“Després de la presó, el que perds és la por”

Ben lliures tampoc ho som perquè continuem tenint els antecedents penals i, per exemple, hi ha països on no podem anar. I en el meu cas amb la inhabilitació tampoc puc tornar a la feina que tenia abans de la política, perquè és una escola concertada però les nòmines són de la Generalitat. O sigui, que ben lliure no ho soc. Però malgrat això, t’adaptes ràpid a estar fora. Els primers dies encara penses en el recuento al matí o què faries al llarg del dia. Però de mica en mica tornes a la normalitat. El que em costa és dur el telèfon mòbil, les claus de casa, tornar a tenir responsabilitats i iniciativa quan a la presó no has de fer res. I les companyes, és l’única cosa que enyores, entre cometes. Per exemple, a la nit totes sortíem a la finestra a dir-nos bona nit.

Amistats de conveniència. A la presó hi ha de tot, com a tot arreu. Hi ha gent amb qui amb empatia aconsegueixes tenir-hi bona relació. Però també són molt d’interessos. Cal dir que Puig de les Basses és una presó molt més dura que qualsevol altra de dones. Perquè són 40 preses de tot tipus dins un mateix mòdul: des de preventives fins a les que han comès un delicte de sang, o tenen malalties mentals, o doble patologia. És una convivència molt dura, a diferència de les presons en què hi ha mòduls segons la tipologia del delicte o el temperament. T’adaptes, però amistat entre les quaranta és impossible.

Vaig repetir el que vaig fer amb el primer permís. Després de veure la família vaig anar a tirar-me al mar, a l’Estartit, a darrere les Medes. En aquell moment dius: soc lliure. Sents l’aire, l’olor del mar... A la presó no en sents, d’olors. I amb aquest moment al mar, em vaig adonar que era lliure, que feia el que volia. Sola al mig del mar en llibertat.

És brusc, però t’hi adaptes ràpidament. Costa més en entrar. Quan després del tercer grau vam haver de tornar a ingressar, va ser molt dur. En el nostre cas, sortir és més fàcil perquè tenim xarxa, tenim família, tenim casa. He escoltat el testimoni de moltes dones que són a la presó que quan surten tenen moltes dificultats perquè no tenen on anar.

Per al moviment independentista ha servit i molt. Ens ha demostrat que l’Estat està disposat a tot. La presó i l’exili han estat complementaris. La gent de l’exili no hauria pogut denunciar la repressió sense presos polítics. I nosaltres hem tingut un altaveu a l’exterior. Per tant, quan m’ho miro socialment crec que sí, que ha servit i que ho continuarà fent. Ara, personalment, li haig de dir que de ben poc. Per suportar la presó t’has de marcar estratègies. En el meu cas, vaig decidir que havia d’aprofitar el temps, tantes hores mortes, i em vaig posar a estudiar. I mira, tindré un màster de filosofia dels reptes actuals que no hauria fet a fora. I he llegit moltíssim. És una de les coses que trobo a faltar. Ara em falten hores per llegir. Per tant, fas un creixement personal i de reflexió. A mi m’ha servit per no ser tan impulsiva de caràcter, per exemple. Però les presons no serveixen de gaire res. Les presons són punitives. Sí que hi ha gent que hi ha d’estar tancada pel delicte greu que ha comès. Però per a la majoria hi hauria alternatives millors.

Tinc 62 anys i no em puc jubilar. Per tant, necessito treballar. I ara s’obre aquest període de reflexió. M’he donat el juliol i l’agost per estar tranquil·la i pensar-ho bé. Tinc la possibilitat de recuperar la feina que tenia a la fundació de Torroella quan estava en tercer grau. I vull continuar vinculada al moviment independentista, evidentment no amb tasques institucionals ni de gran responsabilitat. Però les conviccions són les mateixes i tinc molt clar que no hem acabat la feina. Continuar treballant perquè s’aturi la repressió però també per caminar cap a la república catalana.

Per mi no té importància. Seguiré treballant i vull participar en la definició d’estratègies..., ser a primera línia. Si tinc càrrec o no, no m’importa.

Sí, ho vull ser però no pel temps que he estat a la presó sinó per poder participar com ho feia abans. La presó ha sigut una etapa, que alguns deien que era necessària per demostrar qui hi havia a l’altre costat de la taula. I jo vull continuar sent un actiu polític en el sentit de pensament i estratègia.

Després d’haver estat a la presó, el que perds és la por. Evidentment, en tens molta a l’hora d’entrar-hi però acabes reflexionant i la perds. Si la llibertat d’expressió ens queda coartada per tenir un indult reversible, anem malament. Si, tal com diuen, estava engarjolada pels fets, estant inhabilitada no puc estar al govern ni tenir un càrrec institucional. Per tant, és impossible que em reverteixen l’indult. Si ho fan per exercir la llibertat d’expressió, voldrà dir que hem reculat molt més del que ens pensem.

Aquesta és la pregunta més difícil. Segurament perquè fa poc temps que som fora. La meva sensació és que continua ferm. Els líders que érem a la presó continuem amb les mateixes conviccions. Continuem pensant que la independència i la república catalana és el millor per al nostre país. I la gent hi continua sent. No m’he trobat cap persona que abans fos independentista i ara no. Però és veritat que amb la repressió, que no s’atura, i la pandèmia, el moviment ha quedat com soterrat, per dir-ho d’alguna manera. Amb gent que té por també. I això és evident.

