Política

JOSEP RULL I ANDREU

EXCONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

“El projecte existeix, és vigorós, però ha de tornar-se a muscular”

“El 3 d’octubre era el moment de fer la declaració d’independència i poder-la mantenir en uns termes de negociació amb la comunitat internacional”

“Sense unitat és impossible plantejar el repte més ambiciós que pugui tenir qualsevol nació, que és guanyar la seva independència”

No estic disposat a assumir el dia a dia amb por, ja la vam perdre l’1 d’octubre S’ha de veure si el capital humà tan potent del PDeCAT pot anar transitant [...] cap a JxCat
Aquest Estat abrupte i repressiu té poc recorregut a nivell intern i internacional
La independència no es guanyarà a les institucions, sinó amb la mobilització de la gent
Les imatges de trencament, ruptura i baralles permanents han sigut esgotadores
No estic disposat que un tribunal espanyol em digui si puc fer política o no

M’advertia que estava desentrenat per a les entrevistes després de 1.219 dies a la presó, però res més lluny de la realitat. L’exconseller de Territori ens cita a Terrassa un mes després de poder trepitjar el carrer com a indultat i, malgrat retirar-se de la primera fila, porta la política a la sang, sap i té perfectament ordenat el missatge que vol transmetre.

Com és ara el seu dia a dia?
Miro d’abocar-me molt a la família i els nens. El gran torna avui [dimecres passat] de vacances i amb el petit hem passat deu dies de relació molt intensa. Els vespres els reservo per a actes públics vinculats al llibre que vaig escriure (1 dia d’octubre i 2 poemes: quan l’esperança venç la por) i que mai vaig poder presentar. És un exercici que em va bé per ser conscient del que vam fer i quin sentit té.
No ha perdut el temps: festa major de Terrassa, pujades a la Mola i tirar-se des d’un pont... Què li queda per fer?
Les extremes ja les he fet [riu]. A la presó somnies amb molts moments, en veure el mar, en l’horitzó sense els límits dels murs o en anar a la Mola, que ho he fet amb el petit per primera vegada. I el conseller Damià Calvet em va ensenyar fa dos anys unes imatges d’ell saltant des de l’embassament de la Llosa del Cavall i era com una penyora de la llibertat, de pensar si seria capaç de fer-ho quan sortís. Vam dir que no teníem por i no en vam tenir. És intentar esprémer una llibertat limitada.
Sí, amb un indult estrany.
Condicionat, reversible i amb un termini de sis anys sense fer cap reiteració delictiva greu. Però ens condicionaran la llibertat ells i no nosaltres. No estic disposat a assumir el dia a dia amb por, ja la vam perdre l’1 d’octubre. Si esperaven que sortiríem amb el cap cot, temorencs i pusil·lànimes, sortim amb les conviccions més fortes que mai.
Treballarà a Mútua Terrassa?
M’hi incorporo el dia 1 de setembre, a l’assessoria jurídica, coordinant l’estratègia verda i ambiental.
Per ser-hi molt temps?
M’hi sento còmode, el projecte és molt interessant. És una organització molt innovadora, amb un altíssim sentit de la responsabilitat social. Ara incorpora el vector ambiental com a element molt determinant perquè el coronavirus, en bona manera, té molt a veure amb la pèrdua de biodiversitat, que fa que determinats patògens saltin d’animals a persones. Medi ambient i salut són indestriables i aquesta és l’aposta que han fet.
A l’exministre Ábalos li va demanar que per “desempedrar” el camí del diàleg amb Catalunya calia que l’Advocacia de l’Estat s’apartés de la causa del Tribunal de Comptes (TCu). Sembla que va en direcció contrària quan el TCu li demana que es pronunciï.
Serà la prova del cotó de quin és el nivell de compromís que té el govern espanyol en la defensa de l’estat de dret. La tirallonga d’irregularitats del TCu és altíssima. S’ha constituït com un element de venjança. L’indult diu que ara deixarem de patir i que ja n’hi ha prou, però no n’hi ha prou, s’ha de poder desplegar el nostre projecte polític legítim en el marc d’una democràcia avançada on les coses es resolen votant i buscant sortides, i no des de la repressió.
Veu una resolució aviat?
Ja ho veurem. La qüestió que planteja és: “Oi que no és possible que l’Institut Català de Finances (ICF) pugui avalar?” Tornem als termes absolutament potiners. Una manera molt clara de posar les cartes sobre la taula i resoldre-ho ràpidament seria dir que els avals de la Generalitat són perfectament adequats a dret en defensa dels servidors públics. En el dia a dia prenen decisions complexes i, com va dir el conseller Jaume Giró, necessiten que al darrere hi hagi un aval que els pugui protegir.
Ho vincula al fet que el dia 2 hi ha la comissió bilateral i la taula de diàleg?
