Violència espiritualitzada

El Tribunal Suprem reprèn avui el judici contra els independentistes catalans amb la declaració, com a testimonis, dels dos responsables de la Guàrdia Civil en els escorcolls al Departament d’Economia, el 20 de setembre del 2017. En els interrogatoris al cap del dispositiu judicial i al cap de seguretat tornarà el debat entre els límits del dret a la manifestació davant del compliment d’un mandat judicial, els escorcolls de quatre despatxos, que, tot i els retards, es van fer.

En les sis setmanes de judici, cap expert ha detectat les greus accions violentes o crides dels acusats a fer-les o a permetre-les que requereix el delicte de rebel·lió. Les “muralles humanes” contra escorcolls i als centres de votació de l’1-O, “les cares d’odi”, alguna escopinada, i una nova amenaça de mort, relatades per agents del cos armat no són suficients, asseguren els juristes. Així, com pot mantenir l’acusació de rebel·lió la fiscalia? El penalista i professor de dret penal a la Universitat de Barcelona (UB) Joaquim Bages Santacana exposa que el legislador quan va redactar el nou delicte de rebel·lió, en el Codi Penal del 1995, no va definir quins tipus de violència ni els mitjans de comissió que són necessaris per atacar el bé jurídic que es protegeix, que en aquest cas són els drets fonamentals que recull la Constitució, i per això la fiscalia i alguns jutges en fan una interpretació massa proteccionista.

Bages afirma que “la llei ha de definir la conducta prohibida amb la major previsió possible” perquè es garanteixi el principi de seguretat jurídica. Si el ciutadà no sap què és il·legal això li crea indefensió, i alhora resta eficàcia preventiva. Si el legislador penal és imprecís, els jutges i els tribunals cobreixen aquest buit amb la interpretació de la llei. Becaria en el segle XVIII ja alertava que cal posar límits a les facultats interpretatives de la llei. En el cas del delicte de rebel·lió, l’instructor del Suprem, Pablo Llarena, la sala de recursos i l’actual sala d’enjudiciament han creat aquesta interpretació del delicte, massa extensiva per alguns experts.

Els perills d’interpretació s’incrementen, segons Bages, perquè cada cop hi ha una major “espiritualització o volatilització” del concepte violència en distints delictes del Codi Penal. Ho desenvolupa en l’article Límites al desvanecimiento del tipo penal. Aproximación al concepto de violencia en la parte especial del Código Penal. “Actualment hi ha una devaluació del nostre ordenament fins a nivells d’incertesa premoderns com a conseqüència d’un ús desmesurat del casuisme i l’abstracció en la redacció d’alguns tipus penals”, hi escriu. I hi afegeix: “És cert que el terme violència no es pot objectivar de manera totalment descriptiva en incloure un important contingut normatiu social. Però això no pot comportar l’admissió d’un concepte tan indefinit segons el qual la violència equival a qualsevol acte que violenti la voluntat del subjecte passiu; és a dir, a qualsevol conducta que restringeixi la seva capacitat d’obrar.” En aquest cas, el penalista es refereix al delicte de coaccions, en el qual sosté que s’ha “normativitzat” com a violent el tall de subministrament elèctric o el canvi d’un pany en un pis. També exposa un cas més polèmic, com és l’ús de narcòtics per cometre un delicte: en els robatoris s’accepta que el seu ús és violència, mentre que en les agressions sexuals, per sotmetre a la víctima, no.