La tragèdia enquistada
Cinc anys després del pic d’arribades al continent, la UE respon als refugiats amb abandonaments al mar i blindatge de les seves fronteres
La concessió de l’asil continua sent una assignatura pendent
La sobtada entrada a Europa d’un milió de persones que escapaven de la guerra a Síria i l’Afganistan, ara fa cinc anys, va desencadenar una crisi humanitària i política encara present avui dia a la Unió Europea (UE). Amb la pandèmia i la reducció del nombre d’arribades en els últims anys, l’afer ja no capta l’atenció mediàtica com abans, però el problema de fons persisteix.
“Hi ha una repressió massiva de les arribades de refugiats i immigrants”, alerta la directora de l’oficina a Brussel·les d’Amnistia Internacional, Eve Gedi. Tot i que s’ha reduït dràsticament el nombre d’arribades (poc més de 42.000 enguany), continuen morint persones al Mediterrani, i la UE bloqueja les entrades.
A diferència del 2015, ara el perfil ja no són sirians, sinó més aviat nord-africans (tunisians i algerians, sobretot) i subsaharians. Les tres rutes (Grècia, Itàlia i l’Estat espanyol) estan més equilibrades, però la via central encara és la principal. En són menys, però hi ha un degoteig constant i més mortífer de vaixells al mar que intenten arribar a terres europees sense que la UE hagi trobat un mecanisme per desembarcar-los.
És el cas, per exemple, dels 200 rescatats per l’embarcació finançada per l’artista Banksy. L’Acnur i l’Organització Internacional per a les Migracions van haver d’exigir dissabte a la UE que obrís les portes per acollir-los, mentre que en punts calents com ara Lampedusa es reactiven les protestes per l’augment del nombre d’arribades.
També s’enquista el drama humanitari a les illes gregues, on milers de refugiats malviuen amuntegats en camps. Arran de les renovades tensions amb Brussel·les, el líder turc, Recep Tayyip Erdogan, ha aprofitat per estripar l’acord migratori i ha fomentat noves arribades en els darrers mesos i, de retruc, més vulneracions de les autoritats gregues.
The New York Times va revelar a mitjan agost que Grècia abandonava persones en “bots salvavides inflables” al límit de les aigües territorials perquè les rescatessin els guàrdies costaners turcs.
Nou “pacte migratori”
“No és una política sostenible”, denuncia Gedi, que recorda que aplicar mà de ferro no esborra el problema. Per la seva banda, la secretària general del Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats (ECRE, segons la sigla en anglès), Catherine Woollard, també suspèn la gestió europea dels últims cinc anys, principalment per la seva “política de prevenció d’arribades”, com ara l’acord UE-Turquia, el suport als guardacostes de Líbia i l’ajuda militar al Sahel.
Una externalització per allunyar la frontera i, també, el focus mediàtic de les vulneracions de drets humans i penúries que viuen aquestes persones. “Ara és més perillós per als refugiats buscar asil a Europa”, assegura.
Woollard també lamenta la desaparició de les operacions de rescat de les autoritats europees al Mediterrani. Un buit que han omplert les ONG, que, a sobre, viuen una creixent criminalització per aquesta tasca, tal com denuncia Amnistia Internacional. Després de cinc anys posant-hi pedaços, Brussel·les prepara un nou “pacte migratori” per intentar reconciliar els socis encara dividits sobre aquesta patata calenta. Està previst que la Comissió presenti a finals de mes una sèrie de propostes sobre la gestió dels demandants d’asil i dels immigrants. Woollard alerta que l’executiu europeu pretén “convertir les polítiques de prevenció d’arribades actuals en la norma europea”, segons la proposta que ha vist. En concret, es tractaria d’obligar a gestionar totes les peticions d’asil a la frontera mentre els afectats esperen tancats en un centre. “Això significa fer de les illes gregues el model europeu”, assenyala. Woollard avisa del risc de vulneracions de drets humans que suposaria aquest canvi. “És una altra solució falsa basada a intentar mantenir la gent fora”, critica.
Tanmateix, l’experta confia que, amb l’emergència sanitària, la UE relativitzi la suposada “crisi de refugiats”. “La gent que arriba buscant asil no és l’amenaça més gran que afrontem a Europa.”
LES FRASES
Alemanya predica amb l’exemple
Natàlia Segura Raventós“Wir schaffen das [‘ho podem fer’]”, va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel, fa cinc anys per anunciar la seva decisió històrica d’acollir refugiats. I ho va fer. Més d’un milió de persones van demanar asil a Alemanya, on, sobretot els primers mesos, hi va haver una actitud ciutadana favorable a l’acollida.
Temps després, va començar a sorgir un cert descontentament entre alguns sectors que l’extrema dreta xenòfoba va aprofitar per créixer electoralment. Per això, Berlín vol evitar que la situació del 2015 es torni a produir, i és una de les impulsores de l’estratègia externalitzadora de la política migratòria. Tanmateix, entitats com ara Amnistia Internacional i el Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats (ECRE) veuen el cas alemany com un “bon exemple” d’integració. Més de 300.000 refugiats d’orígens diversos arribats fa més de cinc anys tenen ara feina remunerada, segons dades de l’Agència Alemanya d’Ocupació.
