Política

XAVIER VENDRELL

Exconseller de Governació i exsecretari d'Organització d'ERC

“Toca un dinar Puigdemont-Rovira per rematar un acord estratègic”

En aquests moments tothom s’ha mogut i està en posicions molt més pròximes
Quan siguem molts que estiguem disposats a perdre la feina, guanyarem

L’exsecretari d’organització d’ERC i conseller de Governació amb el primer tripartit, Xavier Vendrell (Sant Joan Despí, 1966), és una de les persones que treballa a les bambolines de la política catalana.

De què aniran, les eleccions?
Espero que siguin capaços, els qui en tenen la responsabilitat, de posar damunt la taula allò que en privat tots admeten. Es digui el que es digui, tothom, avui, després de tres anys d’analitzar el que va passar, ha arribat a unes conclusions semblants, que van en la línia que l’octubre del 2017 no vam guanyar, entre altres coses perquè no érem prou. Hem de ser més. Aquesta és la bandera que ha agafat ERC, però avui en privat ningú amb dos dits de front et diu el contrari. Cal més força, que vol dir més gent disposada a votar a favor de la independència, sigui en un plebiscit o en unes eleccions, del tipus que sigui.
El president Torra parlava d’aquestes pròximes eleccions com d’un plebiscit.
Aquesta és una proposta del president Torra. Ja ho ha plantejat algú alguna vegada i no li ha sortit gaire bé. En qualsevol cas, jo parteixo de la base que qualsevol proposta en positiu de qualsevol independentista em serveix; que la tiri endavant i, si pot ser, posem-nos d’acord i la tirem endavant entre tots plegats. No criticaré les propostes dels altres independentistes perquè estic convençut, perquè he parlat amb molta gent, que tothom sap que hem de ser més forts, i això vol dir ser més gent disposada a votar, però també més gent disposada a fer altres coses.
Com ara?
Manifestar-nos, estar disposats a arriscar... Quan exigim als altres, als governs, a les institucions, hem de preguntar-nos què estem disposats a fer nosaltres. A tothom li faig la mateixa pregunta i li dic que no me la respongui, que se la respongui davant del mirall: “Estàs disposat a una cosa tan simple com perdre el teu lloc de treball?” A partir d’aquí, quan siguem molts que estiguem disposats a perdre la feina, guanyarem. Jo crec que encara no som prou prou disposats a fer prou sacrificis.
Ho diu pels partits o per les entitats independentistes?
No, per les persones. A tots els partits hi ha gent valenta i molt agosarada i gent molt prudent que no està disposada a arriscar determinades coses, i no ho jutjo, en absolut. Jo no soc més independentista perquè estic disposat a perdre la feina que un altre que no estigui disposat a fer-ho. De la mateixa manera que un que estigui disposat a morir per la independència no és més independentista que jo que no estic disposat a morir. Si en aquests moments en aquest país la immensa majoria de la gent s’estigués morint de gana i constatés que amb la independència deixaria de morir-se de gana, ja tindríem la independència, i no és el cas, per sort. Com que no estem a punt de morir-nos de gana, la majoria de gent no estem disposats a fer determinades coses. L’acumulació de forces vol dir acumular votants, però acumular gent disposada a fer passes que s’hauran de fer. Perquè encara que tinguem el 60% dels vots, l’Estat no ens regalarà un referèndum. Haurem de tensionar l’Estat. I no estic parlant, que quedi clar, de violència. No estic parlant de fer res que no puguem explicar sense que ens caigui la cara de vergonya als nostres nets d’aquí trenta anys. Es poden fer moltes coses que facin que a l’Estat li surti més a compte acceptar la democràcia, no la independència, que no pas no acceptar-la. Això vol dir una pressió molt gran a nivell electoral. Li és més fàcil dir que no amb un 48% que amb un 51%, i li és més fàcil dir que no amb un 51% que amb un 60%.
En aquestes eleccions l’independentisme podria superar el 50%. Amb un 50% més u, què es pot fer i què no? L’ANC, per exemple, proposa aixecar la DUI.
Es pot fer més, segur, amb un 51% que amb un 48%. Hi ha d’haver una majoria molt clara.
Amb un 80% l’Estat tampoc no es mouria.
Precisament. De la mateixa manera que tothom s’ha adonat que és imprescindible tenir més d’un 50% a les urnes, i si pot ser un 60%, millor que un 55%, també s’ha adonat que amb un 55% no n’hi ha prou. El llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira planteja un full de ruta i al final d’aquest full de ruta diu que si no queda més remei, hem d’anar a parar a la unilateralitat, que s’ha de preparar. Com que l’experiència ens demostra que hi ha molts números que hàgim d’anar a parar a fer algun tipus d’acció unilateral, hem de ser més forts que l’1-O. Hem d’aconseguir que vagi més gent a votar, més pressió internacional, més reconeixement internacional, aliances a l’Estat, una sèrie de coses que no teníem l’1-O. Tothom n’és conscient i sap que només la suma de moltes accions, eleccions, activitat internacional, mobilitzacions, tot allò que sigui fer entrar en contradicció l’Estat, sumat, és el que pot portar a un escenari en què sigui possible... i a partir d’aquí crec que ningú té ganes de perdre el temps debatent si ha de ser un referèndum o una proclamació unilateral. En el moment en què tens l’Estat a les cordes i està disposat a acceptar el resultat, segurament el més normal és fer un referèndum per validar-ho internacionalment.
Però el referèndum ja l’hem fet, va ser l’1-O. Què passa amb el mandat de l’1-O?
És evident que per nosaltres va ser un referèndum, una jornada de lluita que des de la Guerra Civil no n’hi ha hagut una altra en aquest país, va ser una demostració de força impressionant, una demostració que quan anem cohesionats i a l’una som capaços de fer coses molt grans, una demostració que ni nosaltres mateixos ens esperàvem una força brutal del poble de Catalunya quan hi ha una direcció política que camina cap a una direcció. Desenganyem-nos, el referèndum no s’hauria fet sense el poble, però tampoc sense una direcció política. Avui el poble continua sent-hi. Si el referèndum el va fer el poble, per què avui no hi ha un referèndum? Perquè no hi ha una direcció política. És imprescindible que les direccions polítiques es posin d’acord. Hi haurà discrepàncies i, a l’hora de gestionar el govern, faran propostes diferents, però han de ser capaces de posar-se d’acord, també amb la societat civil, per posar damunt la taula el que s’ha de fer, posar-ho en un paper i firmar-ho.
