Política

anàlisi

Llarena té un problema

Des del minut zero de la persecució judicial contra els responsables polítics del procés independentista de Catalunya i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, l’aparell de l’Estat ha tingut com a gran obsessió presentar els dirigents catalans com una banda de criminals organitzats amb la finalitat de delinquir fent saltar pels aires la unitat d’Espanya amb l’ús de la violència com ariet. Els informes de la Guàrdia Civil que han servit d’argamassa al jutge Pablo Llarena per vestir la seva controvertida argumentació de rebel·lió ja parlaven des d’un primer moment de tàctiques pròpies de la “delinqüència organitzada” per definir l’actuació dels polítics catalans, com si fossin simples mafiosos que haguessin actuat d’amagat de les forces policials.

És evident que les organitzacions criminals no funcionen per generació espontània i que la seva estructura respon a una jerarquia de comandament amb un cap a qui obeir. Aquesta lògica criminal l’ha traslladat la justícia espanyola als polítics responsables del procés, i ahir mateix la jutgessa de l’Audiencia Nacional Carmen Lamela va seguir en aquesta mateixa direcció processant el major Josep Lluís Trapero i altres responsables de la policia catalana per organització criminal i sedició. En el relat d’aquesta magistrada s’afirma que Trapero i la resta de processats van actuar “sota una direcció comuna al capdamunt de la qual hi havia el president de la Generalitat”, Carles Puigdemont. A ulls de la justícia no hi ha cap dubte, doncs, que Carles Puigdemont no és el president de la Generalitat sinó que és el cap dels rebels, el primer responsable de la violència que, al seu entendre, hi va haver als carrers.

Com que tot això va de rebel·lió, segons Llarena, si algú hagués de pintar un fresc de la revolta catalana hauria de posar-hi tots els consellers processats, els Jordis i la resta de persones processades o investigades, i al capdavant, com l’abanderat de la guerrilla, Carles Puigdemont. Però des d’ahir, i per la intervenció dels jutges de l’estat alemany de Schleswig-Holstein, aquesta pintura que amb tanta cura i dedicació han anat confeccionant els policies i jutges espanyols té un problema greu, molt greu, perquè és una revolta sense cap, una rebel·lió sense director d’orquestra, una revolució sorgida per generació espontània, perquè Carles Puigdemont ha quedat fora del delicte més greu.

La conseqüència de la decisió de la justícia alemanya d’ahir és clara i evident. El jutge Pablo Llarena té un problema, si més no de credibilitat. I la pregunta que immediatament cal plantejar-se també és evident: es pot seguir plantejant una acusació en termes d’organització criminal o delinqüència organitzada si no pots portar a judici aquell a qui consideres que és el màxim responsable de l’entramat delictiu?

Té sentit presentar el govern de la Generalitat com una colla de rebels si el seu màxim representant, i per tant l’últim responsable en les decisions, no pot ser portat a judici perquè la justícia alemanya considera que no es dona el supòsit de rebel·lió plantejat pels seus col·legues espanyols?

D’acord amb la manera com ha actuat fins ara Llarena, veient violència on ningú la veu, i forçant els arguments fins al límit de la prevaricació, és probable que en un primer moment la decisió dels jutges alemanys no interfereixi en el seu propòsit de portar a judici els rebels catalans i segueixi tirant pel dret, com fins ara, reinventant el Codi Penal. Una altra cosa serà l’ús que les defenses de la resta d’acusats puguin fer d’aquest element, primer durant el procés espanyol, però sobretot de cara a un possible futur recurs als tribunals europeus, on sens dubte acabarà el cas.

Però tot i que Llarena mantingui inalterable el seu escrit de processament, el definitiu pronunciament de la justícia alemanya pot complicar encara més la seva estratègia si, per exemple, Carles Puigdemont acaba extradit per ser jutjat només pel delicte de malversació, com així podria ser. Aquest fet provocaria una “distorsió brutal en el procediment”, s’atreveix a aventurar l’advocat Andreu van den Eyde, advocat d’Oriol Junqueras i Carme Forcadell.

Puigdemont no podria ser inhabilitat i seria com si un jugador de futbol fos perseguit obsessivament per un àrbitre, amb fores de joc inexistents, i el nou sistema d’arbitratge televisiu demostrés aquesta injustícia. A més, seria un jugador que marcaria gols i no podrien ser anul·lats, perquè si Puigdemont és entregat a Espanya pel delicte de malversació difícilment se sustentaria una presó preventiva de llarga durada per un delicte penat només amb 8 anys de presó, i quedaria en llibertat i amb la possibilitat plena de reprendre l’acció política directa. Si fos així, quin jutge podria impedir que la casa de maons rosats de Waterloo es traslladés al mig de la plaça Sant Jaume?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

sud-àfrica

La comissió electoral exclou l’expresident Zuma de la cursa electoral

barcelona
portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ exigeix a Israel que deixi d'impedir l'accés d'ajuda humanitària

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona