I Pujol no es va amagar

#Tots aquells que s’entesten a no voler entendre de què va Catalunya es fan mala sang de forma gratuïta, repetitiva i fatigant cada any quan, per Sant Esteve, el Palau de la Música, amb l’Orfeó Català i amb ell tota la platea posada dempeus, esclata en un clam patriòtic i independentista entonant El cant de la senyera. Criticar aquest fet és tant com voler ignorar la història d’un país que, fins ara, s’ha construït fonamentalment a base de simbolismes, com és El cant de la senyera. Va ser precisament a l’entorn d’El cant de la senyera que, avui fa 60 anys, va gravitar un dels actes de l’aleshores encara només moviment catalanista que va marcar un abans i un després en la lluita contra el règim del general Franco a Catalunya i per la recuperació de les llibertats del país.

A finals del 1959, l’aleshores director del diari La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, va proclamar públicament: “Todos los catalanes son una mierda.” La qüestió va ser que Galinsoga havia anat a missa a una parròquia de Barcelona i al capellà de torn se li va ocórrer fer l’homilia en català, fet que a aquell home, més polític que periodista, se li va entravessar i va vomitar l’exabrupte. Li va costar car perquè, com a reacció a les seves paraules, es va organitzar una campanya de defensa de la dignitat del país consistent. La protesta va ser molt potent, i va generar un daltabaix tan fenomenal que va obligar a intervenir el mateix general Francisco Franco. El dictador va destituir Galinsoga i, per aplacar els ànims ofesos dels catalans, va organitzar una visita a la regió, per al maig de l’any següent, amb un ànim clar de reparació i reconciliació.

La visita de Franco a Catalunya, la primavera del 1960, tenia com a acte molt singular de desgreuge la concessió a l’Orfeó Català del permís per celebrar un concert al Palau de la Música organitzat com a homenatge a Joan Maragall i per al qual s’havia autoritzat el cant de diverses composicions amb lletra del poeta, entre altres l’himne de la institució coral, la interpretació del qual estava vetada des del final de la Guerra Civil.

Efectivament, a un quart d’onze del vespre del 19 de maig del 1960 estava previst que arrenqués el concert i al programa que se’n va imprimir, amb lletra vermella per fer-ho ressaltar encara més, s’hi destacava la interpretació del Cant de maig, cant d’alegria, el Cant espiritual i El cant de la senyera. El concert va aixecar una gran expectativa entre els sectors més sensibles al catalanisme, que ho van veure com una possibilitat de dur-hi a terme un acte públic de reafirmació nacional, i també va cridar l’atenció a un grup de joves que ho van veure com l’ocasió ideal per dur-hi a terme un acte subversiu d’afirmació catalanista, seguint l’esperit de la campanya contra Galinsoga. Una decisió d’última hora va acabar d’encendre els ànims dels uns i els altres, ja que tres dies abans del concert es va decidir prohibir El cant de la senyera, i amb la prohibició la protesta prenia més sentit que mai.

L’acte d’agitació es va organitzar a l’entorn d’un grup de persones que freqüentaven l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Hi havia, entre altres, en Manuel Sayrach, traspassat recentment. Sayarach era membre d’una nissaga nacionalista i fill de l’arquitecte que va construir el notabilíssim edifici modernista del número 423 de l’avinguda Diagonal de Barcelona. També hi era el qui va arribar a ser president del Parlament, el democratacristià Miquell Coll i Alentorn.

La protesta va consistir a cantar El cant de la senyera i en el llançament de fulls volants amb el títol Us presentem el general Franco, paper que havia estat escrit per Jordi Pujol i Soley, que aleshores encara no tenia 30 anys. La trifulga va ser fenomenal i la policia secreta desplegada al Palau va fer algunes detencions. A Pujol, que no era al concert, van agafar-lo al cap de tres dies, el temps que els homes del comissari Creix van trigar a lligar caps que ell era l’instigador de tot plegat.

Pujol no va fugir, ni es va amagar. No va fer cas dels consells que va rebre d’algun personatge rellevant de la societat civil d’aleshores, amb qui es va entrevistar aquells dies, que li va recomanar que toqués el dos. “Estan molt nerviosos”, li van dir. Es va quedar a casa i, instants abans que hi arribés la policia, va donar una llista amb noms a la seva dona i li va manar que s’hi posés en contacte immediatament per dir-los que tenien tres hores per fugir.

Quan Pujol va arribar a comissaria, Creix li va dir que no feia cara de ser un professional de la clandestinitat i el va advertir que fins els més ben preparats ho acabaven explicant tot. Pujol va aguantar tres hores, i passat aquest temps va donar el nom de Francesc Pizón, l’impressor que havia editat els fulls volants.

El cas va tenir un fort impacte en el país, i encara més quan Pujol i Pizón van ser jutjats i condemnats a presó. El règim va fer veure que havia guanyat, però havia perdut. La destitució de l’aleshores governador civil de Barcelona, Felipe Acedo, en va ser l’evidència.

Tot plegat va suposar la presentació en societat d’un nou sector d’oposició política al règim, que res tenia a veure amb l’oposició clàssica liderada pel PSUC i que, amb el pas del temps, es consolidaria com l’opció dominant del catalanisme. La gran pregunta sense resposta és què hauria passat si Pujol hagués fet cas als que li van dir que s’amagués. Tant li fa, en política, com en la vida, el que hauria pogut ser no compta. Només compten els fets, i els que hi són presents.