La Rosa de Foc colombiana

En el moment d’escriure aquest text, les jornades de mobilitzacions a Colòmbia han causat 26 morts, i una cosa molt autòctona, vora 90 desapareguts. Més enllà de les imatges de foc i violència, d’encaputxats incendiant estacions de policia i d’aldarulls de tota mena, el que està passant aquests dies a la terra del cafè és la represa d’un profund malestar, que només l’any de la pandèmia havia aconseguit aparcar, provisionalment. El novembre del 2019, el país ja va viure una important jornada de vaga general i de mobilitzacions, amb una participació que recordava les grans protestes de 1977. Superada la por i les mesures de confinament, imposades per la Covid-19, el malestar ha tornat a prendre els carrers, si cal amb més força, atesos els estralls que un any com el 2020 ha portat a una economia i a un mercat laboral que s’aguanten amb pinces des de fa massa temps.

Colòmbia és un dels països més desiguals del món; en dades del Banc Mundial, ocupa el segon lloc a l’Amèrica Llatina i el setè al món. En un país en què el pes del sector primari encara té força importància, l’1% de les finques més grans concentren el 81% de la terra cultivable, segons Oxfam; i en què prop del 40% de la població presenta un preocupant dèficit d’habitatge, segons dades del mateix govern colombià. És en aquest greu context que el govern Duque, un home de palla controlat pel pare putatiu d’aquest país, l’expresident Álvaro Uribe, presenta una reforma tributària que ha estat l’espurna que ha incendiat la protesta. La reforma no va trigar ni 72 hores un cop iniciada la vaga a ser retirada, amb el sacrifici del ministre d’Hisenda, com a cap de turc que mirava d’aturar la virulència dels manifestants. No obstant això, les mobilitzacions continuen. I és que les “reformes” segueixen: hi ha un esborrany per a la salut que promet apujar els costos d’un sistema sanitari privat que prioritza el negoci a la vida de les persones, i una reforma laboral que no augura precisament millores a la vida de milions de colombians que treballen, per llei, 48 hores setmanals, a canvi del salari mínim –el majoritari al país–, que ronda els 900.000 pesos (avui, uns 200 euros).

Al darrere de la violència hi ha, però, una amalgama complexa de protagonistes, tot i que majoritàriament és gent emprenyada, sobretot jovent que no veu futur al propi país. Pel que fa a la violència policial, només una dada per entendre-la: un tuit d’Álvaro Uribe, veritable poder polític del país, en què demanava autoritzar l’ús de les armes de foc, a policies i soldats, per defensar-se del que qualificava d’“acció criminal del terrorisme vandàlic”. No cal estranyar-se pas gaire que el poder polític –i econòmic– del país entengui la protesta popular com a “terrorisme”; el mateix Uribe ho deixava ben clar en blanquejar el terrorisme d’estat, quan fa pocs dies feia referència a un concepte que ha fet fortuna a l’Amèrica Llatina, tot i el seu origen francès: la revolució molecular dissipada, desenvolupada per un neonazi xilè, durant les protestes d’aquell país d’ara fa dos anys, i que concep qualsevol protesta social, pacífica o violenta, com un assumpte de seguretat nacional, considerant els seus protagonistes com a objectius militars legítims.

Amb un panorama obscur com aquest, només un bri d’esperança: que l’oposició política, que mai ha governat en els 200 anys d’història de la Colòmbia independent, sigui capaç de mantenir la unitat que avui diu tenir, de cara a la doble contesa electoral, legislativa i presidencial, del 2022. Que el progressisme del país, que ha estat tradicionalment massacrat i marginat a sang i foc del poder per l’Estat, i que ha caigut massa sovint en un estil de lluita superat que ens porta als temps de la guerra freda, entengui que les lleis són la via del canvi, i que la millor arma és la institucional. Perquè fins i tot a l’Amèrica Llatina, terra de passions i d’acció punyent, la vida dels ciutadans es pauta des del poder polític.