Palau-sator fa reviure el retaule de l’absis
La consellera Capella celebra la projecció del mural de Bosch, mig segle després: “No podem blanquejar la història”
Mig segle després, l’absis de l’església romànica de Sant Pere, a Palau-sator, va recuperar ahir el retaule en què el pintor Lluís Bosch Martí va conjugar cristianisme, progressisme i catalanisme el 1968. Prop de 300 persones van assistir a la reparació virtual de l’obra, amb un mapping projectat sobre les parets blanquejades que tapaven l’obra, destrossada per un escamot ultra dels Guerrilleros de Cristo Rey, el 4 de febrer del 1969 a la mateixa hora, les 7 de la tarda.
La consellera de Justícia, Ester Capella, va presidir un acte en què, a més del protagonisme de la projecció, hi va haver l’emotivitat dels dos protagonistes agredits aleshores: Bosch Martí, que va poder explicar altre cop els elements del retaule, i l’aleshores rector de Palau-sator, Nicolau Moncunill. Capella va posar l’obra com a “símbol contra la intolerància i el feixisme” imperants a l’època. La consellera també va reivindicar el fet que les parets de l’església tornin a parlar, per “tapar ferides i trencar els dols” que durant 50 anys els veïns més grans de la zona havien mantingut en la intimitat de les llars: “No podem blanquejar la història, com les parets” de l’absis durant cinquanta anys, va reblar Capella.
En l’homenatge, el guitarrista Toti Soler, que va interpretar dues peces, va recordar també el músic i activista Ovidi Montllor, en el dia en què hauria celebrat el 77è aniversari.
Recordar i, sobretot, no oblidar
L’actual rector de Palau-sator, Miquel Calsina, va reivindicar que no era pas un exercici “nostàlgic, sinó de restauració”, i contra “l’atac a dues llibertats sagrades, la d’expressió i la religiosa”, condensades en un mural que va situar com a “bon exemple de la pluralitat de l’Església”. La regidora de Cultura del poble, Mei Pagès, va inscriure la recuperació de les pintures en la voluntat de “recordar i no oblidar” un episodi que va sumir els veïns, en el tram final del franquisme, altre cop en “el dolor, la impotència i la por col·lectiva”. I va llançar dos elements, els de “la complicitat del poder oficial amb les clavegueres” i “l’odi dels grups d’incontrolats”, entre els “fantasmes” que Capella, va alertar, són vigents. Entre els optimistes, Moncunill va celebrar veure l’església plena com mai i Bosch, que va veure l’obra millor que mai, va fer broma dient que hi havia posat una bona dosi de tons grocs, pels presos i exiliats per la nova repressió estatal.
