Política

ALBERTO FERNÁNDEZ DÍAZ

Exdiputat, exsenador, exregidor

“Calen polítics disposats a fer pedagogia davant els seus”

El Parlament ha de tornar a tenir debats ideològics, de model de societat, i que no giri tot al voltant només de l’estelada
Estic segur que em trobaré còmode en un Partit Popular que a poc a poc està retrobant el seu lloc en la centralitat

El 12 de juny del 2019, Alberto Fernández Díaz escenificava el seu comiat de la política activa amb una intervenció marca de la casa al ple de Barcelona. Resumir la seva trajectòria i el caràcter, demanaria gairebé un llibre. De tracte honest i directe, amic de les frases enginyoses i de gastar sabates trepitjant carrer, les seves són unes conviccions ideològiques rocoses però amb prou cintura i vista per saber congeniar amb l’adversari. Militant perico de soca-rel, la de Fernández Díaz ha estat una cursa de fons sempre arrenglerat a les files del PP. Ara exerceix d’advocat i consultor en un despatx propi.

Troba a faltar la política activa?
La veritat és que no. Tampoc tinc massa temps, la veritat, per enyorar-la, ja que l’exercici professional per compte propi m’absorbeix molt.
Vostè ha ocupat diversos càrrecs al PP i ha tingut una trajectòria política en què, essencialment, ha fet tasques d’oposició. No ha trobat a faltar més cadira de govern? Algun càrrec de l’administració estatal, per exemple?
En certa manera ja vaig tenir aquestes responsabilitats a la Diputació, on vaig ser vicepresident executiu durant dos anys. De tota manera, des de l’oposició també vaig promoure acords de ciutat que van ser crucials, com tots els vinculats als Jocs Olímpics, on vam fer govern des de l’oposició, perquè, aleshores, una part del govern, ICV, feia més d’oposició.
A banda de l’etapa com a senador (2001-2003), no li hauria agradat fer més estada a Madrid, que és on es toca poder de debò?
He fet política a Madrid en el que em podia resultar més interessant, com ara quan com a ponent de l’aprovació de la Carta Municipal vam aconseguir que s’aprovés, per unanimitat, la llei especial de Barcelona en un debat on, per cert, Madrid va acabar anant a remolc, com en tantes en altres coses. He fet el que m’agradava i he finalitzat la meva etapa política on volia, a la meva ciutat, on vaig començar com a conseller de districte. En canvi, altres etapes del meu recorregut, com quan vaig ser al Parlament o al Senat, van ser més intermèdies. És veritat que quan vam aconseguir nou regidors –el 2011– hauria pogut aspirar a tenir més projecció nacional, com varen fer altres, però això hauria estat renunciar a fer Barcelona, que era el meu compromís i la meva vocació.
Dedueixo, doncs, que la política municipal ha estat la millor experiència?
Sens dubte. És un àmbit que em va permetre participar en la primera transformació de Barcelona amb els Jocs Olímpics i que va posar els fonaments de la ciutat actual i també la del futur, si no fos perquè la pandèmia del coronavirus ha tingut, i tindrà, un impacte tan gran, que trencarà moltes coses. Caldrà redefinir la ciutat, ajornar projectes, precipitar-ne d’altres, i la conjuntura també ens obligarà a haver de pensar-ne de nous. Però, tornant al començament, de totes les experiències que he tingut em quedo el privilegi de poder conèixer la teva ciutat, la seva gent o anar als barris.
Un consell per als gestors locals actuals?
Quan fas política municipal, has de saber que un veí no pot venir a l’ajuntament amb un problema i marxar-ne amb dos, i s’ha de saber entendre que una qüestió que a la institució li pot semblar menor, per a un ciutadà pot ser un afer molt greu i, com a tal, s’ha de resoldre. I aprendre aquestes coses et dona una perspectiva de vida que m’està sent valuosa en aquesta tornada a la meva activitat professional. La gestió pública t’ajuda, i molt, a donar-te certes visions.
Ara que parlava del coronavirus: els polítics, en general, han estat a l’altura d’aquesta crisi?
