ASSUMPTA ESCARP
PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA
“Enyoro bons debats i bons discursos des del faristol”
Sempre ha treballat en el sector públic, perquè aquesta és la funció del polític
No és inamovible i ja és hora que s’incorporin nous drets
A L’INTERIOR DE L’ILLA
No ens referim a l’interior de Salvador Illa, naturalment, sinó a l’interior del número 145 del carrer Urgell, que du el nom d’Ermessenda de Carcassona i està unit a un equipament que inclou una biblioteca, una llar d’infants i un espai per a gent gran. En aquest punt de l’Eixample és on ens va citar Assumpta Escarp, perquè se sent orgullosa de la recuperació de fins a 47 interiors d’illa. Llàstima que, actualment, uns quants demanen més manteniment.
Al Parlament les decisions són més importants perquè legislen, però t’allunya del ciutadà
Cap sistema de mobilitat ha de perjudicar la mobilitat més important, que és anar a peu
De quina manera va participar en la creació de la Pompeu Fabra?
El doctor Enric Argullol va triar un grup amb noms com ara l’Andreu Mas-Colell, el Marimón, Carles Viver..., que havien de tirar endavant el programa d’estudis i, després, hi havia un grup d’administració i gestió que havia de posar en marxa la universitat. Érem quinze persones, en un pis a Gran de Gràcia. Jo duia la part de recursos humans, preparar les infraestructures i contractacions... Vam fer el primer document a través del qual es va aprovar per llei la creació de la Universitat Pompeu Fabra.
I després és quan va entrar en política?
Sempre havia treballat fent feines de gestió. Quan vaig passar a ser cap de gabinet de l’alcalde sí que vaig començar a fer política, per entendre’ns.
I això va ser...?
La tardor del 1997, quan Joan Clos va substituir l’alcalde Maragall. Després vaig ser regidora, del 2003 al 2011.
En el món polític ha tingut mai cap ídol?
Uns quants. Ara tenim una manca de lideratge, entre altres coses. Vaig treballar directament amb Pasqual Maragall i vaig viure el període de transició de quan va deixar l’alcaldia. Era un líder nat. El seguies amb els ulls tancats. Tenia una visió de la política tan pròpia que ens ha ajudat a molts.
Vostè era del PSUC i, cap als 28 anys, va passar al PSC. De joves som més radicals, podríem dir?
Un motiu pot ser aquest, però un altre és que el PSUC va viure moments molt difícils de ruptures internes, de trencament com a partit. El PSC, que intentava consolidar un espai progressista i d’esquerres, em va semblar més estable...
La teoria de l’edat falla perquè hi ha gent ben gran molt activa demanant la independència...
Demanant la independència o demanant les pensions, i està molt bé. Amb tot, no ho sé si et tornes més moderat. Les circumstàncies de la vida t’hi porten, a ser més moderat o més radical. Hi ha molta gent activa i la societat en què vivim pateix una mica de datisme; sembla que quan s’acaba la teva vida laboral o política ja t’has de morir, i ens queda molta vida al davant. I amb bona qualitat –tot i que hi ha massa gent que en precari–. Està bé apel·lar una mica a l’èpica de demanar la independència, la reforma de les pensions o la millora dels serveis públics.
La política potser comença com a vocació, però acaba sent professió, oi?
La política és servei públic. Té tant de vocació com qualsevol altra professió. I és professió, sí, perquè la professionalització no és negativa. És negatiu aprofitar-se del servei públic.
Al seu extens currículum hi ha desenes de càrrecs. Conviu amb una estabilitat canviant, no?
[Riu] És un aprenentatge constant. Si ets regidor d’un ajuntament, diputat al Parlament de Catalunya o al Congrés, hi pot haver gent especialitzada, però tu representes el poble, els que t’han votat, i el que has de fer és el que la gent vol i necessita. No has de ser obligatòriament un especialista, per això ja hi ha càrrecs tècnics i gestors, gent que realment en sap i que et donen les opcions perquè puguis prendre decisions.
Amb quin càrrec s’ha sentit més còmoda?
El que més m’ha agradat ha estat ser regidora de districte, perquè una mica és com ser l’alcalde d’un poble, però important, perquè ho vaig ser de l’Eixample, que té 280.000 habitants. Les teves decisions tenen un impacte directe en la vida de la gent. I sempre m’ha agradat la proximitat.
Al Parlament no és el mateix, doncs...
Al Parlament prens menys decisions, però són més importants perquè legislen. Però t’allunya del ciutadà. Em sembla molt important i valuosa la presa de decisions que permet millorar directament la vida de la gent.
