Política

ROSA SEGUÍ, NÚRIA GONZÁLEZ I ANNA REGALON

Membres de la Xarxa Anti-repressió de Familiars de Detingudes

“La Xarxa t’ajuda i et confirma que el teu fill no és un delinqüent”

Em vaig sentir vexada i indignada quan el govern del meu país em va voler fer xantatge perquè el meu fill retirés la querella (R. Seguí)
Cal donar suport als fills, no deixar-los sols. I que siguin jutjats pels fets, no pel que pensen o defensen (Núria González)

Fa set anys, un grup de mares i pares, sobretot mares, van constituir la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes arran dels processos penals contra els seus fills en el marc de la dissidència. Rosa Seguí i Núria González són mares de nois encausats en les mobilitzacions per defensar el centre de Can Vies, al barri de Sants de Barcelona, i fundadores de l’entitat. Anna Regalón, mare de Marcel Vivet, pendent que el TSJC revoqui la seva condemna a cinc anys de presó per haver donat un cop lleu a un agent dels Mossos en una manifestació contra un sindicat policial espanyol, s’acaba d’afegir a la Xarxa. Parlem de les seves vivències i reclams.

Per què van constituir la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes?
Núria González (N.G.) Les fundadores som quatre mares de Can Vies que ens vam trobar el 22 de desembre del 2014. Teníem clar que la Xarxa aglutinaria familiars d’altres causes perquè la repressió no té fronteres i totes les famílies patim, i molt. A Can Batlló en vam fer la presentació i entre tots vam decidir-ne el nom. L’assemblea de joves de Can Vies va dir que la Xarxa seria ben rebuda, i els nostres fills ens han donat les gràcies pel que hem anat fent. A la Xarxa funcionem amb interdependència amb altres grups, treballem en assemblea i ens respectem.
Rosa Seguí (R.S.) Sempre hem estat molt ben rebudes pels diversos col·lectius que treballen per lluitar contra la repressió, des d’advocats fins a grups de joves. Respectem els seus espais, i anem a parlar amb el síndic de greuges, al Parlament, a Interior a denunciar els abusos...
Com van viure la detenció dels seus fills per Can Vies?
(N.G.) Jo vivia fora de Catalunya i a ell el van detenir dos mesos després de les manifestacions. Quan em van trucar els Mossos, no m’ho creia. Vaig tornar a Barcelona i em vaig indignar amb els comentaris de tertúlies i de polítics. Em sentia molt sola com a mare d’un jove encausat i per això vaig pensar que les famílies ens havíem d’unir.
Què li feia mal d’escoltar?
(N.G.) Que eren violents, delinqüents, que sortien perquè no tenien res més a fer i que era una rebel·lia descontrolada.
(R.S.) En cap moment feien esment que sortien a protestar, que el dret a la protesta és un dret fonamental. Que no protestaven perquè no tenien res a fer, sinó que tenien uns motius, i un seguit d’ideals que defensaven. Les famílies vam aprendre molt ràpid que no els detenen i encausen pel que suposadament han fet, sinó pel que pensen i defensen. Passa en totes les causes. A la Xarxa, vam anar comprovant que els nostres fills tenien valors, que estudiaven a la universitat i no era un divertimento, tot i que n’hi pot haver algun.
(N.G.) A les protestes de plaça Urquinaona es va veure la ràbia, sense ideologia.
Quants familiars formen part ara de la Xarxa? I les causes?
(N.G.) En som una trentena i n’hi ha de Can Vies, la vaga general del 2012, el 12 d’octubre, Encerclem el Parlament, els nou de Vilanova amb el cas Montoro, i també de postsentència pel procés.
(R.S.) També hi ha familiars d’un noi detingut a París. Se l’acusava que era un estranger que havia anat a portar el 15-M allà. Un despropòsit.
Els atestats policials són la clau.
(R.S.) Sí. Els atestats són construccions, moltes vegades per poder encausar i justificar que en aquella operació n’havien d’agafar no sé quants perquè la situació era gravíssima. Criminalització és una paraula clavada. Posen una etiqueta als joves que es manifesten perquè la societat d’una manera global assumeixi que aquests nois són uns delinqüents.
(N.G.) És la criminalització de la protesta. I és quan els familiars diem no i que no ho acceptem. Els volen escarmentar a ells, a nosaltres i a tot l’entorn.
Núria, el seu fill va estar a la presó?
(N.G.) No. El van detenir quan anava a treballar. L’advocada, veient la desproporció de la pena, va aconsellar que acceptés la culpa i no entrés a la presó. Això li va provocar malestar. També certes paranoies que el perseguien i que els Mossos li trucaven amb un número ocult. Em van trucar a mi i vaig dir-los que no li truquessin més; ells deien que era per a les notificacions, però els vaig dir que truquessin a la seva advocada. I va marxar de Barcelona fastiguejat. Li va quedar molta ràbia perquè tenia molts ideals i sortia al carrer per això. I manté molts col·legues arreu.
Rosa, i el seu?
(R.S.) El meu va ser detingut amb tres joves més per Can Vies; els van anomenar “les quatre roses”. Tota aquella setmana van detenir 87 joves a Can Vies. La detenció de “les quatre roses” va ser brutal; els Mossos es van acarnissar amb ells, i els van detenir a Can Rosés. Al meu fill li van trencar el nas i, a conseqüència d’això, temps després va perdre la visió d’un ull. Com tants altres que van perdre un ull i no se’n parla. Els nois van posar una querella contra els Mossos. Al noi que va rebre més –li van obrir el cap–  no el deixaven sortir. La querella va prosperar i també mocions a favor dels nois, com ara dels ajuntaments de Barcelona, de Mataró, d’Arenys... La Generalitat demanava set anys de presó per als nois i nou anys per al noi a qui van obrir el cap per haver tirat una pedra. Demanaven més penes que la fiscalia. I això lliga amb el cas de l’Anna i el seu fill Marcel. Ens va trucar la Generalitat, als pares, tot i que els nostres fills eren majors d’edat; van admetre que era un despropòsit i ens deien que es retiraven, però que aniria bé que els nois retiressin la querella. I ells no la van retirar.
De veritat?