Hi ha d’haver un acostament amb els comuns després de les eleccions? Pablo Iglesias és al govern espanyol i el més calent és a l’aigüera.
L’independentisme s’equivocaria si girés l’esquena al sobiranisme no independentista. De la mateixa manera que dic que no tinc cap dubte que la solució passa per un referèndum, no dubto que tothom que accepti el resultat d’un referèndum, i els comuns l’accepten, és dels nostres. Amb qualsevol que accepti el resultat d’un referèndum estem disposats a seure amb ell i a fer una part del camí junts. Això vol dir governant? No ho sé. Primer hi ha d’haver unes eleccions i hem de veure què suma i què no suma. Jo no tinc cap dubte que l’independentisme ha d’estar governant. Pot fer-ho compartint camí amb els comuns? I tant que sí. No hi ha millor manera de fer créixer la base social que aquelles persones que en algun moment han tingut com a referent, en unes municipals o unes espanyoles, aquest món dels comuns vegi que nosaltres no els rebutgem. Per nosaltres, com que són demòcrates que accepten el referèndum, són companys de viatge. Que després ells des del govern fan equilibris? És molt difícil governar, i amb això no els estic justificant.
No haver retirat la pancarta a temps és confrontació intel·ligent?
Jo crec que el president Torra, quan penja la pancarta busca el recorregut que hi ha hagut. És legítim. Busca un element més de confrontació amb l’Estat per anar a un punt que tensiona i probablement el fet que l’hagin inhabilitat ha fet que hi hagi hagut gent que s’hagi posat les mans al cap, pot ajudar que hi hagi gent que s’adoni de com és de bèstia l’Estat espanyol. Qualsevol pas que faci en positiu un independentista, per mi, està bé. Si m’hagués demanat consell sobre si fer això, li hauria dit que no, perquè estem en una legislatura que per la feblesa fruit de la trompada que ens dona l’Estat l’octubre del 2017 és de replegament de forces i no d’atac i hem de mesurar molt bé els atacs perquè ens desgasten.
Fa anys ERC era qui patia escissions perquè hi havia gent que volia la independència exprés, i ara és l’espai de JxCat qui pateix aquestes tensions.
En aquests moments al si d’ERC tothom està molt cohesionat amb una idea determinada, i en l’espai postconvergent hi ha una disseminació important perquè segurament s’han pres algunes decisions que plantegen uns ritmes als quals una part important de la seva base social i electoral no està acostumada. Jo espero que s’endreci aquest espai. Cal un acord estratègic, que hauria de ser Puigdemont-Junqueras, però que donades les circumstàncies haurà de ser Puigdemont-Rovira. Els màxims dirigents que estan en llibertat –si l’exili és llibertat– per poder parlar, que es posin d’acord, que tanquin allò que saben que és el camí que toca; que es posin d’acord amb la gent d’Òmnium Cultural, la CUP i l’Assemblea Nacional Catalana i que l’expliquin a tothom. Segurament hi havia posicions molt ancorades fruit del xoc de la repressió, però en aquests moments tothom s’ha mogut i està en posicions molt més pròximes.
Vostè va tenir un paper protagonista dins de l’anomenat Estat Major per preparar el referèndum. Té la temptació de tornar a la primera línia?
Jo no he dit mai que tingués un paper protagonista. El que he fet sempre i –en pot prendre nota la Guàrdia Civil– faré sempre és estar a les ordres del meu país i estar a les ordres del meu partit. Si a mi, el país o el partit em reclamen per fer el que sigui, ho faré, perquè el que no s’hi val és dir des del sofà de casa que no es fan bé les coses. La posició d’un independentista ha de ser estar disposat a fer el que calgui, evidentment dins uns límits, però sé que ningú em demanarà que vagi més enllà dels límits raonables. Jo estic a les ordres del país i del partit, sobretot en allò que crec que és el que reclama el país, que és que ens posem d’acord. Sempre que puc intento ajudar perquè ens posem d’acord, que no és senzill, però la meva voluntat és que hi hagi acord entre els diferents actors perquè és l’única manera. Si vam fer l’1-O és perquè ens vam posar d’acord, i si tornem a fer un pas endavant seriós serà perquè prèviament ens haurem posat d’acord, haurem planificat les coses, les haurem fet entre tots ben fetes, d’una manera raonable, planificada i endreçada.
La literatura el situa en les principals reunions de tota la prèvia de l’1-O.
He estat sempre a disposició del que se m’ha demanat. Jo no he pres mai les decisions, no he estat qui té la responsabilitat de prendre les decisions, però sempre estaré a punt per posar les cadires: si hi ha dos companys que penso que han de parlar, els pararé la taula, si cal els cuinaré el dinar i els el posaré a taula i faré tot el possible perquè es posin d’acord. Jo crec que en aquests moments hi ha molts companys que saben que s’han de posar d’acord i va bé ajudar-los. Tota la resta no té recorregut. Hi ha d’haver un acord estratègic, no electoral, no és un tema d’acords electorals, sinó de posar-nos d’acord en l’estratègia a seguir, i crec que estem molt, molt, molt a prop tots plegats. Tots plegats sabem molt bé què és el que no va sortir bé, què és el que cal fer i, per tant, toca rematar-ho amb un dinar, el que passa és que un dinar entre Junqueras i Puigdemont és impossible i ara ni tan sols entre Puigdemont i Rovira és possible per la Covid-19. No és fàcil. La pandèmia, com en tantes coses, no ha ajudat. Però els independentistes, els que fa molts anys que treballem per a la independència, mai hem pensat que res seria fàcil.

