Política

Esquizocràcia

Una nota sobre la nova pandèmia que ha sobrepassat el món

Mentre escric aquestes ratlles, el famós bloguer i polític rus Alexei Navalni continua empresonat. De iure, ha de passar els propers trenta mesos a la presó pels delictes econòmics comesos quan la seva família tenia negocis sospitosos amb una firma deslocalitzada xipriota fa deu anys. Però, de facto, tothom sap que el cas Navalni té motivacions polítiques: aquest home de cabell ros és un dels principals opositors a Putin i no amaga les seves ambicions presidencials.

Les seves condicions a la presó són dolentes: té dolor a les cames, ha començat una vaga de fam, llegeix la Bíblia (tot i que dubto que aquesta acció sigui sincera, sinó més aviat un gest per agradar als sectors més conservadors de la societat russa) i, tot i el règim de presó, no ha deixat de tenir presència a les xarxes socials, on té milers de seguidors. Un heroi solitari contra tot el sistema! Una història digna d’un guió per a una sèrie de televisió. O, com a mínim, un guió que podem escriure nosaltres mateixos.

Salt enrere. En protesta per l’empresonament de Navalni, els seus partidaris van manifestar-se massivament arreu de Rússia entre els dies 23 i 29 de gener. La policia va dissoldre aquestes manifestacions i va fer un rècord de detencions amb més de 9.700 opositors arrestats. En els dos bàndols, dotzenes de persones van quedar ferides. Tres mesos després, la situació s’ha calmat, però l’equip de Navalni ja ha anunciat noves manifestacions els propers mesos.

Nou episodi, canvi d’escenari. El Parlament Europeu i el Congrés dels Estats Units imposen sancions a Rússia arran de la detenció de Navalni. Pels Estats Units, les sancions són la nova eina en un món global per castigar les violacions dels drets humans en altres països. Entre els promotors d’aquestes sancions hi ha Josep Borrell, el cap de la diplomàcia europea, que havia estat ministre d’Exteriors espanyol.

Salt enrere i imatges en blanc-i-negre. Finals de la dècada del 2000, quan Navalni hauria comès els delictes econòmics de què se l’acusa. En aquell moment, feia els seus primers passos com a bloguer. A internet, encara es poden trobar vídeos en què un jove i eixerit Navalni es presenta com un “nacionalista certificat” i es mostra partidari de la llibertat de posseir armes per poder lluitar contra els musulmans (literalment).

Retorn al futur. Octubre del 2020, en una entrevista per a la revista alemanya Der Spiegel, Navalni admet que els seus punts de vista nacionalistes no han canviat amb els anys. Març del 2021, Borrell presenta el seu llibre de no-ficció Política exterior europea en temps de Covid-19 . El capítol dos té com a títol: “No a les vacunes nacionalistes, sí a les vacunes del multilateralisme”. Per un antinacionalista, donar suport a un nacionalista només és acceptable si tots dos van contra el president rus Vladimir Putin.

Salt enrere. 2017 i 2019, imatges de la brutal repressió policial contra les protestes democràtiques a Catalunya. Més de 300 persones detingudes. La càmera enfoca Josep Borrell que, de manera contundent, condemna les violacions dels drets humans i imposa sancions europees... Ai, no, això últim no és cert! Que no estem parlant de Rússia!

‘Cross-cutting’. Febrer del 2021, Navalni i el raper i activista polític català Pablo Hassél. Els dos han de començar a complir una sentència judicial el mateix mes i amb una pena d’una durada similar, dos anys i sis mesos en el cas de Hassél. El cas Hassél està relacionat amb violacions dels drets humans, però, que estrany, aquest cop tampoc hi ha sancions. D’acord, molta gent considera Hassél una figura controvertida: ataca la policia i, suposadament, ha fet apologia del terrorisme en les seves cançons.

Parlem, doncs, d’un altre cas. Oriol Junqueras, un polític català sentenciat a tretze anys de presó pel seu paper en el moviment independentista català. Per què el senyor Borrell no es preocupa d’aquest cas? M’imagino que és perquè la cara de Junqueras no és tan bonica com la de Navalni.

Crèdits finals. No, no soc un hipòcrita. La meva mare Rússia té un munt de problemes. Treballant com a periodista, sovint m’enfronto a històries sobre infraccions durant processos penals (com ara muntatges policials en casos de possessió de drogues; vaig parlar sobre aquests casos en una anterior crònica per a El Punt Avui). Però no per això vaig predicant que tot funciona molt bé en la justícia russa; més aviat tot el contrari: intento exposar aquesta problemàtica als mitjans de comunica ció.

Però quan algú culpa un altre país de mancances democràtiques sense admetre les seves pròpies, de què algunes potser són pitjors, som davant d’una clara esquizofrènia: esquizocràcia, n’hi diríem.

Edvard Txesnokov és sotseditor d’internacional del diari rus ‘Komsomolskaia Pravda’



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La lletra petita de l’acord

barcelona

ERC ratifica l’acord i Junts ho consulta fins avui a les bases

barcelona

El PSOE frena la llei trans d’ERC, Junts i la CUP

madrid

El govern idea un blindatge contra les tibantors internes

barcelona

Rufián emula Bobbio amb dreta i esquerra

madrid

Crisi amb el Marroc

MADRID/RABAT

La fiscalia arxiva la investigació a la CUP pel referèndum

barcelona

L’oposició veu “continuista” la proposta de comptes de Girona

girona

Quatre antiavalots, a judici per lesions en les protestes al Suprem

barcelona