Política

opinió

Ni sols, ni mal acompanyats

Les famílies en totes les varietats i els grups d’amics són el format triat per anar a la Diada
Grups professionals i tota mena d’agrupacions són un camí dels ciutadans cap a l’Onze de Setembre

Cada trobada, cada activitat té un format humà: els partits d’alevins, mares i pares cridaners; les misses, creients; els enterraments, gent gran; les discoteques, gent jove; els salons de còmic, freakies. Normalment les activitats específiques comporten que el públic hi assisteixi per una afinitat homogènia. Habitualment no t’emportaràs la iaia al Cocoa de Mataró, ni el gat a una entrevista de feina. Cadascuna d’aquestes activitats requereix un acompanyant escaient. Mai serà de bona companyia una vegetariana en un sopar en un asador.

La manifestació de l’Onze de Setembre trenca motllos i convencions. Aquí poden anar de la mà i de bracet ateus i creients, seguidors del Barça i de l’Espanyol, els veïns del tercer amb els del quart.

La companyia de l’Emma tenia un registre territorial i de camaraderia. Des del Figueró va omplir el cotxe, i cap a la Diagonal hi falta gent. De bon matí havien pujat a la Cuspineda i hi havien hissat una estelada.

Però si hi ha una manera d’anar a la diada és en família. Així ho creuen els Valderrama-Molina-Asensio-Molinete, que viuen disgregats entre Palafolls, Granollers, Tordera i l’Hospitalet de Llobregat. Quatre germanes que apleguen parelles, fills i parelles de fills i filles, i que cada Onze de Setembre, com si d’un Nadal es tractés, s’apleguen junts per demanar una República catalana tot i les seves arrels sevillanes. “Nosaltres som catalanes.”. Com també ho afirmen l’Ivan i l’Estefani. Són parella i tots dos són nascuts al Perú. “Però ens considerem d’aquí.” Ho diuen amb una estelada penjada al coll.

També són parella la Maria i l’Àngela, que van juntes a la manifestació però amb la mascota de la Maria: el seu gos Panxo, que llueix la samarreta oficial de color corall. El que no porta l’equipament habitual és el Pau, de 18 anys. Ha fet una mica de trampa i ha aprofitat una samarreta d’un color similar d’una cursa urbana. Ve de Reus amb el seu cosí Mario i els pares de tots dos.

Però si la família i l’amor mouen muntanyes, l’amistat no queda enrere. L’Ester, la Judit i la Cristina venen de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, tenen 34 anys i es van conèixer a l’ESO. La seva fidelitat com a amigues les ha portat aquí. Al seu torn, la Rosa ha baixat amb tota una colla de l’Escala i ha aprofitat per veure’s amb les seves amigues de tota la vida del barri de Sants: la Nani i la Marisa. Del mateix barri anaven plegats el Fèlix, la Núria, la Sandra... tots ells membres de l’Agrupament Escolta Escues. L’associacionisme cultural era la via per la qual havien arribat ala diada: colles de geganters com la de Roses i la de Mollerusa, amb lo Panot i la Marieta, els gegants que més solen voltar pel país; de castellers, com els Minyons de Santa Cristina d’Aro. La música va aplegar gent de la Garriga com el Biel i l’Agustí, que amb altres músics formen la Catybanda, que intentava ahir engrescar a ballar els manifestants amb temes de tota mena i amb instruments tradicionals.

La coincidència professional era una altra modalitat per agrupar-se en la Diada. Davant del plató de Catalunya Ràdio era el punt de trobada dels bombers de diferents localitats, que havien desplegat a terra una gran estelada.

L’ensenyament i la família es donaven la mà. La Claudina, professora de secundària, i la Sara, mestra, portaven sengles cartells en contra de les escomeses que s’ha endut l’escola catalana. Elles dues tenen un vincle familiar, la Sara és la filla de la parella de la Claudina.

El Jordi de Celrà aprofitava la Diada per visitar amb la resta de la família una de les filles, que comença a estudiar enginyeria a Barcelona. Tot perfecte, excepte que hauria d’haver arribat més d’hora: tots els aparcaments estaven complets. I això que s’havia aconsellat arribar-hi de matí.

La barreja intergeneracional en els grups era ahir més que evident, però els joves que hi anaven amb els pares intentaven anar a la seva. La Xènia i la Jana, de 16 anys, van pactar una hora de trobada amb els pares i elles, més felices que un gínjol, campaven soles com “les millors amigues” que reconeixien ser.

Un grapat d’anys més tenien la gent de la sectorial d’aquest col·lectiu de l’ANC que havien assistit plegats a la trobada reivindicativa. Josep Maria Fàbregues veia normal que la gent gran tingui un paper rellevant en les mobilitzacions: “Són gent que ha viscut els anys de postguerra o els deu anys següents, que van ser difícils. També han viscut el franquisme, o sigui que ja estan bregats en la lluita.”

El concepte anar sol, no va entrar en la manifestació. Tothom que va assistir-hi tenia en cada persona un veí, un amic, un company. De fet, gent que només es coneixien de vista han acabat sent grans amics gràcies a la Diada. Aquest és el cas del Josep i l’Enric, que venen d’Artesa de Lleida. ”Ens vèiem al bar esmorzant, però mai ens havíem dit res. Ara, per l’Onze de Setembre hem fet amistat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
EN DIRECTE

Sessió de control a Pedro Sánchez al Congrés espanyol

Respon a preguntes de Pablo Casado, Joan Tardà i Aitor Esteban

 

Txell Bonet proposa “una aturada de país com la del 3-O” en cas de sentència condemnatòria

 
JOSEP MIQUEL ARENES, VALTÒNYC
MÚSIC RAPER

“L’Audiencia Nacional és un tribunal feixista”

 

Va per llarg

Barcelona
 
opinió

Felip contra Felip

 

L’alcaldessa de Figueres declara per desobediència

FIGUERES
 
Josep Manuel López
Alcalde de Colomers (CUP)

“El parc del Ter és el gran projecte de futur”

DATACIÓ
 

Aznar en estat pur

Madrid
 

L’amenaça de la justícia no frena l’obertura de les delegacions

Barcelona