MONTSERRAT TRESSERRAS I DOU
EX NEDADORA EN AIGÜES OBERTES
“Vaig aprendre a nedar amb un llibre que em va regalar el pare”
“Aviat vaig comprovar que com més llarga era la distància més bé m'anava i més bé em defensava”
“Per preparar les 55 hores, feia entrenaments de 24 hores seguides en piscina”
La passió per la natació
Montserrat Tresserras és una persona apassionada. En el transcurs de l'entrevista, gesticula constantment, sobretot quan recorda els moments complicats que va haver de superar durant alguna de les seves travessies. Però també s'emociona amb facilitat, com ara quan recorda l'agraïment dels nedadors o els familiars que va acompanyar quan intentaven seguir les seves passes o, igualment, quan reprodueix els pensaments que van acompanyar-la quan estava a punt de retirar-se mentre creuava el canal de la Mànega. A la imatge, Montserrat Tresserras assenyala el punt des d'on va creuar l'estret de Gibraltar el 1957.
En el cas del canal de la Mànega, vaig tenir un moment difícil i vaig estar a punt d'abandonar
Vaig estar tres dies i dues nits seguides nedant per arribar a Eivissa des de la península
Una de les travessies de les quals guardo un record més especial és la del riu Paraná
Montserrat Tresserras (Olot, 1930) és un mite de la natació en aigües obertes. Durant els anys cinquanta i seixanta, les seves travessies impossibles van omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'època. El 1957, poc després de completar la del golf de Roses en 5 i hores 59 minuts, una publicació local afirmava que “Olot ja té una sirena”. A partir d'aleshores, les proeses de la “sirena d'Olot” van arribar a límits sorprenents; sobretot si tenim en compte els mitjans de l'època i, per damunt de tot, la impossibilitat d'entrenar en una piscina coberta. El seu currículum és impressionant, però resulta inevitable destacar la travessia de l'estret de Gibraltar (1957) i les del canal de la Mànega en els dos sentits (1958 i 1961), amb les quals es va doctorar en aquest esport. Encara avui és presidenta honorífica de la Channel Swimming Association, una institució creada fa gairebé cent anys per tal de validar els resultats i donar suport als nedadors que volen travessar el canal. També sobresurten els 167 quilòmetres que va recórrer al riu Paranà (1963) i les 55 hores seguides que va nedar per intentar arribar a Eivissa des de la península (1965). Des de fa molts anys viu a Madrid, però encara manté una part de la família a Olot, la ciutat on va néixer i on va aprendre a nedar.
M'han explicat que la seva primera capbussada la va fer al riu Fluvià i es va produir de forma un xic accidentada...
Sí. Recordo que ens estàvem banyant al riu i una serp se'm va enredar en una cama. De forma instintiva vaig posar-me a nedar com un gosset. Més endavant, vaig aprendre a nedar crol amb un llibre que em va regalar el meu pare. Alguns anys després el meu germà gran, en Joan, em va voler apuntar en unes proves que es feien al riu Fluvià. Eren set-cents metres, ni un més ni un menys! Vaig obtenir el trofeu i, a partir d'aquell moment, ja no vaig poder deixar-ho més. Així va començar tot.
No deixa de sorprendre que comencés nedant al riu Fluvià i acabés dedicant-se a la natació d'aigües obertes. Com es produeix aquest salt?
Després d'aquella primera experiència em vaig animar i vaig anar a Banyoles a participar a la travessia del llac. Aviat vaig comprovar que com més llarga era la distància més bé em defensava i més bé m'anava. En aquells anys, hi havia una nedadora sud-africana, la Betty Wig, que havia travessat l'estret de Gibraltar. El dia que va aconseguir-ho va sortir a tota la premsa i el meu germà em va dir: “Seria una travessia ideal per a tu, que ets una gran fondista.” I vaig decidir que jo també ho volia intentar. A partir d'aleshores ja em vaig decantar a provar si podia travessar l'estret de Gibraltar o no.
