Política

2016

‘A punt’, la Diada descentralitzada

Sense haver assolit el 50%, el full de ruta de JxSí grinyolava i va créixer el clam d’un RUI que alhora desllorigués el suport de la CUP. El “referèndum o referèndum” posava les bases a tot

Després de deixar Artur Mas “a la paperera de la història”, en paraules del llavors diputat de la CUP Benet Salellas, el 2016 va començar amb la investidura in extremis de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, un fet que va desencallar una legislatura que havia de dur en 18 mesos a la independència. Aquest, si més no, era el compromís de Junts pel Sí, i en això es va posar de seguida: el govern, a preparar “estructures d’estat” mentre insistia en va a parlar amb l’executiu espanyol (que, després s’ha sabut, aleshores ja tenia a tota màquina l’operació Catalunya per espiar els líders catalans); i el Parlament, a dissenyar el procés constituent i les “lleis de desconnexió”. El fet, però, que el 27-S, amb una participació rècord, l’independentisme no hagués arribat al 50% dels vots, feia que des del principi ja hi hagués veus que posessin en dubte el full de ruta, que preveia la proclamació de la república i un posterior referèndum constituent. Van ser la CUP, i també Demòcrates, els primers a plantejar obertament que calia un referèndum que ho ratifiqués, en un clam creixent que va coincidir amb la negativa dels cupaires a aprovar el pressupost, que van tombar a principi de juny afegint-se a l’esmena a la totalitat de l’oposició. La jove legislatura trontollava i per salvar-la Puigdemont feia un primer cop d’efecte i es donava uns mesos per mirar de reconduir-la, en anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança al setembre. Si no la superava, convocava eleccions.

L’ANC de Jordi Sànchez, mentrestant, havia pujat al carro del referèndum unilateral d’independència (RUI), i impulsava al juliol una consulta interna per legitimar la petició, cosa que farien un 74,5% dels socis que hi van votar. Al llarg de l’estiu, el rum-rum es va anar obrint pas, les converses es van succeir i primer Puigdemont i finalment ERC es van convèncer que el RUI era la manera, tant de convèncer la CUP per superar la qüestió de confiança i aprovar el pressupost, com de culminar el procés.

En aquest marc arribava la Diada del 2016, fins avui la primera i única de les últimes grans mobilitzacions que ha estat coral i descentralitzada a cinc ciutats (Barcelona, Tarragona, Lleida, Salt i Berga), i que amb centenars de milers de persones suposaria l’enèsima demostració de força de l’independentisme, amb el lema A punt. Fins i tot hi va ser l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i, per primer cop, un president de la Generalitat, Puigdemont. La reivindicació d’un referèndum ja va estar sobre la taula aquell dia, i també les crides de suport als encausats pel 9-N i fins i tot a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per a qui ja s’anunciava una primera querella.

El canvi de rumb del full de ruta es va confirmar el 28 de setembre, quan el president anunciava, en el debat de la qüestió de confiança, el ja cèlebre “referèndum o referèndum” en el termini d’un any: o pactat amb l’Estat, o unilateral, i designava de sorpresa el vicepresident, Oriol Junqueras, com a responsable. Això causaria nous recels interns en els mesos següents quan, tot i el tancament de Rajoy, s’intentaria activar la via pactada amb un gran acord de país, visualitzat abans de Nadal en la constitució del Pacte Nacional pel Referèndum. L’any, però, es tancava amb les posicions igual d’enrocades. Amb acord o sense, les bases estaven posades, i el govern i el Parlament, decidits: el 2017 hauria de ser un any clau en la història contemporània de Catalunya.

