Deu anys, cinc canvis

Retallar, ara no toca

Fa 10 anys, els estralls de la crisi econòmica estaven a punt d’arribar al seu punt més alt. I la doctrina europea exigia austeritat i màxima contenció de la despesa pública. Recordeu els homes de negre enviats des de Brussel·les? Tothom va aplicar retallades. Estic segur que, si hagués governat un tercer tripartit, també hauria fet retallades. Fins i tot Syriza, lloada per totes les esquerres europees, quan va arribar al govern de Grècia va haver de retallar les pensions. Poca broma.

Ara, 10 anys després, l’economia global torna a trontollar. Els estralls de la pandèmia de la Covid-19 són cada vegada més dolorosos. Però hi ha una gran diferència. Ja no cal aplicar la doctrina de l’austeritat. Ara és just la contrària. El mannà europeu es repartirà en abundància i alimentarà el pressupost públic amb l’esperança de poder reanimar l’economia i recuperar la creació d’ocupació.

La fi de la llarga etapa autonòmica

Fa 10 anys vivíem els darrers intents d’encaix en un estat autonòmic. Els catalans havien votat un nou Estatut i diferents poders de l’Estat es van cuidar d’anar-lo aprimant fins deixar-lo amb la pell i l’os. Vist que l’aposta socialista no havia funcionat, ara tocava fer la prova del cotó amb el PP. Mariano Rajoy governava amb majoria absoluta a Madrid. Vàrem plantejar la proposta de pacte fiscal, inspirat en el model basc i navarrès. Jo mateix vaig anar diverses vegades a Madrid a discutir la proposta amb Rajoy. La negativa va ser diàfana. No hi havia res a fer. Després de 40 anys d’estat autonòmic, calia “passar de pantalla”.

Cop de timó: de l’autonomia a la sobirania

En política també hi ha moviments tectònics. I els sismògrafs de la política catalana d’aquells anys van detectar un enorme moviment polític entre l’electorat català. Els partidaris de la plena sobirania s’havien convertit en majoria parlamentària.

Alguns asseguraven que el govern d’Artur Mas no faria mai el pas cap a la independència. I el vàrem fer. Amb determinació, procurant fer les coses ben fetes, de manera sempre democràtica i pacífica, com sempre hem plantejat el nostre futur els catalans. En definitiva, va néixer el que s’ha conegut com “el procés”. Una aposta política ambiciosa, transversal, majoritària, pacífica i catalanista. Ningú no se la pot apropiar, però no tinc cap dubte que, sense la determinació dels dirigents de Convergència i de l’espai polític majoritari i central que sempre hem representat, no hauríem arribat tan lluny.

Exercir el dret a l’autodeterminació

“President! Posi les urnes!”, em va exigir Carme Forcadell, aleshores presidenta de l’ANC. I les vàrem posar. Eren molts els qui predicaven que, en el moment final i determinant, baixaríem del carro i ens arronsaríem davant de l’Estat. Era l’any 2014. Vàrem convocar el 9-N, més de 2 milions de persones van votar, va ser una jornada de cues als col·legis electorals. Mèrit de molts. Repetiria l’abraçada amb tots i cadascun dels qui vàrem treballar braç a braç sota un objectiu comú, malgrat les visions polítiques diametralment oposades que teníem.

En democràcia, votar és la manera de què ens hem dotat per resoldre i dirimir el nostre futur. La política ha de servir per avançar, per construir junts un futur millor com a país. No és una eina de conflicte, ni de divisió. En aquests 10 anys, són incomptables les propostes i iniciatives que s’han presentat per intentar trobar una solució a l’atzucac nacional en què ens trobem. Però a l’Estat, en aquests 10 anys, li ha fet por aplicar solucions polítiques. Ha preferit altres camins com ara els cops de porra i pervertir la llei i la justícia usant-les per dirimir una qüestió estricament política.

Millor junts que dividits

La realitat ens ha demostrat que quan hem anat junts la ciutadania ens ha donat més suport que mai. I ara que anem separats, dividits i mirant-nos de cua d’ull, el desencís s’apodera de l’ambient. I la desconfiança, també.

L’operació Junts pel Sí és l’aposta electoral més gran feta en les últimes dècades. Res no va engrescar, il·lusionar i fer somiar més catalans. Malgrat l’èxit rotund de l’1 d’octubre, malgrat les majories absolutes a favor de la independència, malgrat les repetides mobilitzacions de cada Onze de Setembre, malgrat les crides a la unitat de ciutadans, plataformes i entitats, malgrat la brutal repressió soferta, el partidisme s’ha imposat per sobre de la col·laboració. L’actual disgregació no té cap sentit. Jo mateix vaig fer un pas al costat en favor d’un projecte polític que tenia com a primera prioritat caminar junts cap a la plena sobirania. Junts no vol dir cadascú pel seu compte, sense estratègia comuna ni confiança mútua.

Per això, no tinc motiu més gran i important en la meva tasca com a expresident de Catalunya que el de recompondre aquesta unitat, construir espais de reconciliació, ajudar al bon govern del país i fer-lo compatible amb un camí decidit i possible cap a una sobirania inserida en un projecte federal europeu.