I com s'ho va fer per tal de comprovar-ho?
Per entrenar-me per l'estret de Gibraltar vaig fer la travessia de Sant Feliu de Guíxols a Palamós. Vaig arribar de nit. La Maria Casacuberta, una amiga que m'acompanyava a totes les travessies, m'anava animant des de la barca. També vaig intentar fer la travessia de Roses a l'Escala i de l'Escala a Roses, que són trenta quilòmetres en total. Però en el trajecte de tornada ens va agafar de ple la tramuntana. El meu germà Miquel es va llançar a l'aigua per animar-me, però de seguida va poder comprovar que no avançava. Jo em vaig emocionar en veure que es tirava a l'aigua per ajudar-me i fins i tot algunes senyores es van posar a plorar. Jo vaig fer-li un petó. En el canal de la Mànega això no m'ho haurien permès, perquè no et pot tocar ningú. Si ho fas, et desqualifiquen. La gent que ens acompanyava em demanava que em retirés i jo no volia, però finalment vaig haver de cedir. La tramuntana ens bufava en contra i no es podia avançar de cap manera. Vaig haver d'abandonar quan només faltaven 1.200 metres per acabar.
El 1957 assumeix el repte de creuar l'estret de Gibraltar. Es tracta de la seva primera gran travessa...
Abans de provar-ho amb el canal de la Mànega necessitava saber que ho podia aconseguir. I quan vaig travessar l'estret sense estar cansada vaig pensar que podia. Però va ser més complicat del que sembla. Ens pensàvem que seria arribar a Tarifa i, després de descansar del viatge, ens podríem llançar a l'aigua i tornar a Olot.
I què va passar?
Doncs que vam haver d'esperar deu dies perquè feia mal temps. Una mica més i marxem sense haver fet la prova, però un patró de pesca que estava casat amb una catalana ens va deixar una embarcació. Vaig tardar cinc hores i divuit minuts per arribar a la costa africana i vaig ser la primera dona d'Espanya que tenia l'estret de Gibraltar en el seu historial.
Molt probablement, una de les seves proeses més conegudes és la travessa del canal de la Mànega. Quines dificultats es va trobar?
Vaig tenir un moment molt difícil perquè vaig començar a notar molt mareig i un mal horrorós a l'estómac que anava augmentant. Resulta que amb les presses havia empastifat l'embocadura del biberó amb el greix amb què em protegia el cos i me n'havia empassat de forma involuntària. I això em provocava cremor, com si tingués foc. Ja començava a tenir pensaments d'agafar-me a l'embarcació i plegar. I, a més a més, tenia moltes ganes de plorar. Però en un moment donat em va passar una cosa...
Què li va passar?
Doncs que vaig començar a resar i vaig pressentir que la meva mare també ho estava fent. Vaig calcular mentalment quina hora era i vaig recordar que en aquell moment la meva mare es trobava resant a l'església del Tura. I, a poc a poc, vaig recuperar la moral. La coïssor em va marxar i vaig seguir nedant prenent brou. La glucosa ja l'havia eliminat. Em vaig trobar amb una vitalitat i unes ganes de nedar com si no m'hagués passat res. I fins i tot vaig dedicar un somriure a la gent que ens acompanyava per tal de donar-los confiança. Poc després, em vaig començar a posar a nedar d'una manera molt bèstia.
Com recorda l'arribada a Dover?
Vaig arribar cap a la matinada, quan començava a enfosquir. Quan aixecava el cap, veia els llums lluny i els penya-segats blancs de Dover a l'horitzó. Quan vaig veure que la meva amiga Mary passava d'una embarcació a l'altra i em preparava les mantes, em vaig emocionar i vaig plorar. De cop i volta vaig tocar a terra amb els genolls. Hi havia un periodista del diari Marca, en José Luis Gilabert, que em va dir: “Montse! Sal del agua! Deprisa! Que todavía no has terminado.” Com que hi ha pedres a la platja, vaig sortir de quatre grapes i va ser aleshores quan em van fer una fotografia molt famosa que ha sortit a tot arreu, en què se'm veu tota plena de greix. Quan vaig arribar a la platja de Santa Margarida els anglesos em varen aplaudir molt. Encenien els llums dels cotxes, tocaven els clàxons i les dones venien amb els nadons i em demanaven que els fes un petó. El greix me'l van treure a petons!