Voldria ser alcaldessa?
[Després d’un silenci] No hi he pensat gaire...
I presidenta de la Generalitat, li agradaria?
Ai, no, això sí que no! [Riu] Abans alcaldessa.
Va ser regidora de Mobilitat i també presidenta de TMB, segur que té una visió interessant: cal reduir la contaminació, limitar la circulació de vehicles de benzina, però més que escanyar carrers i pintar-los de colors, no seria millor fer més superilles?
La mobilitat és molt complexa, perquè has de combinar la mobilitat pública i la privada i això sempre comporta moltes mesures. I han d’anar lligades a un concepte urbanístic. Tu què vols, per a la ciutat? Una ciutat per viure, però no la vols escanyar econòmicament. I viure no ha de ser contraposat a tenir una capacitat econòmica i poder fer millores. Les superilles es poden fer quan té sentit fer-les. El que cal és crear espais saludables que es puguin pacificar. Però no soc gaire partidària d’algunes de les mesures d’urbanisme tàctic que s’han aplicat. Hi ha noves formes de mobilitat urbana a les quals has de donar espai, però també has de donar espai al cotxe i a l’activitat econòmica.
La nova mobilitat dona prioritat a la bicicleta, cosa que està bé, però com es podria evitar el perill que alguns ciclistes poc cívics, i especialment usuaris de patinets, suposen per als vianants?
Cap sistema de mobilitat ha de perjudicar la mobilitat més important, que és anar a peu. A Barcelona, el 70 o 80% dels desplaçaments punt a punt es fan caminant. Hem de protegir el vianant, perquè és el sistema de mobilitat més sostenible, més barat i més sa. Després cal dotar d’infraestructures la bicicleta i el patinet, però no és un tema de només conscienciar del bon ús, també és un tema d’autoritat i, per tant, de sancionar les infraccions.
Parlant de comportaments preocupants, l’agressivitat que mostren al Parlament partits com Vox i Ciutadans es podrà erradicar?
Estan fent molt de mal a la política. A vegades em sento una mica extemporània en el món de la política. Enyoro bons debats i bons discursos des del faristol, d’aquells en què, sigui qui sigui qui parla, calles i escoltes. La presència de l’extrema dreta fa molt difícil un debat serè. I al final ens perdem en les coses de la política i no fem coses de polítiques públiques que tirin endavant.
La Constitució podria admetre un referèndum d’autodeterminació. Creu que mai passarà, això?
Hi ha la voluntat d’entrar en una nova etapa. Hem de sortir de l’atzucac. També per avançar en l’autogovern i cap a un model d’estat molt més federal. La cogovernança que s’ha aplicat durant la pandèmia, entre l’Estat i les comunitats autònomes, hauria de servir-nos de model. I això ens hauria de portar a modificar la Constitució, s’han d’incorporar nous drets. La Constitució no és inamovible. Tot i que ara sembla que ser constitucionalista és ser immobilista, i no.
A peu per la ruta del romànic
Assumpta Escarp afirma que li agrada molt la proximitat del ciutadà, que l’enyora de quan va ser regidora del districte de l’Eixample. Es nota, perquè es mostra molt propera i agradable amb l’interlocutor, serena i natural. Cal tenir un tarannà especial per, abans d’estar al Parlament, haver-se adaptat a àmbits com la sanitat i la universitat i a regidories de participació ciutadana, solidaritat, urbanisme, prevenció, seguretat, mobilitat... Casada i amb dos fills “que ja fan la seva vida”, va ser fumadora. “Com que vaig deixar de fumar per un ensurt, la veritat és que no em va costar.” Té pendent un viatge a Austràlia, tot i que el seu paisatge preferit és la Cerdanya. D’aroma, es queda amb “una de neta i molt mediterrània, com la del romaní”. Per menjar, paella, i per beure, una cervesa. De música tendeix a la clàssica, però encara li agraden els Dire Straits. De llibre té un bon record de L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, i pel que fa al cinema i les sèries, li agrada “la ficció de gènere negre”. “Soc molt de patrimoni cultural, més que de peces concretes. I tenim un patrimoni cultural molt ric, com ara el romànic. La ruta del romànic sempre m’ha impressionat”, explica. Li agrada molt caminar, i com a animal de companyia, un gat. Segur que no el deu poder pentinar gaire, fa l’efecte...
Assumpta Escarp
Nascuda a Terrassa el 1957, actualment és diputada al Parlament pel PSC. Sempre ha treballat en el sector públic, on ha desenvolupat tasques de gestió en àmbits com la universitat i la sanitat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