(R.S.) El dia que el meu fill va sortir de la comissaria amb la cara trencada no vaig plorar; el dia que vaig saber que li demanaven set anys de presó, tampoc, però el dia que em va voler fer xantatge de manera tan vil el govern del meu país vaig bramar com feia anys que no ho feia. Em vaig sentir indignada, vexada i totalment indefensa... Era la tardor del 2015. Com tindrem independència amb uns governants que són incapaços de gestionar la dissidència i també de gestionar d’una manera adequada les forces de seguretat? Al final, cap d’ells va entrar a la presó perquè la condemna va ser inferior a dos anys, però cap dels pares ens sentíem joiosos. Era una injustícia. En el judici contra els agents dels Mossos, l’any següent, van ser absolts perquè no es va identificar què havia fet cadascun.
Què va sentir?
(R.S.) Doncs una gran tristesa. Quan hi havia situacions d’aquestes, com el cas de l’Ester Quintana, pensava que era una anècdota terrible, no una cosa sistemàtica contra la dissidència. I amb el cas del meu fill vaig veure que anava d’una altra manera, que segons en quines manifestacions s’engega un dispositiu determinat, i sobretot quan apareix la policia.
El cas del Marcel és en una època de molta protesta i presa de consciència.
Anna Regalón (A.R.) El cas del Marcel va ser just un any després de l’1-O del 2017 i contra la Jusapol. I amb ell es confirma que es vulnera el dret a la protesta. Però una part de la societat prefereix mirar cap a una altra banda sense veure les greus conseqüències que suposa la criminalització de la protesta. I el govern té un problema amb el sindicat dels Mossos.
S’ha de canviar la policia catalana?
(R.S.) Vull deixar clar, en relació amb els nostres fills, que quan hem tingut relació amb agents dels Mossos de proximitat, el tracte ha estat molt correcte. És diferent en el cas dels antidisturbis.
(A.R.) El que s’ha de fer amb els antidisturbis és clar, però no posen fil a l’agulla. I aquesta Generalitat, tampoc. Amb el cas del Marcel, nosaltres demanàvem que havien d’arxivar la seva denúncia i que calia investigar per què hi havia dos atestats amb el mateix mosso ferit. No dic que tota la Brimo estigui integrada per mals professionals, però el mosso i el caporal de l’atestat del Marcel sí que ho són. I la Generalitat, en lloc d’investigar-ho i retirar-se del procés, presenta un recurs en què demana menys anys, sis mesos de presó. L’altre noi del doble l’atestat, l’Adrià, encara no té data per al seu judici i li demanen presó.
(R.S.) El 2016 vam fer com a Xarxa de Familiars de Detingudes una compareixença a la comissió d’Interior del Parlament per exposar que de manera repetida es donen situacions arbitràries, atestats irregulars, maltractaments físics i psicològics contra persones encausades a les comissaries... I fèiem una petició i la continuem fent: que es creïn els mecanismes adequats perquè s’investiguin de manera objectiva els casos quan hi ha clars indicis d’irregularitats, que es pugui investigar i demanar responsabilitats a qui convingui. I si s’ha de depurar el cos d’antidisturbis, que es faci, perquè és un perill per a tota la societat, no només per als nanos que han rebut. I com que res ha canviat, vam fer una carta a tots els partits polítics en les darreres eleccions del 2021.
I què els demanen?
(R.S.) Doncs un canvi de model policial, que sigui més de contenció, amb professionals més formats. Demanem la creació d’un mecanisme independent que n’avaluï els excessos i la incorporació de rendició de comptes per les seves actuacions. La vam signar la Xarxa i el Col·lectiu MAR, de Mares i Àvies per la República, i s’hi van afegir una trentena d’entitats. La societat ha d’assumir que la dissidència és garant de democràcia.
Què aporta la Xarxa?
(A.R.) Vaig conèixer l’existència de la Xarxa a través de la diputada Dolors Sabater, que és de Badalona. Després d’acabar el judici del Marcel estava fatal, perquè pensava que podria haver pactat; d’altra banda sabia que ell no podria pactar perquè deia que no havia fet res. I tu com a mare tens sentiments de culpabilitat, i això va creixent... I quan vaig venir a una reunió de la Xarxa i em van explicar els seus casos, em vaig treure un gran pes de sobre. Vaig veure que, en el pitjor moment, l’administració s’aprofita de tu. Tots els polítics et parlen molt bé, però no fan res. I venir a la Xarxa em va aixecar molt la moral. Veus que no estàs sola, que hi ha molta gent que ha passat el mateix que tu o que ho està passant. El que fa la Xarxa és encoratjar-te i confirmar-te que el teu fill no és un delinqüent.
(R.S.) Posem per cas que un dels joves hagués cremat un contenidor. I què? És tan desproporcionat el que els demanen ara...
Sí...
(A.R.) I què passarà ara amb els nanos de la plaça Urquinaona? Els demanaran quinze anys de presó? I allargant el procés penal tenen paralitzats els nois. Que paguin pel contenidor cremat i res de presó. I si els mitjans de comunicació informessin del que pagaran pels danys, no se’ls criminalitzaria.
(N.G.) També cal explicar per què surten al carrer els nois i noies. I que siguin jutjats pels fets, no pel que pensen o defensen. Ells tenen el seu grup, però els pares i les mares els hem de donar suport. Hi ha joves que van a judici i estan sols i és horrorós viure-ho o entrar a la presó així.
(R.S.) No volem herois a la presó, volem justícia de debò, i que no es vulneri el dret a la protesta. La causa de Can Vies era abans de la llei mordassa; imagina’t com hem empitjorat!
Ara és un agreujant participar en una manifestació.
(R.S.) Sí, es criminalitza la protesta. I cal recordar que gràcies a unes dones que es van manifestar podem anar a la universitat i votar. El nostre cas, el de l’Anna i la resta no són casos aïllats i cal prendre consciència que vivim en repressió, i no afecta uns quants, sinó milers de persones, i abans del procés independentista.
(A.R.) La propera vegada, res d’associar-se i reivindicar al barri, tot el dia a Port Aventura [fa riure a totes]. Reivindiquem per a tothom i la solidaritat ens donarà la força.

