’han vulnerat uns drets fonamentals, o podem anar-hi a defensar que el procediment penal s’ha creat per encobrir la vulneració prèvia d’uns drets polítics i civils. S’ha de ser molt radical en les defenses. S’ha d’anar a l’arrel problema. I l’arrel del problema és aquest.

Això és el que molta gent no veu. El dret penal compleix dues funcions: una, de prevenció general i, una altra, de prevenció individual. La individual és la privació de pena que a un li poden posar, però la prevenció general és per advertir-lo, per dir-li que si fa segons què hi haurà les penes consegüents. Això és el que vol deixar assentat el Suprem. Ho han dit molts cops, però no els escoltem.

La gent ha de pensar que la sentència de l’1-O no serà res més que una etapa en aquesta lluita que el poble català va decidir per àmplia majoria. Ni Puigdemont ni cap dels altres polítics destacats van dir que seria fàcil. Ni que crear un país sigui fàcil. Aquí hi ha una nació que es vol transformar en un país. I aquest és un procés que té etapes dures, d’altres de més dures i d’altres de molt agradables. Però cal estar preparat per a totes, no?

L’etapa dura encara ha d’arribar.

Sí, és clar. Quan hi hagi la sentència intentaran passar la piconadora.

La pregunta no és aquesta. És: i des de quan s’està preparant aquesta causa? Es va començar a muntar quan es va plantejar el recurs d’anticonstitucionalitat de l’Estatut, molt abans de la sentència del 2010. Allà va començar a gestar-se l’estructura legal repressiva de l’Estat per arribar on som. És un bon exercici recordar d’on es ve i com i quan hi hem arribat. Molta gent diu: “Porten un any de presó!” És cert, però l’Estat porta molt temps organitzant-ho. La reforma del Tribunal Constitucional perquè les seves resolucions siguin executables immediatament, col·locar les persones adequades al Constitucional perquè decideixin el que han de decidir, ni que sigui en dissabte... Tot això és un puzle que amb visió d’estat s’està organitzant des de molts anys enrere. Desmuntar-ho no ho farem en un any...

Crec que la sentència de Schleswig-Holstein hauria de ser l’eix sobre el qual pivotés tot el judici. Perquè una cosa és parlar de teoria i una altra de molt diferent és parlar d’una decisió concreta com aquesta. La resolució alemanya és molt clara: els fets, els agradin o no, estan dins del sistema democràtic si ho vol continuar essent.

No ho sé. El que sí que sé és que jo no permetria ni a la Fiscalia ni a l’acusació, ni a Vox ni a la sala, sortir d’aquest àmbit.

No. Aquesta era una causa de drets civils i drets fonamentals des del primer dia. He fet anàlisis molt crítiques sobre el que va passar a Catalunya el 25, 26 o 27 d’octubre del 2017, però en el moment que s’aplica el 155 ja no hi ha discussió possible. Allà va acabar la democràcia. I un sempre ha de saber en quin costat està. En matèria de drets humans, l’equidistància no existeix. No hi ha un terme intermedi. O s’està amb les víctimes o s’està amb els perpetradors. I jo sempre he decidit vitalment estar amb les víctimes.

Sí. I encara no sé per què l’han aplicat. Perquè n’han fet una interpretació forçada. No està pensat per reprimir una comunitat autònoma, ni cap nació ni cap poble. Crec que si hi hagués hagut un Tribunal Constitucional en condicions, fins i tot els hauria dit que la seva aplicació és anticonstitucional. Però, com li deia, això ve de molt abans, de quan van fer un TC a mida. Hi ha hagut molta previsió, de part de l’Estat, cosa que els transforma en previsibles.

Crec que en algun moment Espanya es trobarà davant la tessitura de decidir si volen ser una democràcia plena o una democràcia militant. I si volen ser a Europa com un estat de veritat o només per les subvencions. A Espanya li falta una maduresa democràtica que no tenen. Aquesta setmana mateix hem sentit Pablo Casado cridant a la sedició públicament contra Pedro Sánchez...

La sentència no canviarà ni que portéssim de testimoni el papa. Però crec que hi ha hagut una qüestió prèvia no resolta: primer hauríem d’haver sabut si estaven legitimats per acusar constitucionalment unes persones que tenen un poder delegat. Per què no volen el president Puigdemont a la sala? Per una raó ben simple: perquè el president, passant per Bèlgica i Alemanya, ha demostrat que tot aquest judici és una farsa, una farsa en termes democràtics. Serà un judici legal, però no tot el que és legal compleix els criteris democràtics. És una doctrina penal semblant a la que s’aplicava a Alemanya entre el 33 i el 45. El president Puigdemont els seria molt incòmode, en una sala declarant, explicant el que va passar, i fent-ho com és, com un home lliure. S’ha creat un mite sobre Puigdemont per arraconar-lo. I el Suprem no té la gallardia que es necessita per escoltar-lo a la sala.

