Política

D’on veníem i on anem

La sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut va sacsejar la societat catalana fa deu anys. Tant, que alguns hi situen l’arrencada del procés per la independència. Altres la situen el 2012, quan el suport a la independència s’enlaira en les enquestes d’opinió. Això sí, l’explicació com a reacció a la crisi econòmica ha estat ja rebutjada per diversos treballs acadèmics robustos.

Un procés tan complex té per força diferents factors impulsors. La sentència n’és un accelerador. Però el procés s’engega més enrere, en la dècada del 1990, quan es posa en marxa un procés agressiu de recentralització a Espanya. La quarta vegada en el darrer segle i mig: com ja havia passat en la I República, el final de la I Guerra Mundial, i la II República. Quan és molt dèbil o cau el règim espanyol del moment, es produeix una revifalla de la política territorial, que genera la sensació que és possible una transformació cap a un estat plurinacional.

Tanmateix, la flexibilització territorial i la distribució del poder, per minsa que sigui, genera una reacció recentralitzadora, al curs desitjat per una majoria àmplia de la seua societat: el model centralitzat, en què el poder central pot decidir sobre qualsevol matèria, en qualsevol moment. La noció d’ordre i control, amb la capital, Madrid, exercint de trencaones davant la centrifugació perifèrica. Aquest fou el retorn a la normalitat que va sentenciar fa deu anys el TC.

La reacció a la recentralització –enfocament final adoptat en la reforma de l’Estatut aprovada al Parlament el 2005– havia començat quan la recentralització agafa força als anys noranta, i assoleix l’hegemonia cultural a Espanya en matèria territorial, ja ben consolidada. Això porta molts catalans a l’abandó de l’opció de reforma d’Espanya. I, juntament amb una divergència progressiva entre les preferències majoritàries en la societat catalana i en l’espanyola sobre com abordar els reptes del futur, nodreixen el creixement del suport a la independència.

Que això no es tradueixi immediatament en les enquestes d’opinió és ben normal. Molta gent dona suport a allò que veu viable, i no serà fins al transcurs del 2012 que creix la percepció de viabilitat de la independència, amb la corresponent traducció demoscòpica.

I la darrera dècada ens ha porta fins on som ara. Per alguns, el procés ha acabat; per altres, està estancat. Estructuralment es troba al mateix punt on s’ha situat en els darrers anys: Catalunya serà independent si una majoria de catalans ho volem i estem decidits a assumir els riscos i fer els esforços necessaris per aconseguir-ho. En aquest sentit, el referèndum de l’1-O, el context en què es produí i les seves conseqüències, ha reforçat –de forma irreversible– la preferència per la independència de molts catalans que havien anat assumint-la de forma gradual i progressiva en les dues dècades anteriors. I aquest procés polític, com tots els que ho són, s’anirà desvetllant en funció de l’acumulació de forces que aconsegueixi fer cada opció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Òmnium Cultural exigeix activar la cerca internacional de Joan Carles I

Barcelona

Irene Montero assegura que els ministres d’Unides Podem no coneixien la decisió de Joan Carles I

Barcelona

ERC acusa el govern espanyol d’haver “ajudat a marxar” Joan Carles I: “Han estat còmplices”

Barcelona

Ernest Maragall demana per carta a Borrell que condemni l’espionatge polític 

Barcelona

Pengen una foto del Suprem cap per avall al Pont de Pedra de Girona en protesta per la retirada del tercer grau

Girona

El sobiranisme insta la justícia a evitar la fugida

barcelona

Nou contenciós pels danys al pavelló de Sant Julià l’1-O

sant julià de ramis

Calvo irrita Podem amb una reunió per mimar Cs

madrid

Joan Carles I fuig d’Espanya

madrid