Política

opinió

El monument mut

No hi ha restitució si no es restableix el símbol o missatge que va voler esborrar el franquisme

Un monument mut és un oxímoron, ja que la finalitat de tot monument és honorar o recordar una persona o un fet històric.

Dissabte, l’Ajuntament de Barcelona, dins dels actes de la Primavera Republicana, va retirar la llosa que hi havia a la base del monument situat a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona, que tenia esculpit l’escut personal del rei Joan Carles I.

Aquesta enèsima intervenció en aquest monument no és un fet anecdòtic, sinó que demostra l’erràtica, confusa i poruga política de memòria d’aquesta ciutat.

La memòria ens porta, entre altres coses, a treure de l’espai urbà els símbols i noms del franquisme. Però el deure de restitució no es compleix amb la simple retirada, sinó que també cal el restabliment del símbol o missatge que el franquisme va voler esborrar.

Els franquistes tenien molt clar que els noms dels carrers i els monuments eren una mostra dels valors polítics, cívics i culturals que volia remarcar i valorar una societat com a referents, que formen part de la història i constitueixen la seva identitat. I, per això, una de les coses que va fer el franquisme d’una manera eficient i ràpida va ser esborrar els noms dels carrers que es referien als valors democràtics i catalanistes de la nostra ciutat. Canvis que sovint comportaven una gran càrrega ideològica, com el canvi de “Democràcia” per “Movimiento Nacional” o “Mare de Déu de Núria” per “Virgen de Covadonga”. Els franquistes també van retirar molts monuments com ara el de Pau Claris, Rafael de Casanova, Francesc Layret i el doctor Robert, a banda d’eliminar inscripcions d’altres monuments com ara el de Frederic Mistral a Montjuïc i el de la proclamació de la República Catalana al Tibidabo.

Alguns d’aquests monuments van ser curosament desmuntats i amagats en un magatzem del carrer de Wellington per funcionaris municipals, als quals mai agrairem prou el gest i el compromís per fer-ho, ja que això ens va permetre restituir-los un cop mort el dictador.

Va ser especialment significatiu el cas del monument dedicat a Pi i Margall, construït per subscripció popular a la cruïlla més important de la ciutat. La del passeig de Gràcia amb la Diagonal.

El monument erigit en memòria del gran apòstol del federalisme republicà va ser convertit –avui en diríem tunejat o, amb paraules més críptiques, reinterpretat– en el monument a la victòria dels franquistes sobre el nostre país.

El monument va ser inaugurat el 1936 a la mateixa avinguda on anys abans s’havia erigit un monument al nostre gran poeta Verdaguer, a la cruïlla del passeig de Sant Joan, seguint el mateix patró de monument, amb una columna que sosté una estàtua commemorativa. El de Verdaguer, dins del corrent noucentista, i el de Pi i Margall, en un projecte que seguia els paràmetres estètics de l’art-déco. En aquest darrer, al cap de la columna, s’hi situava l’efígie de la República i, al peu, una base amb un gran bloc de granit negre, el medalló amb l’efígie del polític en marbre blanc i la dedicatòria.

Els franquistes, en transformar-lo, hi van col·locar uns aplacats per tapar la dedicatòria a Pi. Van donar peu, així, a una estàtua de la Victòria amb el tors nu, fent la salutació feixista als soldats que per aquell indret cada any feien la desfilada militar. Van substituir l’estàtua de la República per una àliga que, com que es trobava encongida al capdamunt de la columna déco sense capitell, semblava més un lloro o un voltor. Aquella composició va fer que aquell indret s’anomenés popularment “la plaça del lloro”.

Al cap d’un parell d’anys, es va reformular el monument. S’hi va posar al peu una altra versió de la Victòria, també de Marès, ara vestida púdicament amb una samarreta que li tapava els pits, i es va transformar la columna en un obelisc. Un símbol militar més adient per a la simbologia de la victòria de l’exèrcit nacional que volia honorar.

Així es va mantenir fins que, en les manifestacions dels darrers temps del franquisme, l’estàtua era objecte de tota mena d’actes contraris a la seva simbologia i se’n va arrencar l’escut franquista del peu. El monument va quedar intacte fins que el 1981 es va col·locar l’escut de Joan Carles a l’espai que abans havia ocupat l’escut franquista sota la mirada de la Victòria. Una situació en plena democràcia que era un veritable monument a la Transició, un obelisc militar amb l’estàtua de la Victòria i l’escut del rei designat successor per Franco.

Anys més tard, el 2011, es va retirar l’estàtua de la Victòria i dissabte passat, l’escut del rei, el primer símbol de la Transició que es retira de l’espai urbà. Es va substituir per una làpida sense nom i es va deixar un monument mut.

A més, es va anunciar com la retirada d’un símbol monàrquic, ignorant que ens trobem davant d’un monument a Pi i Margall que el franquisme va convertir en un monument a la victòria militar del 1939.

No es pot consentir un acte de desmemòria tan gran. La memòria suposa restituir els símbols que es van destruir per la dictadura. No pot ser que normalitzem un monument civil convertit en un obelisc de caràcter militar i que no restablim aquell monument que la ciutat va erigir. És mantenir l’objectiu dels franquistes.

La Comissió de la Dignitat va fer una crida a l’Ajuntament per tal que retornés el monument a l’estat original i va proporcionar un projecte fet per l’arquitecta Cristina Álvarez. Ara l’instem a no amagar l’acte de repressió que es va fer contra el monument, que el va transformar en un símbol militar i en va destruir la dedicatòria a Pi i Margall a cops de martell. És imprescindible que es posi en evidència aquell acte de barbàrie, no el podem continuar amagant.

No pot ser que torni a quedar com una mostra de la mala memòria democràtica. Cal que es faci una restitució d’aquest monument tunejat pel franquisme amb la recuperació de la inscripció original i el medalló de Pi i Margall, i que es desfaci l’obelisc i es col·loqui al capdamunt de la columna una reproducció de l’estàtua original que hi ha a la plaça de Llucmajor, o bé una nova interpretació de la República, que es podria fer en un nou concurs com el que es va fer el 1932. Ja ho va demanar en un reportatge el periodista Lluís Permanyer.

La memòria és retornar la veu a allò que el franquisme o qualsevol estat autoritari ha volgut emmudir. No podem continuar tenint aquest monument mut, com un símbol de les polítiques de memòria vacil·lants i porugues que no podem consentir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La CUP demana “responsabilitat” a Junts i ERC: “La repetició d’eleccions seria una presa de pèl”

barcelona

Nova nit de bombardejos d’Israel sobre Gaza

jerusalem

La UE farà dimarts una cimera extraordinària sobre el conflicte entre Israel i Palestina

barcelona

L’ANC avisa ERC i Junts: “Si hi ha eleccions o repetiu govern sense un pla, no estarem al vostre costat”

barcelona
ELENA VAVILOVA
EXAGENT D’INTEL·LIGÈNCIA DEL KGB SOVIÈTIC I DEL SERVEI D’INTEL·LIGÈNCIA EXTERIOR (SVR) DE RÚSSIA I ESCRIPTORA. PUBLICA “EL SECRET DE LA CONFIDENT” (SÍMBOL EDITORS)

“Rússia sempre només s’ha volgut defensar”

Barcelona / Moscou

Sols davant l’abisme

barcelona

Hasél escolta el clam per la seva llibertat des de la presó

Lleida

ERC insta Junts a beneir ja el govern en solitari i aspirar-hi

madrid

Israel llança míssils contra refugiats i periodistes

Beirut