La Moncloa descarta demanar l’ús del català al Parlament Europeu perquè és massa car

El govern espanyol no demanarà al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que permeti l’ús del català a la cambra, segons recull una resposta per escrit que l’executiu de Pedro Sánchez ha enviat al diputat d’En Comú Podem Jaume Moya. Ho justifica pel fet que malgrat que les institucions europees mantenen en general “una actitud oberta cap a les llengües regionals”, sempre han considerat “inviable” que aquestes llengües tinguin presència a tots els organismes “per l’elevat cost que suposaria”. La resposta a la que ha tingut accés l’ACN va amb data d’aquest dilluns, 15 d’octubre del 2018.

L’executiu espanyol evita d’aquesta manera fer el pas que el propi president del Parlament Europeu apuntava en una carta dirigida als eurodiputats catalanoparlants el 16 de gener de 2017, on va assumir el compromís de facilitar l’ús de la llengua catalana a l’Eurocambra en el cas que li fes la petició el govern espanyol.

En aquesta carta, que Tajani va fer redactar en llengua catalana, el president del Parlament Europeu assegurava que en cas de rebre aquesta petició per part de l’executiu espanyol “no posaria cap obstacle a la seva aprovació i utilitzaria totes les capacitats de les que disposés” perquè l’ús del català a la cambra “s’aprovés el més aviat possible”.

La Moncloa, però, respon en sentit negatiu a la petició que En Comú Podem li va fer arribar perquè actués en aquesta direcció. Ho fa en una resposta per escrit on recorda que “l’Estat ostenta les competències exclusives en les relacions internacionals segons l’article 149.1.3 de la Constitució Espanyola”, i on considera suficients els acords signats durant el mandat de Zapatero perquè els ciutadans es poguessin dirigir per escrit a les institucions europees.

En aquest marc, explica que per ara el Reglament de la Unió Europea recull com a llengua oficial i de treball “únicament el castellà” com a llengua de l’Estat espanyol, i que en tot cas “són els governs dels Estats membres els que determinen la situació jurídica de les diferents llengües cooficials conforme als seus respectius ordenaments interns”.

En el cas espanyol, continua, entre els anys 2005 i 2006 es van subscriure acords amb el Comitè de les Regions, la Comissió Europea, el Consell de la UE, el Comitè Econòmic i Social i el Defensor del Poble Europeu, que majoritàriament se centren en la possibilitat que la ciutadania es pugui comunicar en les llengües regionals amb aquestes institucions i rebi una resposta en la mateixa llengua. A més, al Consell Europeu –que no el Parlament- es poden fer intervencions orals en llengües cooficials si es compleixen “determinades condicions”.

Amb tot, l’executiu espanyol suavitza l’escrit assegurant que el govern espanyol, d’acord a “l’article 3 de la Constitució” ha mostrat “de manera reiterada la seva voluntat de respectar i protegir la realitat de la denominada Espanya Plural i la seva característica de plurilingüisme, generador de riquesa cultural i econòmica”.

La resposta arriba un any i mig després que eurodiputats catalans d’ERC, PDeCAT i Esquerra Unida, a més de l’independent Francesc Gambús, desobeïssin per primera vegada la prohibició de parlar en català al Parlament Europeu coincidint amb el 25è aniversari de la Carta Europea de les Llengues Regionals i Minoritàries.