Rajoy va tirar una pedra a un rusc d’abelles sense saber el que passaria. De manera irresponsable, va obrir la caixa dels trons. Va traslladar tot el poder polític a uns tribunals que no han estat elegits per ningú, que són el Suprem i l’Audiencia Nacional. I això és una irresponsabilitat inadmissible. Però Rajoy, quan se’n va adonar, es va inhibir, tal com és ell. El president Sánchez té una actitud potser més sensible als termes democràtics, però és presoner de la situació. És que no ens n’hem adonat, però el Suprem té agenda pròpia i va per lliure. I està marcant l’agenda política de l’Estat espanyol i de Catalunya. Quants presidents no han pogut ser investits al Parlament català per decisió del Suprem? I quantes afectacions hi ha hagut del Suprem a l’agenda política espanyola? Porten anys gestionant l’agenda política de la Península ibèrica.

Sí. Jo en vaig patir molts, de trasllats en condició de pres. I per això entenc el que ells estan reclamant, perquè són situacions extremes.

Sí. I cregui’m que els entenc, als presos. Asseure’s al banc dels acusats i ser condemnat per una cosa que no has fet, és molt dur. Ells, però, tenen un avantatge, i és que tenen tot un país rere seu.

Sí. L’any 92. No es va presentar al judici. I no només això: quan el tribunal va demanar a Emiliano Revilla que em mirés i digués si em reconeixia, aquest va dir: “A aquest senyor jo no el conec de res.” Quan a Revilla el van segrestar, jo era a 16.000 quilòmetres, a Xile, a les bodes de plata dels meus pares. I amb centenars de persones de testimonis. Però bé, això és l’Audiencia Nacional...

Ell va partir d’una premissa errònia. No se’n va adonar que al Suprem i a l’Audiencia Nacional la presumpció d’innocència és el primer que es perd. S’ha de demostrar que un és innocent. I ell va cometre l’error de pensar-se que era l’acusació qui havia de demostrar que era culpable.

Sí, per entendre què havia anat malament. I això em va aproximar al dret des d’una perspectiva crítica. Això em permet moltes vegades avançar-me a les jugades. Aquests darrers mesos nosaltres no hem tingut una bola de vidre, el que hem tingut és la visió d’analitzar què ens podria anar malament i avançar-nos. I sobretot, una cosa fonamental, no creure’ns-els.

Amb molta lectura, molta escriptura i molt d’esport. I amb la ment clara. Van empresonar el meu cos, no la meva ment.

La ràbia, l’odi..., són capes que un es pot anar traient de sobre. I es viu molt millor. No, no tinc ràbia. Visc molt tranquil perquè he après a viure tranquil amb mi mateix. Això ajuda a fer front a les coses. El que passa és que no em crec moltes coses. Jo no m’aproximo als procediments amb ingenuïtat. Sempre penso: “A veure, on és la trampa?”

Aquesta va ser una decisió de pare. La primera vegada que va venir la meva filla, que en aquells moments tenia sis o set mesos, em va voler tocar i es va trobar el vidre. Jo immediatament li vaig dir a la que aleshores era la meva dona: “No vull que vinguin més perquè no vull que tinguin aquest record.” I avui tenim una excel·lent relació. El buit ha estat més fàcil d’omplir havent-ho fet d’aquesta manera. És dur, sí, però un ha de pensar en els fills. I que cada cop que la visita se’n va es produeix un buit.

Jo em vaig educar en un sistema britànic, i els britànics quan no volen ferir tiren d’ironia. Si això no fos tan greu, seria per posar-se a plorar. Estem veient un Estat que durant quaranta anys ha presumit de democràtic, i en la primera ocasió que de manera no violenta algú qüestiona aquest estat, l’Estat comença a fer aigües i reacciona com una fera ferida. I això és molt trist.

Sí, i tant. N’hi haurà molts més. L’“Ahí lo dejo” té a veure amb coses que com a advocat en exercici prefereixo deixar enlaire... Perquè en aquest procés hi ha moltes coses que hem de deixar enlaire i que se les trobin sense esperar-s’ho. I de sorpreses n’hi haurà moltes.

Bé, però preocupats pel judici. Però farem coses. Passaran coses. Perquè la raó de l’exili no és cap altra que reintroduir les solucions jurídiques als procediments que se segueixen aquí. Allò que Toni Comín defineix com “el rescat”. Perquè el que s’està fent a fora és per ajudar els d’aquí. Ahir a Waterloo feia un dia fred, gris. Si el president Puigdemont se n’hagués anat per salvar-se ell, li hauria aconsellat les illes Maldives, on no hi ha tractat d’extradició i tenen un gran clima. Si és a Bèlgica és per complir una missió, que és internacionalitzar el conflicte.

N’estic convençut. Pablo Llarena, a efectes de l’euroordre, continua essent instructor de la peça separada dels que estan en rebel·lió. I té l’obligació de perseguir delictes. No pot no perseguir-ho, no pot fer el que ha estat fent, que és mirar cap a un altre costat. Això seria delinquir. I no crec que un jutge del Suprem estigui disposat a delinquir, ni que els seus companys estiguin disposats a encobrir-lo. Seria estrany. No permetrà que uns siguin a la presó i uns altres siguin a l’exili amb total impunitat. Seria un privilegi.

Que el tornarem a guanyar. No en tinguin cap dubte. Tantes vegades com ho provin, tantes vegades els guanyarem. Perquè tenim raó, sabem explicar-nos, i estan disposats a donar-nos la raó.