Política

JOAN B. CULLA

HISTORIADOR. AUTOR D'‘EL TSUNAMI. COM I PER QUÈ EL SISTEMA DE PARTITS CATALÀ HA ESDEVINGUT IRRECONEIXIBLE'

“Sense la bomba Pujol, CDC encara es diria CDC”

“El cas Pujol ha deixat el terreny irradiat; [l'expresident] havia exercit un magisteri ètic per a molta gent”

“El que socorre ERC és el procés; entén que la tàctica bona per fer el ‘sorpasso' és abraçar-se a CDC, no als seus adversaris”

“Si l'operació del nou partit surt bé, en la seva realitat socioelectoral seran més aviat el nou PSC”

Fins al 2006 o el 2010, CiU i el PSC van cultivar sempre l'ambigüitat en el tema nacional

Professor d'història des de fa 40 anys a les facultats de Comunicació i de Lletres de la UAB, Joan B. Culla ha estat en gairebé tots els congressos dels partits catalans. Analista minuciós i fi, en aquest llibre –El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible– ofereix les claus de la transformació del sistema de partits, l'esclat del pluripartidisme i l'evolució dispar de les diferents formacions en els últims anys: hi ha motius lligats a l'eclosió de l'independentisme, però no només. Els menys obvis doten d'un interès rellevant aquesta radiografia.