I després van venir els homenatges, sobretot a la seva vila natal.
Sí, va ser impressionant. Vaig arribar a Espanya amb un avió i ens van preparar un munt d'actes oficials. Fins i tot el general Franco i la seva senyora ens van rebre en audiència al Club Nàutic de la Corunya. Vam arribar a Olot a través de la costa i amb una comitiva organitzada per l'Ajuntament. De tantes flors que hi havia al cotxe allò semblava un enterrament! En aquells moments encara hi havia molt poca gent que creuava el canal i cada vegada que s'aconseguia era tot un esdeveniment. Els cinemes d'Olot aquell dia funcionaven i fins i tot es van parar les sessions per anunciar que una olotina, la Montserrat Tresserras, havia aconseguit completar la travessa del canal de la Mànega.
Tot i això, encara no en va tenir prou. I poc després ho va intentar en sentit contrari, des de la costa anglesa cap a la francesa...
Això ja va ser dos o tres anys després. Però primer ho vaig haver de deixar per culpa del mal temps. Ens vam estar dos mesos a Dover i, quan vaig tornar a Olot, la gent em feia broma i em deia que ens havíem agafat unes vacances llargues, però nosaltres estàvem desfetes. Ens sentíem molt impotents! Finalment, però, ho vaig poder aconseguir el 1961 i em vaig convertir en la primera dona que havia fet la travessa en els dos sentits.
Durant els anys seixanta, els reptes acumulats són innombrables. De totes les proeses que va aconseguir, quina destacaria?
De Santa Fe a Rosario, pel riu Paraná, a la República Argentina. És una distància bastant llarga, de 167 quilòmetres, i vaig rebaixar el rècord de temps en molt, en més de tres hores. És una de les travessies de les quals guardo un record més especial i també una de les més difícils que he fet mai. A més a més, vaig passar un fred de mil dimonis. A part d'això, els mitjans informatius donaven notícies diàries sobre la travessia i l'arribada va ser molt emocionant.
El 1965 assumeix un altre repte impressionant: arribar a les Pitiüses des de la península. Com s'aconsegueix nedar 55 hores seguides?
Van ser tres dies i dues nits. Recordo que em va acompanyar un pescador que va dir-li a la seva dona que preparés la paella perquè jo no duraria més de dues hores. Però va trigar tres dies a tornar a casa seva! Malgrat tot, s'ho van agafar bé, i encara avui, quan arriba Nadal o el meu sant, em truquen o m'envien una felicitació. Hi ha hagut una amistat molt grossa. Tenen tota la casa empaperada de retalls de premsa o de coses meves. Estava ben entrenada i tenia un equip molt bo que em va acompanyar durant tot aquest temps. Estava molt segura que podria fer-ho, però se'm van començar a rebentar els llavis i vaig arribar a una zona en què ja no avançava. I, finalment, vaig decidir abandonar. No vaig tenir una altra oportunitat perquè vaig tenir problemes d'economia i d'organització.
Després va anar a parar a Madrid. Per quin motiu?
Estava fent un curs d'entrenadora superior de natació, que els feien a Madrid; i com que tampoc tenia piscina a Olot per entrenar-me, vaig decidir anar a viure Madrid. Allà vaig fer molts cursets. Entrenava fent excursions, fent bàsquet... Fins i tot jugava a futbol i feia gimnàstica. Per preparar-me per a les 55 hores feia entrenaments de 24 hores seguides en piscina, i les meves amigues venien allà a jugar a cartes mentre m'anaven donant el menjar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
