La diada de Cuixart

La de Jordi Cuixart és la imatge d’un somriure infrangible. Amb tot el que li han arribat a fer, no deixa de ser sorprenent la sensació de positivitat, o fins i tot optimisme, que traspua aquest home. Ahir era el seu sant, i el dia abans havia fet anys. I amb aquesta alegria seva, que és el rostre visible del que essencialment és una actitud, va poder commemorar el seu primer Sant Jordi com cal d’ençà del seu empresonament, l’octubre del 2017. Va ser en un acte davant de la seu d’Òmnium Cultural, al carrer Diputació de Barcelona, i que va ser un instant de retrobament fugaç del president de l’entitat amb una normalitat aparent. Perquè, a la tarda-vespre mateix, i tan bon punt es va consumir el seu permís penitenciari, Cuixart, i de retruc tot un país, van tornar al règim d’excepcionalitat en què estem perpètuament ancorats.

Després de sortir de Lledoners al matí, el president d’Òmnium es va adreçar al passeig de Lluís Companys per tafanejar llibres. Sant Jordi ja és això. Poc abans del migdia, però, ja era al carrer Diputació repartint salutacions, i també alguna abraçada continguda per les circumstàncies de la pandèmia. Amb el tram de la via entre Roger de Llúria i Pau Claris tallat al trànsit, l’entitat va habilitar-hi un gran estand per a la recollida de signatures a favor de l’amnistia. Des del punt de vista escenogràfic, però, l’element sobre el qual va pivotar l’acte va ser un petit escenari per on van passar diverses personalitats –Bel Olid, per exemple, va ser una de les primeres– per llegir-hi poemes. Un de tants va ser el Serà un dia que durarà anys, d’Ovidi Montllor, aquell que diu allò “Les ciutats seran rius plens de gent / Floriran flors i cants i alegries / Floriran crits i cors i paraules / En el dia que durarà anys /braços lliures i boques i mans” i que va ressonar per boca del president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Gerard Esteva. Les cites a Pere Quart o a Joan Margarit tampoc van faltar a la cita.

Va ser molts els polítics que ahir es van voler acostar a saludar, i deixar-se veure, amb Cuixart. Entre d’altres, Marta Vilalta i Josep Maria Jové (ERC), Josep Rius, Gemma Geis o Elsa Artadi (JxCat), Eulàlia Reguant i Albert Botran (CUP) i Jéssica Albiach, Gerardo Pisarello o David Cid (comuns). L’actualitat del moment, i més concretament l’estat de les negociacions per formar govern, van ser el principal argument de conversa entre ells o bé amb els periodistes. Que hi haurà acord entre Esquerra i Junts, ningú en dubta. Ara bé, escoltant-los a uns i altres, també queda clar que entre ambdós ara mateix no hi precisament un flirteig presidit per la química. Si hi ha matrimoni, que hi serà, serà per pura conveniència. O directament necessitat.

Entre gent de la cultura, com un incombustible Eliseu Climent, també s’hi va barrejar una copiosa representació del govern, començant pel vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, els consellers d’Interior (Miquel Sàmper), Cultura (Àngels Ponsa), Treball (Chakir El Homrani), Agricultura (Teresa Jordà) o Empresa (Ramon Tremosa). La presidenta del Parlament, Laura Borràs, o l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també es van deixar veure. Cadascun d’ells es va fotografiar, per separat, amb Cuixart dalt de l’escenari. Per uns moments, l’escena va recordar aquells photocalls de les estrenes cinematogràfiques per on va desfilant gent i més gent entre flaixos. Enmig d’aquest tràfec, Pau Riba va aparèixer per la zona. No sabem si estava convidat a l’acte, o només tombava per allí, però quan va veure tanta càmera i brogit, va fer mitja volta i va fugir cames ajudeu-me. Com a estructura d’estat, Pau Riba és de les més robustes.

Quan ja s’acostava l’hora del vermut, Jordi Cuixart va prendre la paraula. Sense citar-los, JxCat ni ERC, els va llançar un missatge explícit: “generositat i altura de mires”, la que ara mateix es necessita per desencallar un acord que està atrapat en un camp de mines. Va ser una intervenció breu, perquè del que tenia ganes ahir el president d’Òmnium, era de Sant Jordi. A Cuixart li voldran prendre tot, però amb el seu somriure no podran.