Manual de desobediència

Cada reforma igualitària als Estats Units s’ha guanyat a través de moviments socials que han hagut d’acabar seguint els polítics”, afirma Paul Engler, autor junt amb el seu germà del llibre Manual de desobediència civil, que s’acaba de publicar en català. I posa un exemple clar. El matrimoni de Bill i Hillary Clinton estava als anys noranta en contra del matrimoni homosexual i no hi van donar suport fins que es van adonar que més del 50% dels ciutadans dels Estats Units hi eren favorables. Engler sosté que els moviments de protesta han de polaritzar la societat cridant-li l’atenció sobre el seu problema “amb el sacrifici personal, amb detinguts, empresonats, vagues de fam”, etc. Així, Engler vol recordar que avui Martin Luther King és un símbol acceptat per tothom però, en canvi, quan encapçalava la lluita pels drets civils de la població negra, les seves tàctiques i estratègies no agradaven a la majoria de ciutadans.

“Quan polaritzes, hi ha gent que canvia d’opinió”, manté Engler; gent que no accepta que es reprimeixin accions pacífiques i de desobediència civil, i la repressió de l’estat es torna finalment contra ell mateix. L’important és aconseguir “molta massa crítica”, moltes persones que donin suport actiu a la reivindicació. Però aquesta polarització, segons ell, s’ha de provocar amb l’acció i la protesta no-violentes, perquè s’ha constatat ja en estudis acadèmics que, al llarg de la història contemporània, la majoria de moviments que han acabat guanyant no eren violents. Simplement perquè la gent, en una discussió entre dues persones, té més empatia amb la que no actua violentament contra l’altra, conclou Engler. Per això, afirma, la “violència” contra una protesta massiva sempre la comença l’estat: “A l’estat li encanta provocar i instigar moviments violents per desacreditar-los i portar-los al seu terreny”, és a dir, per poder reprimir-los amb la força policial, amb presó o amb morts, precisa aquest activista nord-americà.

En una sala desbordada a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya, Engler presentava ahir a Barcelona el seu llibre acompanyat de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie; del vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, i de l’activista i teòrica de la desobediència i excandidata de l’ANC Liz Castro.

Un llibre que es titula en l’anglès original “Això és un aixecament. Com la revolta no-violenta està canviant el segle XXI”. Aquests dos germans estatunidencs, activistes, periodistes i escriptors, hi analitzen el què i el com de moviments de desobediència no-violenta actuals com ara Ocupa Wall Street, la Primavera Àrab o #BlackLivesMatter apuntant idees, tàctiques i estratègies dels seus instigadors, però on també revelen l’actuació de moviments i figures contemporànies emblemàtiques de la resistència civil com Gandhi o Luther King.

Tot moviment té alts i baixos que el fan passar per etapes d’eufòria i frustració. L’important, diu, és anar creant diferents onades de manera sostinguda. “El suport internacional és menys important que mantenir el suport actiu i passiu del propi moviment.” El cas català, conclou Engler, “no té precedents” perquè l’Estat espanyol és una democràcia i ha acabat empresonant i reprimint. Això, diu, “és molt sorprenent”, quan al Canadà o al Regne Unit es resol democràticament.