L’estat de dret marxa del Líban

Ja ho pateixen en la seva pròpia pell, però els libanesos es lleven cada matí amb els diaris recordant-los la desfeta d’una societat que no troba la manera de refer-se. La devaluació sense precedents de la moneda local aïlla el país del comerç internacional, de què depèn; la meitat de les famílies del Líban pateixen per tenir tres àpats a taula encara que rebin un sou que ha quedat en no res; cada dia, hi ha un sector que fa vaga per reclamar l’atenció d’un estat desaparegut, i els polítics continuen inalterables sense posar-se d’acord en la formació d’un govern, vuit mesos després de l’explosió al port de Beirut. Al país no hi ha ningú al volant.

Tothom qui té ocasió de fer-ho se’n va a l’estranger. Al Líban, cada vegada hi ha menys personal sanitari, menys universitaris i menys treballadors públics per defensar l’estat de dret, mentre augmenten la frustració, el descontentament i les protestes esporàdiques, que provoquen enfrontaments entre grups que acusen del malestar del país diferents líders polítics.

“El Líban viu una situació política molt volàtil i, en aquests moments de disturbis al carrer, l’Estat no es pot permetre tenir les forces de seguretat a la seva contra”, diu André Sleiman, expert en governança i en polítiques públiques. La pèrdua de poder adquisitiu tant dels membres dels cossos de seguretat com dels jutges posa en risc el manteniment de la justícia i del rendiment de comptes. El cap de l’exèrcit, el general Joseph Aoun, ha ocupat titulars recentment, en advertir que la pressió sobre els soldats pot dur a una “implosió” que els faci abandonar les seves obligacions: “L’exèrcit està patint gana igual que la resta de la gent.”

Segons l’entitat Information International, el valor del sou d’un soldat ras o d’un policia ha passat dels 800 euros a poc més dels 100, mentre que la remuneració del mateix general Aoun, la més alta de l’exèrcit, ha baixat dels 5.000 euros a menys dels 900. Membres dels cossos de seguretat han reconegut a la premsa, en condició d’anonimat, que se senten abandonats per les autoritats i que el seu sentit de la responsabilitat a l’hora d’enfrontar-se als manifestants va en declivi.

El sector judicial del país, format per més de 600 jutges, ha amenaçat també d’entrar en vaga, mentre que una amenaça encara més gran es perfila ja com una realitat: diverses veus expressen preocupació pel fet que els jutges més honestos abandonin el Líban mentre que d’altres es quedin al país temptats de caure en casos de corrupció que els facin recuperar part del poder adquisitiu perdut, després que el seu sou hagi baixat des dels més dels 3.000 euros mensuals a menys de 400. “Aquest fet pot incentivar els jutges a acceptar suborns”, adverteix Sleiman, tot i que lamenta que això només reforci “un patró existent: hi ha jutges independents que fan bona feina, però la majoria són nominats pel poder executiu i són fidels als partits sectaris que els han triat”.

Al carrer, l’organització de seguretat viaria Yasa assegura que 10.000 cobertes de clavegueram han desaparegut de les carreteres. Els qui les treuen en fonen el ferro i el venen per un valor equivalent als 100 euros, un import superior al sou mínim libanès.