CRONOLOGIA

10 de gener. Artur Mas fa un pas al costat arran del vet de la CUP, i Carles Puigdemont és investit president.
8 de juny. La CUP tomba el pressupost i Puigdemont anuncia que se sotmetrà a una qüestió de confiança.
16 de juliol. Els associats de l’ANC donen suport en una consulta interna a un referèndum unilateral per superar els dubtes al full de ruta.
29 de setembre. Puigdemont supera la qüestió de confiança en comprometre’s a organitzar un RUI en el termini d’un any. “Referèndum o referèndum”, solemnitza.
16 d’octubre. La fiscalia presenta una primera querella al TSJC contra Carme Forcadell per desobediència i prevaricació per haver permès votar les conclusions de la comissió del procés constituent el 27 de juliol.
23 de desembre. S’activa el Pacte Nacional pel Referèndum, que inclou els comuns i nombrosos agents i entitats socioeconòmiques, per pressionar primer Rajoy a pactar una votació d’autodeterminació com l’escocesa.
EL PROTAGONISTA

Jordi Sànchez

L’ara secretari general i cofundador de JxCat va presidir l’ANC dos anys i mig, del 2015 al 2017, etapa en què va ser un dels artífexs que tirés endavant, primer la proposta, i després el referèndum de l’1-O. Sànchez és a la presó des de fa vora 3 anys, condemnat a 9 anys per la manifestació del 20-S a Economia.

OPINIÓ

Tres grans lliçons

Jordi Sànchez
Sense una mobilització permanent serà difícil guanyar la llibertat

Les mobilitzacions que l’independentisme ha protagonitzat l’última dècada han estat determinants per impulsar i en bona part conduir el procés independentista. Sense aquestes l’1 d’octubre no hauria arribat mai. Qui no recorda la força de la Via Catalana, la V baixa, la gran onada de la Meridiana o el passeig de Gràcia, carrer Aragó i plaça Catalunya col·lapsats més que mai l’11 de setembre del referèndum.

Aquest any la Diada és diferent. De fet tot ha estat diferent des del març passat i la Diada no serà una excepció. No passa absolutament res. L’error hauria estat si avui els independentistes haguéssim donat l’esquena a la realitat de la crisi sanitària i haguéssim volgut sortir al carrer per centenars de milers com hem estat fent des del 2012. És evident que haurà estat la pandèmia i no la voluntat de l’Estat espanyol la que evitarà una nova imatge de carrers i places plenes de ciutadans exigint drets i llibertats i reivindicant la independència. Que ningú dubti que quan la pandèmia hagi estat derrotada tornarem als carrers.

Què hem après de cara al futur després d’una dècada de forta mobilització continuada? Tres grans lliçons. La primera és que la força política de la ciutadania mobilitzada és molt gran i esdevé motor imparable de canvis i transformacions profundes. Les generacions actuals hem tingut la sort de viure la força democràtica que a Catalunya ha representat la mobilització massiva, no-violenta i continuada.

La segona lliçó, que es deriva de la primera, és l’error polític d’abandonar el carrer quan més a tocar teníem la possibilitat de doblegar l’Estat en la seva negativa a acceptar una sortida dialogada al conflicte polític. El 3 d’octubre del 2017 i els dies posteriors a la sentència del Suprem (octubre 2019) les entitats sobiranistes no vàrem saber llegir el moment o bé es va renunciar a liderar una mobilització permanent al carrer. Greu error que hem pagat car. La tercera lliçó és que només quan les mobilitzacions ciutadanes i les institucions polítiques caminen en la mateixa direcció, la força de l’independentisme es multiplica. El 9-N i l’1 d’octubre en són l’exemple.

Si volem aspirar a guanyar la independència, tenim l’obligació els pròxims anys d’aprofundir en els aprenentatges del procés. Sense mobilització massiva, no-violenta, i en algun moment permanent, difícilment guanyarem la llibertat. Ho hem fet durant una dècada amb excel·lents resultats, no defallirem ara. Només així culminarem el camí cap a la independència. Molt bona Diada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Estat espanyol
Adeu a Iglesias en la IV Assemblea de Podem

Podem es feminitza

madrid

Montero: “No resol el conflicte anar a Colón ni les firmes”

madrid

Una carta emmiralla tot el país

Roma

Johnson tensa la cimera del G-7 i amenaça la UE pel tema d’Irlanda del Nord

Carbis Bay

ERC acusa la dreta de posar Catalunya en el punt de mira

Barcelona

El Consell per la República i l’ANC reivindiquen l’1-O

barcelona

Chacón i Solsona lideraran el PDeCAT de “la veritat” i “la responsabilitat”

barcelona

Guanyem fixa els objectius per a “la Girona del futur”

Girona

El rumb d’ERC en la nova etapa del procés

barcelona