Molt emprenedor

Prefereix “emprenedor” que no “empresari”, per connotacions amb què no se sent còmode. Xavier Vendrell dirigeix una empresa que es diu Barcelona Export Group, que es dedica a portar empreses europees cap a Amèrica Llatina, especialment empreses catalanes a Colòmbia. Aquest any inaugura, amb emprenedors d’aquí, un edifici de 30.000 m² al centre de Bogotà que serà una residència d’estudiants. Presideix la Cambra de Comerç Catalunya-Colòmbia i, des del moment en què va deixar la política, va entrar en una empresa que es dedica a la biomecànica, amb una desena de laboratoris a tot l’Estat que valoren les lesions del dany corporal. També presideix la Fundació Pedagògica El Brot, especialitzada en nens dislèctics i amb TDAH a Sant Joan Despí, que ara obrirà una segona escola a Cabrera de Mar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Segona oportunitat

barcelona

Crit desesperat de Cuixart per unir l’independentisme

barcelona

L’informe del Tribunal de Comptes és “exagerat”

Madrid

El TJUE limita les detencions europees a persones jutjades

barcelona

Sánchez congela el diàleg sense govern i tem eleccions

madrid

Tambors de guerra a Gaza i a Israel, que rebutja una treva

Beirut

L’ANC convoca una concentració per exigir un acord a ERC i Junts

barcelona
economia

Reguant (CUP), detinguda per haver protestat per un desnonament

Guanyem no avalarà uns comptes de “retallades”

girona