Un retorn sense garanties

En complir-se el segon aniversari de la gran ofensiva desencadenada per l’exèrcit birmà de persecució genocida contra la minoria rohingya, centenars de milers continuen refugiats en camps a Bangladesh, vivint en condicions de màxima precarietat. Amb poques esperances de poder retornar al seu país, Myanmar (antiga Birmània), més de 100.000 rohingyes es van concentrar, ahir, en diversos camps per exigir “diàleg” i, alhora, condicions per possibilitar una repatriació amb garanties a Myanamar, el país d’on 738.000 van haver de fugir, mentre altres milers van ser assassinats pels soldats birmans.

Al sud-est de Bangladesh, Kutupalong és, amb 630.000 habitants, el major camp de refugiats del món. Samira Begum estava embarassada del seu tercer fill quan va haver de fugir amb el seu marit, Mohammad Ayub, del seu poble, on tenia terra de conreu i una bonica casa. Ara, viu a Kutupalong, on comparteix un cobert d’uns 36 metres quadrats amb cinc familiars més. La nena, nascuda al camp, ha emmalaltit a causa de les males condicions higièniques. Mensualment, la família rep 27 quilos d’arròs, oli i llenties de les agències de cooperació. L’ONU alerta que sols s’ha rebut el 35% del suport financer compromès, 920 milions de dòlars.

Els rohingyes, musulmans, discriminats per la resta de birmans –de religió budista–, van exhibir, ahir, pancartes perquè se’ls tinguin en compte en les negociacions que Bangladesh i Myanmar han encetat per iniciar la seva repatriació. “Parleu amb nosaltres sobre drets, parleu amb nosaltres sobre ciutadania ètnia rohingya i seguretat” era el clam que es llegia en pancartes de gran mida. La protesta pacífica es va cloure amb un emotiu res, durant què molts van recordar entre llàgrimes les víctimes de l’atac birmà a Rakain, que es va iniciar a l’oest de Myanmar el 25 d’agost del 2017 i ha estat qualificat per l’ONU com a “neteja ètnica de manual”. Aquesta setmana, la missió d’investigació independent de l’ONU per a Myanmar ha denunciat que la violència sexual emprada per l’exèrcit birmà va ser “un intent de genocidi per destrossar la població rohingya, i expulsar-ls del seu país”. L’exèrcit birmà va assassinar 10.000 persones i va violar massivament nenes i dones mentre en destruïa els pobles.

Els treballs inicials de repatriació són, ara mateix, un miratge: de les 1.056 famílies preseleccionades, sols n’han estat entrevistades 21. A molts els fa por tornar a un país que ni tan sols els reconeix com a ciutadans. Així, els dos intents de repatriació, el darrer aquesta setmana, han fracassat per falta de garanties de Birmània. “Volem tornar a casa amb els nostres drets com a ciutadans i la nostra terra. Sobre això volem parlar amb Birmània”, assegura el líder rohingya Mohammad Jubai. Però el govern de la premi la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi no hi sembla gaire disposat. L’ holandesa Laetitia van den Assum, membre de la comissió d’investigació de l’ONU, apunta: “És tràgic, però, de moment, no haurien de tornar. La situació no és l’adequada.” L’any vinent, hi ha eleccions a Myanmar: “Qui es beneficiaria de portar-los de tornada en gran nombre? Ningú. Si no és que hi ha un intent real d’establir una nova visió de la identitat nacional birmana, que ha de venir del centre, poques coses canviaran.”