Què cal fer a partir d’ara?

El 27 d’agost del 2007 va succeir una cosa molt notable al Parlament de Flandes. Un diputat separatista va presentar una proposta de decret sobre “l’organització a Flandes d’un referèndum sobre la independència de Flandes”. La proposta era clarament inconstitucional, ja que la Constitució belga no preveu la possibilitat de fer tal referèndum. No obstant això, la presidenta del Parlament, Marleen Vanderpoorten, va decidir admetre a tràmit la proposta. Vanderpoorten detesta el separatisme. Però també és una demòcrata convençuda. Això explica la seva convicció que el Parlament electe, que emana del poble sobirà, ha de poder parlar de qualsevol tema.

Si això hagués passat a Espanya, Marleen Vanderpoorten estaria avui a la presó. Estaria complint una sentència de presó d’almenys quinze anys per “rebel·lió”. Afortunadament, Bèlgica és una democràcia i la senyora Vanderpoorten és una dona lliure. Ella mai no ha estat perseguida per la justícia per aquest fet. Això seria impensable, ja que Vanderpoorten, com a membre del Parlament, gaudeix de total immunitat per tot el que fa en l’exercici del seu mandat, com en qualsevol democràcia normal. L’admissió a tràmit amb prou feines va ser esmentada en la premsa belga. Era la cosa més normal del món que el Parlament de Flandes pogués deliberar i votar sobre la proposta, malgrat que era inconstitucional.

Potser aquesta anècdota fa més comprensible per als lectors espanyols per què Flandes avui està tan indignada per l’empresonament de Carme Forcadell en particular. De fet, no hi ha diferència entre el seu “delicte” i el que va fer l’expresidenta parlamentària flamenca Marleen Vanderpoorten. Això també explica per què el president actual, Jan Peumans, està tan enfadat per la repressió contra la seva excol·lega a Catalunya. Cap demòcrata no pot acceptar una cosa així. L’impacte a Flandes és encara més gran, perquè sempre vam tenir la idea que Espanya, com a membre que és de la Unió Europea, era una democràcia normal. Però avui, lamentablement, queda clar que Espanya s’aboca ràpidament cap a un sistema autoritari. Jan Peumans tenia raó quan va dir que no hi ha lloc per a un país com aquest a la Unió Europea.

Aquesta repressió del règim espanyol porta a una creixent desesperació dels independentistes. Ho vaig poder comprovar quan vaig estar a Barcelona per a la commemoració del referèndum. El poder de mobilització i la voluntat d’acció del moviment independentista segueixen sent impressionants. Però també hi ha una desesperació creixent. Per enorme que sigui la massa que poden arribar a tenir els independentistes, per més inventiva que despleguin en les seves nombroses accions, xoquen cada vegada més contra un mur de formigó: un règim polític que fa cas omís de les regles democràtiques més fonamentals.

Què hem de fer? Aquesta va ser la pregunta que em van fer una vegada i una altra el mes passat a Barcelona. La resposta no és òbvia. És clar que els mitjans d’acció pacífics clàssics han arribat al seu límit en termes d’eficiència. Malauradament, hi ha un efecte d’habituació. La manifestació de l’1 d’octubre a Barcelona, amb 180.000 participants, va ser una de les més impressionants que he viscut en els últims anys. Però els unionistes la van desacreditar perquè hi havia “només” 180.000 manifestants... Hi ha un risc que les manifestacions, per massives que siguin, es tornin purament rituals. Tenen un valor mediàtic decreixent, també per als mitjans internacionals. Per això són inofensives per al règim.

Al meu parer, aquesta ritualització de la lluita per la independència només es pot contrarestar intensificant encara més el conflicte. Però l’ús de la violència s’ha d’evitar a qualsevol preu. Precisament pel seu pacifisme, la lluita catalana per la llibertat gaudeix de tant crèdit a l’estranger. Com més audaç és la violència del règim, més gran és l’admiració per la continuada no-violència del poble català. És essencial que això es mantingui així.

Però ¿com es pot intensificar el conflicte sense caure en el parany de la violència? Per començar, em sembla obvi que cal aturar qualsevol forma de diàleg entre les autoritats catalanes i l’Estat espanyol. És una forma d’autoestima elemental que el govern català trenqui qualsevol relació amb un règim repressiu que empresona els seus polítics i els utilitza com a ostatges. En aquestes circumstàncies, s’ha d’evitar absolutament la normalitat institucional, fins i tot l’aparença de normalitat.

El que passa és que el moviment de base té poc control sobre això. Quins mitjans té el moviment per intensificar la lluita, d’una manera pacífica? Ja en veig un: organitzar una marxa a Madrid. Si el moviment va poder aconseguir fàcilment 40.000 manifestants catalans a Brussel·les (a 1.400 quilòmetres de distància), hauria de ser bufar i fer ampolles obtenir-ne almenys 100.000 a Madrid (a 600 quilòmetres de distància).

He pogut comprovar a Barcelona que molts independentistes no s’entusiasmen amb aquesta idea. No obstant això, és normal arreu del món que els ciutadans vagin a la capital per formular demandes polítiques. Per descomptat, soc conscient que la majoria dels catalans consideren que la seva capital és Barcelona. Però, des d’una perspectiva espanyola, és Madrid. Llavors, prenguem el règim al peu de la lletra i enfrontem-lo amb les seves conseqüències. Si es considera Espanya un país indivisible, amb Madrid com a capital, llavors és normal que els catalans vagin a manifestar-se a Madrid.

Als anys seixanta, les marxes massives a Brussel·les van crear un important impuls polític per al moviment flamenc. En aquells moments, els flamencs ja formaven una minoria a Brussel·les. La major part dels residents de Brussel·les parlaven francès i eren molt hostils envers la lluita flamenca. Per tant, va exigir un cert coratge per part dels flamencs anar a Brussel·les. I, efectivament, hi va haver contramanifestacions agressives.

No dubto que l’hostilitat que mostrarien els madrilenys seria d’un calibre completament diferent. Per això, es requeriria una organització sòlida per garantir la seguretat dels catalans. Precisament aquesta agressivitat i intolerància dels madrilenys demostrarien que el concepte d’una pàtria espanyola, amb Madrid com a capital i Catalunya com a part integrant, és una mentida. I això, davant la premsa mundial. Perquè les marxes a la capital són sempre esdeveniments molt mediagènics. Considerem, per exemple, la marxa dels zapatistes de Chiapas cap a Ciutat de Mèxic, el 1997. Per tant, el règim espanyol té moltes raons per témer una marxa catalana a Madrid. Un argument millor per organitzar-la és difícil d’imaginar.

Una recomanació final és que la declaració d’independència del 27 d’octubre de l’any passat s’ha de prendre seriosament. És veritat que, a causa de l’amenaça de violència per part de l’ocupant espanyol, la independència no s’ha posat en pràctica. Però això no resta valor al fet que el Parlament català, com a emanació del poble sobirà, ha declarat legalment la República Catalana.

Des de fa algun temps, es planeja establir institucions republicanes formals a Brussel·les: el Consell de la República i un govern encapçalat pel president Puigdemont. Els nacionalistes flamencs hi proporcionaran de bon grat tot el suport logístic possible. No obstant això, els polítics catalans han trigat massa temps a donar una forma concreta a aquestes institucions republicanes i a reconèixer la seva autoritat política legítima.

Esperem que el Consell per la República, que serà presentat demà pel president Torra, sigui més que simbòlic i tingui poder polític real.

Malgrat tot, passi el que passi, la declaració d’independència és un fet històric. I m’agradaria felicitar els catalans pel primer aniversari de la seva nova República!