Primavera electoral mediàtica
Des de periodistes fins a exmilitars vinculats amb el franquisme s’han incorporat a les llistes electorals
Els experts apunten que incorporar famosos és un fenomen global i que es mantindrà en el temps
Gairebé totes les formacions polítiques han incorporat diferents personatges mediàtics per a les eleccions d’aquesta primavera. Sobretot, han apostat pels fitxatges mediàtics, és a dir, famosos o celebritats que entren en la política. Tot i això, també trobem els casos de traspassos –polítics que canvien de formació– i “paracaigudistes” –candidats que es presenten per un territori al qual no estan arrelats –.
Respecte als fitxatges mediàtics, el doctor en ciència política per la Universitat d’Oxford i professor a l’UC3M de Madrid, Lluís Orriols, ressalta la incidència d’aquests. Per Orriols, la incorporació de fitxatges mediàtics augmenta la “notorietat i la capacitat de guanyar espai en el debat públic i en els mitjans de comunicació”. Tot i això, Orriols matisa que diferents investigadors qüestionen la productivitat d’aquests fitxatges, que poden acabar “mobilitzant únicament les persones que tenen antipatia al personatge” i mostra dubtes sobre si la incidència s’acaba traslladant en rèdit electoral.
En l’arena política estatal, la majoria de fitxatges mediàtics els han dut a terme formacions de dretes. El fenomen també s’ha produït més en partits estatals que en els regionals, que, a àmbit general, han fet una aposta més continuista, i un dels pocs destacats és l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, que encapçalarà la llista per Girona de JxCat.
Ser del territori no suma
Els casos que Orriols anomena “paracaigudistes”, és a dir, polítics que es presenten per un territori al qual no estan arrelats, té a veure, segons la doctora en ciència política per la Universitat de Leicester i investigadora postdoctoral a la UAB, Berta Barbet, “amb el gir cap a les campanyes mediàtiques”. Uns dels casos més coneguts són el de Cayetana Álvarez de Toledo, madrilenya que es presenta com a candidata pel PP per la circumscripció de Barcelona, i els dels presos independentistes Josep Rull i Jordi Turull que, malgrat ser del Vallès, es presenten com a candidats de JxCat per Tarragona i Lleida, respectivament.
Ambdós experts coincideixen a destacar que la pèrdua del factor personal del coneixement del territori per part del candidat no acostuma a tenir gaire transcendència en unes eleccions generals perquè, destaca Orriols, “a Espanya la gent no vota en clau provincial, sinó que això és una mentalitat molt pròpia de sistemes electorals de districte uninominal com el Regne Unit”. Per Barbet, però, hi ha un altre factor determinant en molts casos a l’hora de situar candidats sense arrelament territorial: “la distribució d’escons”, ja que “molts partits volen posar algunes figures en els escons que són segurs”. Aquest podria ser el cas, entre d’altres, de Juan Carlos Girauta i José Manuel Villegas, catalans que es presenten com a candidats de la formació taronja per Toledo i Almeria, respectivament.
De partit en partit
Una realitat totalment oposada, i no nova, és el canvi de formacions de candidats. Les incorporacions més destacades han estat les d’Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, els dos per ERC. Alamany anirà de segona a les municipals de la capital catalana i Nuet de quart per la circumscripció de Barcelona a les generals. També destaca qui, entre d’altres càrrecs, va ser ministre socialista, Celestino Corbacho, que ha fitxat per la llista municipalista encapçalada per Valls. Segons Barbet, en principi no es pot esperar que aquests canvis propiciïn “cap moviment perquè cap de les figures que s’han mogut suposa un corrent sencer de pensament de cap dels partits”. Tot i això, Orriols afegeix que, malgrat la poca incidència que tenen els canvis per si mateixos, “busquen canviar el perfil ideològic en què es presenta el partit polític” per, així, “donar una imatge de partit més eclèctic, integrador i intentar eixamplar la base de l’electorat”. Per Orriols, els fitxatges de Nuet i Alamany potser serviran “per minimitzar el vot dual entre ERC i els comuns, intentant que no es produeixin les fugues de vot que estan tenint a les generals”.
Fenomen a llarg termini
La incorporació de cares mediàtiques sembla que ha vingut per quedar-se. Per Orriols, es tracta d’un “fenomen global, que va en paral·lel amb la personalització de la política”. Tot i això, també destaca que en aquest cicle electoral es tracta d’un tema més latent a àmbit espanyol perquè “hi ha partits nous que busquen nous reclutaments, nous càrrecs dirigents”, i partits que, “encara que no siguin nous, s’estan redefinint d’una forma molt profunda, com podria ser el PP”. No obstant això, es tracta únicament d’un “element afegit en aquest procés de personalització de la política, però no hi ha res d’idiosincràtic d’Espanya”.
Segons Barbet, un altre factor d’incidència en el fenomen dels fitxatges mediàtics és “la debilitat de la militància interna dels partits en les organitzacions actuals”. Aquest motiu fa que “la gent que hi ha fet carrera dins hagi perdut pes i, per tant, es puguin posar cares de fora”.
Finalment, els dos politòlegs neguen una possible relació entre els fitxatges mediàtics i el canvi de sistema de partits a àmbit estatal. Per Barbet, la constatació que hem tingut “fitxatges mediàtics sonats en el passat, com el del magistrat Baltasar Garzón” pel PSOE l’any 1993 demostra que el fenomen no va relacionat amb el context de caiguda del bipartidisme.
Majoritàriament a la dreta
En l’espectre estatal la major part dels fitxatges mediàtics, gairebé tots homes, els han dut a terme partits de dretes. Entre d’altres, el PP ha incorporat els periodistes Pablo Montesinos i Cayetana Álvarez de Toledo, així com el torero Miguel Abellán. Ciutadans ha sumat Manuel Valls, ex-primer ministre francès, en una candidatura que, sense la sigla de la formació taronja, lluitarà per l’alcaldia de Barcelona. El partit de Rivera també ha incorporat Marcos de Quinto, exvicepresident de Coca-Cola, i l’advocat de l’Estat apartat del judici de l’1-O, Edmundo Bal. Vox, per la seva banda, ha fitxat diferents ex-alts càrrecs de l’exèrcit relacionats amb lloances públiques a Franco. Els partits d’esquerres, en canvi, no han incorporat gaires cares mediàtiques, més enllà del fitxatge de l’ex-seleccionador espanyol de bàsquet, Pepu Hernández.
