El conseller dels 3.000

Jordi Puigneró (Sant Cugat, 1974) està acostumat a pujar muntanyes. L’afició li ve de petit (el seu pare el va fer soci d’un club muntanyenc quan només tenia un any) i, a banda de conservar-se en forma, li serveix per treure’s les cabòries. “Em distreu”, diu. El distreu i alguna cosa més, perquè ara fa dos anys va culminar una ruta coronant els deu cims de més de 3.000 metres que tindria una Catalunya independent. Una sola ruta i deu pics, l’un rere l’altre. El més dur? “La Pica d’Estats, però el de dificultat més tècnica, el Besiberri Sud”, explica. “Fer muntanya és estimar la natura, però també gestionar l’esforç i superar els imponderables”, diu, i hi afegeix: “La muntanya és allà, sempre, i el teu repte és arribar-hi, com la independència.” I li parlo, és clar, dels imponderables del procés. La resposta, en clau muntanyenca: “Si no pots fer el cim avui, el faràs demà, perquè sempre hi és.”

Esportista com és (fins fa quatre anys jugava a futbol 7 i encara juga a tennis de tant en tant), li pregunto si això li serveix també per desfogar-se i no emprenyar-se mai. “Em costa molt a mi, empipar-me. Faig com una mena de fotosíntesi interna primer...”, somriu. I em sorprèn, com a expert en polítiques digitals que és, que en cap moment de la conversa agafi el mòbil, faci una piulada a Twitter o pengi una foto a Instagram. “En el món de la tecnologia hi ha productors i consumidors; jo estic en el camp dels productors. Quan arribo a casa algun dia encara programo [fa poc ha posat en marxa una aplicació mòbil sobre muntanyisme]”, diu, i ho resumeix: “M’agrada més programar que fer un tuit.”

Té les idees clares i no té por. “Si algú es pensava que seria senzill i que el que estem fent no tindria conseqüències, s’equivocava”, diu quan parlem d’exilis i presons. I la família què hi diu? “La família sap perfectament per què vaig entrar en política [la culpable que fes el pas va ser la també santcugatenca Marta Subirà, actual secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat]; la família sap que vull que aquest país un dia sigui independent, i sap que això està per sobre de qualsevol cosa que em pugui passar a títol personal”, sosté. Contundent.

Enginyer màster en sistemes d’informació per la Universitat de Surrey (Anglaterra), va ser regidor de Sant Cugat amb Lluís Recorder i Mercè Conesa com a alcaldes i el 2013 va ser nomenat director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació i posteriorment secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital. Coneixent-lo ara a ell, i coneixent la importància que el president Puigdemont dona a les noves tecnologies, no em vull ni imaginar quines converses deuen haver tingut. “Moltes, perquè ell també entén la importància de les tecnologies en el que volem fer.” I els governs, remarca, ho han de tenir clar. Ho exemplifica amb Obama: “Quan Obama va arribar el govern, una de les primeres coses que va fer va ser anunciar que crearia el cinquè exèrcit, el del ciberespai, perquè va entendre la importància que té”, explica.

I que pugui ser un pèl quadriculat –“Quadriculat? Potser sí. Soc enginyer, i els enginyers tendim a tenir una ment estructurada de forma més racional”– no vol dir que no s’emocioni. Ho fa en parlar de la seva família –és casat i té dos fills– i sobretot en parlar del tercer fill que tenia i que va morir quan tenia sis anys. Un càncer demolidor. “Ens van dir que era incurable.” Se li trenca el cor quan en parla. “He après a valorar les coses importants i a no preocupar-me per bajanades”, diu. I conclou: “Crec que la meva quota de mala sort l’he omplert de per vida.”