Lluitadores

La Rosa, la Núria i l’Anna són dones i mares lluitadores. No les va sorprendre l’activisme dels seus fills, tot i que elles no pertanyien a cap entitat. A casa parlaven amb els fills de la realitat i dels reclams socials. La Xarxa es va donar a conèixer el març del 2017 amb l’organització de la 1a Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades. Era dels primers espais a Catalunya on s’escoltava els pares i mares dels nois d’Altsasu. En l’acte, hi havia familiars reconeguts, com les germanes de Puig Antich i la mare de l’anarquista Oriol Solé Sugranyes, abatut per la Guàrdia Civil. La Rosa recorda que abans de la pandèmia van anar a veure la mare de Solé, amb 100 anys complerts, i que la va “impressionar” que digués que “feia anys que havia perdonat” els que van matar el seu fill. “No es pot odiar sempre, però hem de ser crítics i organitzar-nos”, clou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JOAN RIGOL
EXPRESIDENT DEL PARLAMENT

“Amb el 52% de vots actual, encara no tenim prou força”

barcelona

JxCat posa rumb al 2023 amb una invitació a electes del PDeCAT

Barcelona

Merkel, el comiat inajornable

Berlín

Puigdemont és guardonat pel lideratge de l’1-O abans i ara

Barcelona

França pren represàlies per l’acord del Pacífic

parís
El Radar

L’hora dels balanços

Tensió i càrregues en l’acte per Henri Parot
país basc

Tensió i càrregues en l’acte per Henri Parot

Fernández remodela  el gabinet
argentina

Fernández remodela el gabinet

algèria

Mor Bouteflika, president durant dues dècades