La repressió ha fet mal a la gent, als partits i a les institucions. Arreu. La repressió provoca això, que al principi tens por i no t’atreveixes a segons què. Crec que els partits hi són i el que estan fent és una reflexió de tot el que està passant i de com continuar endavant. Cap partit independentista ha deixat de ser-ho. Potser hem de canviar estratègies, hem de deixar càlculs electorals... Potser sí. I la societat ha de pressionar perquè els partits vagin endavant.

Les relacions sempre han estat difícils. Però no són dificultats personals, sinó d’estratègia. Concordo amb la reflexió que va fer ERC, de veure que ara no som capaços de fer aquesta confrontació directa, sinó que hem de treballar per ser més, per ser més forts, i poder-hi tornar. Junts ho veu diferent. I és el govern català el que ha de coordinar les dues estratègies.

No vull pensar que sigui un carreró sense sortida perquè si no no caldria fer-la. En una confrontació política hi ha d’haver diàleg i negociació. I aquest és el moment. Tu veus que la gent estigui millor ara que el 2017? Qualsevol que estigui al carrer, que m’ho digui. Si no som més forts i millors, hem de buscar una altra estratègia. Calen solucions imaginatives de diàleg i negociació. La proposta d’Esquerra i de Junts crec que és clara: el dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Ara ens falta saber la proposta de l’altre costat de la taula. Quan vaig escoltar el president espanyol al Liceu no en va fer cap. Aquests dos anys han de servir per trobar un punt de confluència.

Les confrontacions són això. Jo que vinc del món sindical, sempre en la primera trobada les posicions són allunyades. I després arribes, o no, a un terme mitjà. També havia dit Sánchez que no sortiríem de la presó. I aquí estem. Provem-ho.

Ens ho haurem de tornar a replantejar. Tenim dos anys per enfortir-nos si no anés bé.

I tant que hi pot ser. El problema de l’1 d’octubre va ser que vam topar amb una policia i una estratègia podríem dir que criminal, que no hi comptàvem. Pensàvem que en una democràcia això no podia passar. En realitat, cada pas que fas, cada vegada que parles... és un moviment unilateral. Però aquesta unilateralitat ha d’entrar en confluència amb moltes altres coses: hem de veure què passa a Europa, si hi ha referèndum a Escòcia, qui governarà a Espanya, si a Catalunya el govern es consolida. D’aquí a dos anys poden passar moltes coses. Qualsevol fet disruptiu pot fer canviar l’acció següent. Mentrestant, hem de seguir treballant pels nostres objectius, de manera pacífica i democràtica.

Sí, això és molt bèstia. Jo també n’estic pendent, del Tribunal de Comptes. No en aquest grup de 34 persones, sinó en el de l’1 d’octubre. Quatre dels presos hi som: Raül Romeva, Oriol Junqueras, Jordi Turull i jo. També estem acusats de malversació, tot i que ara està paralitzat pel cas d’Exteriors. Però el reprendran, i a finals d’any ens podem trobar que ens tornin a demanar molts milions. Que és impossible tenir-los ni vivint moltes vides.

Sí, al Suprem, d’entre quatre i cinc milions pel conjunt dels presos. Abans de l’indult, l’Advocacia de l’Estat va comprovar si l’havíem pagat. Era una condició.

No ho sabem. Per una malversació que no s’ha demostrat mai. En el meu cas m’imputen haver obert tots els col·legis electorals de Catalunya, quan tothom sap que la majoria eren centres educatius i no tenien res a veure amb la meva conselleria. I, després, no tenen en compte que molts dels centres cívics eren propietat de la mateixa Generalitat i, tot i això, calculen el lloguer, l’aigua, la llum... i ho consideren malversació. Hem fet un recurs en què al·leguem que, com que és la mateixa malversació que la que ens imputa el Suprem, la primera fiança serveixi per als dos casos. Ja ho veurem.

En el nostre cas sí. Però això no ha acabat i és possible que ens ho embarguin tot.

És la primera prioritat. Si estem denunciant la repressió, el més evident són les persones que són a l’exili. Continuem amb els llaços grocs i demanem l’amnistia per aquesta raó. Els hem de seguir reivindicant.

En aquests més de tres anys, diria que l’experiència ha estat més dura per a la gent que ha estat a la presó. Però tot acaba sent dur. Parlant amb algun d’ells t’expliquen que l’exili és una presó de vidre, perquè tens moviment i pots escollir, però en un entorn limitat. A molts se’ls han mort familiars mentre eren a l’exili. És de les coses més dures. Jo he pogut ser a la celebració dels 90 anys de la meva mare.És el millor regal que li podia fer. No m’he penedit de la decisió que vaig prendre. En cada moment esculls segons el context que tens. I en aquell moment vaig pensar que ho podia passar més malament a la presó, però per altra banda podria tenir un contacte més proper amb la família. I soc una persona molt propera als del meu entorn i marxar de Girona em representava un greu problema. I després, la meva preocupació era què passava amb la ciutadania que havia estat al nostre costat si marxàvem tots. Tenia clar que alguns s’havien de quedar. I vaig decidir fer-ho.

El retrobament va ser molt emotiu. La darrera vegada que ens vam veure va ser el 22 de març del 2018, acabant el ple d’investidura, baixant les escales del Parlament amb ella i la Carme Forcadell i pensant que potser tardaríem molt a retrobar-nos de nou. Amb la Marta Rovira ens uneix una bona amistat i fins i tot havíem compartit pis. Estava molt contenta de veure’ns fora de la presó.

Estic molt contenta d’haver sortit d’aquelles quatre parets, d’aquells barrots, i de recuperar l’aire, les olors. I m’agradaria que tothom ho pogués fer. Estic contenta, però ens falta gent. I quan ells hi siguin, després encara ho seré mes.