El canvi de rumb i de pes del PSC el situa en el congrés de Sitges (1994) i no en el debat independentista.
No té res a veure amb el procés, com tampoc l'inici del declivi de CiU. Han sigut les dues parets mestres de l'estructura de partits i han tingut unes trajectòries paral·leles. CiU era una coalició explícita. El PSC, una coalició implícita, sociològica i ideològica, entre l'ànima catalanista i el món més PSOE. Fins al 2006 o 2010, tots dos van cultivar l'ambigüitat en el tema nacional. D'en Pujol, se'n deia jugar a la puta i la Ramoneta. Del PSC s'hauria pogut dir igual.
Però a CiU i el PSC el declivi ve per motius diferents.
Sí. En el cas del PSC els problemes comencen a Sitges. La fórmula que durant els primers 15 o 18 anys del partit havia funcionat comença a esquerdar-se. Era un repartiment de papers entre els nois de Sant Gervasi [Maragall, Obiols, Serra...] i els quadres d'origen immigrat de les comarques metropolitanes. Els capitans es cuidaven de la maquinària i aportaven la massa dels vots a les municipals i les generals, mentre que els altres feien el discurs i posaven la cara en el cartell. Els capitans diuen: no som només els mossos de quadrar, volem manar, també. I troben que els nois de Sant Gervasi van acumulant les derrotes enfront de Pujol. Quan el 2003 Maragall guanya, la desconfiança de l'aparell ja és molt gran. Amb Montilla de president, la ruptura ja és històrica. Pensen que assegurarà un govern estable. La mala experiència del segon tripartit i l'impacte de les polítiques de Zapatero farà que el 2011 sigui l'any de la desfeta. Per als capitans, és l'apocalipsi.
Per a CiU, és desgast i el cas Pujol?
Hi ha un desgast, que es comença a manifestar el 1995, quan Pujol perd la majoria absoluta. El 2003, el pas de CiU a l'oposició no provoca l'esfondrament del partit ni la federació, com somiava ERC. CiU aguanta i fins i tot s'enforteix, en part pel fiasco dels tripartits. Hi ha un electoral nacionalista pendular, que des del 2003 s'ha anat movent entre ERC i CiU. El 2010, la crisi obliga CiU a fer retallades, que també li fan mal. Després, hi ha la irrupció del procés, i, el 2014, la bomba Pujol.
La bomba Pujol com afecta?
Molt, perquè Pujol no era només el fundador del partit i la seva encarnació durant dècades, sinó que havia exercit un magisteri ètic per a molta gent.
La sensació és d'estupefacció?
Desolació. Vaig necessitar temps per pair-ho. Per sort, vaig marxar de vacances i a finals d'agost vaig començar a fer algun article. En un d'ells deia que no perdonaré a Pujol que aquells que ens hem trencat la cara per defensar-lo, no a ell sinó al que ell ha fet en la política catalana, ara ens sentim desautoritzats. Després ell em va escriure una carta i vam tenir una primera trobada, al setembre, i després vaig anar-lo veient i n'hem anat parlant. Continuo pensant que allò va ser una bomba que va deixar el terreny irradiat, com les bombes atòmiques. Sense la bomba Pujol, CDC encara es diria CDC, el canvi de nom no hauria sigut necessari. El cas Pujol ha cremat aquesta marca convergent. I això ho van veure més clar les bases que no pas la direcció.
Enfront de l'“Esquerra muntanya russa” que descriu en el llibre, la veu capaç de fer el sorpasso en l'independentisme?
Quan van agafar el comandament Carod-Rovira i Puigcercós, el 1996, el seu objectiu era substituir CiU en el lideratge del nacionalisme català. A partir del 2001 van creure que la manera era enviar-la a l'oposició. Però la militància ja no va entendre el segon tripartit. La gestió de Montilla en matèria nacional va ser grisa. La conseqüència és la bufetada del 2010: ERC passa de 21 a 10 diputats. Després hi ha un canvi de lideratge, amb Junqueras, deslligat dels pecats dels tripartits i que ha sabut gestionar amb prou intel·ligència les complexitats internes. Però sobretot el que socorre ERC és el procés. En les eleccions del 2012 torna a 21 diputats. A partir d'aquí, ERC entén que la tàctica bona per aconseguir el sorpasso, per absorbir la massa muscular de CDC, és abraçar-se a CDC i no pactar amb els seus adversaris. Això desactiva el recel de l'electorat nacionalista basculant.
Veu ERC madura per assumir el lideratge?
També depèn del que facin els altres partits. La meva impressió és que la CUP anirà a la baixa. El salt de tres a deu diputats va ser fruit d'un cert equívoc. Una part molt important dels seus votants el 2015 no tenien la menor idea que votaven una força anticapitalista, que estava a favor de sortir de l'euro i de la Unió Europea... Van votar-la per radicalitat independentista, per recel a aquesta mena d'estrany híbrid de Junts pel Sí. Gran part de l'èxit de la CUP és l'efecte David Fernàndez.
Sobre el nou partit dels comuns: serà el nou PSC o el nou PSUC?
En la doctrina dels seus promotors es presenten com el nou PSUC. Si l'operació surt bé, en la seva realitat socioelectoral seran més aviat el nou PSC. És a dir, aquella força capaç de governar grans municipis, com Barcelona, de tenir una relació complicada, ambigua, però finalment efectiva amb Espanya, amb els seus homòlegs espanyols. En els debats d'abans de Vistalegre 2 hi he vist l'eco de les discussions eternes del PSC, com ara tenir grup propi. Jo crec que estan pensant en el PSC del segle XXI, un PSC remasteritzat. La victòria d'Iglesias els complica les coses perquè Errejón era més partidari d'una estructura confederal.
Els comuns intenten convertir el referèndum en el centre del debat, sense entrar en el sí o el no. Pot ser-ho?
Aquesta va ser una la posició d'ICV els anys 2013, 2014. Se celebri o no el referèndum, si queda avortat unes setmanes abans, jo crec que els comuns ja hauran d'haver dit què voten. Aquesta ambigüitat pot ser temporal, no perpètua. L'ambigüitat del PSC respecte la qüestió nacional era possible perquè no hi havia un dilema. El nou partit dels comuns no és una maionesa fàcil de lligar. Aquest partit s'haurà de posicionar en relació al referèndum, a una intervenció de l'Estat -sota una forma o una altra- de l'autonomia i no podran xiular i mirar al sostre.
Tornant al cas Pujol. El seu impacte també perjudica a Mas?
No el beneficia. Com es va encarregar de subratllar l'oposició i la premsa hostil des del 25 de juliol del 2014, Mas és la criatura del Pujol, entre molts candidats possibles, el triat per ser el successor. Si això hi associes que des del cas Palau hi ha un seguit de sumaris judicials i de rumors al voltant del finançament de CDC, la suma de tot plegat és bastant tòxica.
Considera que la radiació que esmentava esquitxa el PDeCAT?
Jo crec que no ha desaparegut, perquè encara hi ha petites explosions. A més, sobre el cas de l'herència encara no hi ha cap resolució ferma. La necessitat de fer una marca nova, foc nou, deriva del cas Pujol. El desgast natural del pas del temps i l'exercici del poder, fins i tot el gir cap a la independència, que és un gir molt important, van a part.
A dia d'avui diria que el PDeCAT té un problema de lideratge?
Una mica sí. Mas es va veure obligat a deixar la presidència de la Generalitat per exigència de la CUP. El nou president, Puigdemont, va sorprendre positivament a molta gent. Però, segons les notícies disponibles, no té cap intenció de ser un líder de llarga durada. Com a conseqüència dels estralls del cas Pujol, hi ha un forat d'almenys 15 anys entre els dirigents històrics i la Marta Pascal. Tots aquells que abans del congrés fundacional del PDeCAT es postulaven -aquesta franja intermèdia- la militància els va apartar perquè va considerar que estan massa vinculats a l'època Pujol. Això ha portat a un rejoveniment accelerat.
En el llibre recull l'inici a empentes i rodolons de C's i com Albert Rivera és escollit de casualitat. El PP el dibuixa com un partit sense gaire rumb propi. Com s'han de repartir C's i el PP l'espai per al qual competeixen a Catalunya?
El PP sempre ha anat a batzegades perquè sempre ha estat una sucursal absolutament dirigida des de Madrid, sense dissimular. El Fraga aixecava el telèfon i buscava un empresari, l'Aznar quedava fascinat amb el Vidal-Quadras... Això no ha canviat. En el proper congrés del PP, Sánchez-Camacho desapareixerà sense pena ni glòria i serà substituïda per un senyor l'únic mèrit del qual és que el dit de Rajoy el va tocar. C's és una cosa nova, que fins ara no formava part del sistema, amb uns líders joves i fotogènics. Pensant en un futur immediat, amb aquests dos partits que es disputen un terreny que és gairebé el mateix, això s'haurà d'acabar amb un de gros i un de petit. I el petit acabarà desapareixent. Jo crec que en una Catalunya independent, probablement tindria més possibilitats d'ocupar el gros de l'espai unionista C's. En una Catalunya dependent, en canvi, té més possibilitats de recuperar-se i tenir una certa hegemonia d'aquest espai el PP. En una Catalunya dependent el PP té “el primo de Zumosol”, que és el govern central.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El fiscal demana repetir el judici a l’alcalde Gas per l’1-O

barcelona
ÒSCAR ORDEIG
PSC

“Córrer és la meva manera de combatre l’estrès”

barcelona

Puigdemont, detingut a l’Alguer

BARCELONA

Reunió per territorialitzar el pla de govern a la demarcació

girona
Un gran aplec per mostrar la cultura del país

Un gran aplec per mostrar la cultura del país

Laschet, un relleu complicat

Berlín

L’enviat especial dels EUA a Haití dimiteix pel tracte als immigrants haitians

Washington

“Per primer cop ningú sap qui guanyarà a Alemanya”

BARCELONA
POLÍTICA

Concentració en suport dels CDR del 23-S