Si digués que sí, mentiria, i si digués que no, a algú li semblaria que m’he passat a l’altre bàndol de cop [riu]. Ha faltat estar a l’altura del moment. Tothom ha estat apel·lant a la responsabilitat, però aquestes actituds han quedat desmentides. Hem vist un president de la Generalitat que després de setmanes de criticar el govern de l’Estat i de donar lliçons contínues sobre el que s’havia de fer, un cop ha assumit la gestió de la crisi, ha demostrat que era possible empitjorar, encara més, el que ja estava sent dolent. La manera com la Generalitat està conduint aquesta crisi és molt criticable, i molt. L’hem vist fent recomanacions, sabent que el que no és obligatori acostuma a tenir el seguiment que té, quan, potser, hauria calgut una tasca molt més clara de pedagogia i advertiment. També ha tingut poca confiança en els ajuntaments.
La Generalitat és l’única que ha de fer acte de contrició?
L’alcaldessa de Barcelona tampoc ha exercit un lideratge de ciutat i s’ha amagat darrere la incompetència de Torra. Alhora també hem vist el govern local fent crides a l’oposició i reclamant acords de ciutat mentre s’imposaven polítiques de mobilitat clarament sectàries. Colau també s’ha aprofitat de la bona fe de l’oposició, que no ha volgut donar la imatge d’enfrontament en uns moments com aquests, per tirar endavant uns acords dits de ciutat que no mereixen aquest nom, quan no hi ha calendaris, assignació de recursos o concreció de polítiques. El que sí que s’ha de destacar, però, i en positiu, és que aquí no hem vist els escenaris de confrontació que s’han donat en altres àmbits de la política.
Es refereix a Madrid?
A Madrid però també al Parlament, on es manté la tensió independentista. I tots hauríem de ser molt conscients del moment en què ens trobem.
Se sent còmode amb el discurs del PP actual o el voldria més moderat i centrat?
Estic segur que em trobaré còmode en un PP que a poc a poc està retrobant el seu lloc en la centralitat i situant l’epicentre allà on tenim més credibilitat, com són les polítiques per sortir de la crisi i de foment de la recuperació econòmica o de lluita contra la delinqüència i els ocupes. Aquí és on ens hem de fer lloc.
De cara a les eleccions al Parlament, el PP i Ciutadans haurien d’anar junts?
En política, no sempre dos i dos sumen quatre i a vegades, fins i tot, no sumen ni tres. En el cas de les eleccions al Parlament, amb 135 escons, les quatre circumscripcions són tan àmplies que dona més garanties sumar més per separat que anant junts. Si fossin circumscripcions on es trien pocs diputats, diria el contrari, però no és el cas. Dit això, a mi m’agradaria que el Parlament torni a tenir debats ideològics i de model de societat, debats vius, i que no tot estigui monopolitzat pel debat de l’estelada. Perquè és cert que, ara, l’independentisme ja no és, malauradament, un intent només de separar Catalunya de la resta de l’Estat, sinó que és també la renúncia a defensar un model de societat. En aquests moments, ser independentista representa defensar la pujada d’impostos, reconèixer drets als ocupes, la llibertat d’educació, qüestionar el principi d’autoritat o no donar prou suport als Mossos. Darrere l’estelada s’estan amagant polítiques contradictòries que afecten un model de societat en què fins i tot molts independentistes podrien estar d’acord amb el que diu el PP. I aquells que estem en contra de la independència també tenim models de societat que, en alguns aspectes, són diferents. I Cs mateix ja ha dit que en algunes coses està més a prop del PSOE que del PP.
A la ‘nova’ política li sobra trinxera?
A la política, ara, li falta perspectiva de futur, i no mirar únicament a curt termini. I pel que fa als polítics, els falta coratge, i no respecte als seus contrincants, que això és una característica que ja es dona per descomptada, sinó amb els seus propis companys de files fent, per exemple, pedagogia. I trobo que aquest coratge, i no la confrontació amb els que pensen diferent, és molt necessari per poder reconduir la situació actual. Una altra cosa que també trobo a faltar és que la classe política fa una radiografia del problema però és incapaç de trobar una solució amb què es pugui trobar l’equilibri necessari per garantir una convivència compartida i amb respecte a la llei. Calen, insisteixo, polítics de tots els colors disposats a fer pedagogia davant els seus, que és una situació que pot generar altes dosis d’incomprensió entre els teus. Si volen sortir d’aquesta situació on som, caldrà tenir molt sentit de l’equilibri, perspectiva i fer moltíssima pedagogia.
