Enquistats

Setmanes que semblen mesos. El dia 14 el Suprem va donar a conèixer la sentència al procés, i des de llavors els ciutadans estem immersos en un escenari general de protesta al carrer, l’únic espai que han deixat els polítics, com a resposta al no de l’Estat. Un “no a tot” que mantenen des del primer dia en què, per primer cop, una majoria parlamentària a Catalunya reclamava l’organització d’un referèndum vist el fracàs de la reforma estatutària. Amb aquesta sol·licitud damunt la taula, van passar gairebé cinc anys. El no de l’Estat s’anava repetint i a partir del 2017 arribava embolcallat amb advertiments judicials sobre querelles penals basades en la desobediència i la malversació. El 6 i el 7 de setembre amb l’aprovació forçada de dues lleis, s’acusava els dirigents de fer saltar pels aires les normes fonamentals de la Constitució, el 20 de setembre es registrava la protesta més multitudinària per la detenció d’alts càrrecs independentistes, i Rajoy amb el PSOE i Cs anaven repetint el “no a tot” fins que l’1-O va decidir acompanyar-lo amb les porres. Un mes i mig després s’executaven les primeres presons preventives i les amenaces de rebel·lió i sedició van quedar confirmades ara fa dues setmanes, setmanes que semblen mesos. I el “no a tot” altre cop omple la resposta de l’Estat. I ara encara s’estranyen que el no s’hagi filtrat a l’altre bàndol quan ells no han deixat ni l’opció de poder dir sí a res.