Del rei emèrit, què en pot dir?
Ha estat víctima dels seus errors i de sectarismes polítics. I, com en tota trajectòria, hi haurà llums i ombres, però no podem oblidar el seu protagonisme central perquè Barcelona tingués els Jocs i, per tant, pogués fer una transformació de ciutat que ens ha dut fins avui.
Quins sentiments li provoca la situació de Quim Forn?
Em dol. Tothom ha de ser conseqüent amb els seus actes, però cap persona que tingui cor li pot desitjar a una altra que estigui a la presó. Amb el Quim Forn hem compartit molts anys de feina a l’Ajuntament, fent tasques d’oposició i també de govern, i hem assistit a molts actes de ciutat amb els nostres fills. I tant de bo que, des del respecte a la llei i assumint les conseqüències que toca, aquesta situació es pugui resoldre per a ell.
En l’etapa de govern de Trias –2011-2015– vostè va ajudar a desbloquejar, des de la discreció, diversos afers que depenien del govern de l’Estat. Això avui seria impensable?
Allò va ser possible perquè hi havia una confiança entre el govern de la ciutat i el PP com a partit de l’oposició i que manava a l’Estat. Barcelona ha d’unir davant el que separa els partits. Va ser una actuació de ciutat, que la vaig tenir amb Trias però també amb Pasqual Maragall, ja que tots els acords vinculats als Jocs Olímpics es van poder tirar endavant gràcies al suport del PP al PSC, ja que CiU, inicialment, es va definir en contra d’aquestes qüestions. I estem parlant de projectes vinculats a les rondes, el pla d’hotels, el port vell… Sempre he defensat una actitud d’acords, però amb contingut, recursos i calendaris. Perquè fer-se una foto només, no em val.
Com veu Barcelona?
Si no em preocupés la situació actual, amb aquesta crisi que tenim, seria un pèssim analista. Abans de la pandèmia el projecte de ciutat ja mostrava símptomes d’esgotament que obligaven a redefinir models turístics, d’habitatge o de seguretat. I el coronavirus ha precipitat les coses i Barcelona haurà de prendre decisions el més ràpid possible, perquè, per exemple, no podem seguir tenint només un 5 per cent del parc d’habitatge públic de lloguer. No es pot caure en l’escenari de creure que la situació que tenim a sobre es resoldrà tota sola. Caldrà redefinir coses, perquè potser haurem d’assumir que el turisme no tornarà a ser el que era i, per tant, s’hauran de generar noves activitats econòmiques. I d’això ja se n’ha de començar a parlar.
El seu relleu al PP de Barcelona, Josep Bou, i la seva manera de fer han causat impacte...
Cadascú té el seu estil, i seran els barcelonins els qui hauran de decidir si és millor o pitjor. Només li puc expressar respecte i desitjar-li tot l’encert, perquè el seu èxit serà el del meu partit i el de Barcelona.
Vostè és un periquito de pedra picada. Ja s’ha refet de la patacada?
Baixar a segona representa el que representa, però la caiguda només és irreversible per als qui no volen tornar a alçar-se. Hem estat víctimes de la maledicció europea, que altres ja han sofert i que dicta que l’any que et classifiques per a competició continental acabes baixant. Estic convençut que això serà un parèntesi en la nostra història centenària. Ara el que toca és fer i refer un equip per tornar a pujar.

Militància dilatada

Nascut el 12 de desembre del 1961 a Barcelona, el 1980 ja es va afiliar a Aliança Popular, la formació que més tard es refundaria com a Partit Popular. El 1987 va iniciar la seva vinculació política amb l’Ajuntament de Barcelona, una etapa perdurable i crucial en el seu esdevenir polític, però que va ser interrompuda quan va haver d’agafar les regnes dels populars a Catalunya (1990-2003) després de la caiguda d’Aleix Vidal-Quadras, període en què també va exercir com a senador. Entre el 2003 i el 2019, va ser regidor de manera ininterrompuda al consistori de la capital catalana, encapçalant la candidatura del PP en totes i cadascuna de les eleccions que s’anaven encavalcant. Ara fa d’advocat i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. A banda de soci incombustible, també és membre del patronat de l’Espanyol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona
estat francès

Aproven una llei que castiga la discriminació capil·lar

barcelona