És el que et deia de si creuen de veritat que existeix l’estat de dret o no. Hem descobert, darrere del mur, que la debilitat de l’Estat espanyol és extraordinària, tan intensa que s’expressa defugint la possibilitat de sotmetre el seu projecte col·lectiu a un referèndum com fan els països avançats perquè creuen que el poden guanyar democràticament. El que fan el Regne Unit o el Canadà. Els forts pacten; els dèbils imposen. La debilitat estructural del Regne d’Espanya l’aboca a desmantellar i desballestar el seu sistema de drets fonamentals per combatre allò que representem. I s’expressa en les resolucions del Tribunal Suprem (TS), el Tribunal Constitucional (TC), el TCu o la guerra bruta. Aquesta feblesa, quan va més enllà de la frontera de l’Estat espanyol, no resisteix ni un segon. Quan compareix a Europa amb l’actitud d’haver de suspendre la democràcia per poder defensar la integritat territorial de l’Estat, no té recorregut, té un límit. Ha passat amb les resolucions de la justícia belga, de l’alemanya, del tribunal general de la Unió Europea i el dictamen de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa, equiparant la democràcia amb la turca. Sabíem la seva feblesa, però no amb aquesta intensitat, i per això soc optimista de cara al futur. Aquest Estat abrupte i repressiu té poc recorregut a nivell intern i internacional.
Ens acostem a aquest límit?
Crec que sí. Tinc molta confiança que en dos anys el Tribunal d’Estrasburg acabarà avalant la nostra posició en el sentit que no vam tenir un judici just. I no és menor, perquè ells mateixos el van qualificar com a “juicio histórico”, en paraules del jutge Marchena. Sánchez ens obre les portes de la presó amb els indults, anticipant-se al que dirà Estrasburg. El seu dilema és creure si el problema català s’ha d’afrontar democràticament o per vies excepcionals. El TS, en l’escrit de l’indult, diu que les manifestacions van ser antidemocràtiques, i això és d’una gravetat extraordinària. Podem manifestar-nos per decisions del poder executiu, del legislatiu, però mai contra decisions del poder judicial, i si són massa massives acaben sent sedició. Romandre indiferent davant d’això és avalar un plantejament severament antidemocràtic. I fins ara això anava contra els independentistes, però servirà per a qualsevol que gosi discrepar.
M’imagino que és dels escèptics respecte a la taula de diàleg i la comissió bilateral.
La comissió és un element autonòmic que ha de desbloquejar determinats temes, i la taula no hauria de ser de diàleg, sinó de negociació amb totes les conseqüències. En soc escèptic perquè d’entrada ja han posat límits dient que mai es parlarà d’amnistia, que el president Puigdemont ha de ser jutjat en termes similars als nostres i que no hi pot haver l’exercici d’autodeterminació ni referèndum. Ens diuen que podem ser independentistes però mai assolir la independència. Manllevo el que va dir Jordi Turull: “Pot ser un element anestesiant.” L’independentisme sempre ha estat al costat del diàleg, però sempre que sigui seriós i no estètic i amb gesticulacions.
S’esgotaran els dos anys de marge de la taula pactats?
L’important és tenir clar, juntament amb ERC, quin límit ens posem, no el dels dos anys, sinó l’operatiu. En el moment que es reuneixi podrem acreditar, en un segona trobada o en una tercera, si té recorregut. Tant de bo en tingués. Honestament, si no en té, hem de canviar de plana i obrir altres escenaris.
Quins serien?
Això s’ha de consensuar. Com a ex-pres polític puc ajudar a dibuixar la cartografia que hem vist darrere el mur. Fins a l’octubre del 2017, era inhòspit, i per això vaig defensar la declaració d’independència, malgrat que podia tenir un recorregut limitat. Ha valgut la pena per saber quin camins són viables i quins són impracticables. Podem lliurar la cartografia als que estan al capdavant d’aquest projecte en aquests moments, que han de ser capaços de convertir-la en un nou full de ruta.
Per què ha valgut la pena?
Per la potència de l’1-O, que és mandat democràtic i un patrimoni immaterial; perquè sabem què hi ha darrere els murs, i, tercer, perquè no ens vam rendir ni a l’hora de fer la declaració d’independència, i després de sortir de la presó mantenim les nostres conviccions. I el poble de Catalunya ha mantingut en les eleccions el percentatge d’escons i vots. Això ens ha permès mantenir la gent jove amarrada en aquest projecte.
En la seva rebuda a Terrassa va dir: “Ho tornarem a fer, aquest cop ho farem millor i guanyarem la independència.” Com es fa això?
Es tracta de fer-ho per guanyar entenent tots els vectors. Sempre he pensat que vam perdre l’oportunitat del 3 d’octubre. És quan vam trencar les costures del moviment sobiranista i independentista clàssic. Hi havia un Estat espanyol noquejat i era el moment de fer la declaració d’independència i poder-la mantenir en uns termes de negociació amb la comunitat internacional per aconseguir el reconeixement. El dia que assolim la independència m’imagino molt que serà com aquell dia i el nivell de mobilització, amb unes institucions ben arrenglerades, però la independència no es guanyarà a les institucions, sinó amb la mobilització de la gent.
I què va fallar?
N’hauríem de parlar molt a fons, però per exemple pensar que disposaríem de més temps, que hi hauria més recorregut. Vam escoltar elements que ens venien de la comunitat internacional, com The Elders amb Kofi Annan al capdavant, que ens plantejaven un recorregut en el temps que donés més oxigen per prendre altres decisions. A banda de creure’ns que al davant tindríem un Estat amb voluntat de..., i vam veure que no té cap mena de voluntat ni d’acatar plantejaments o suggeriments de la comunitat internacional, ni d’entrar en un viarany democràtic per resoldre aquella situació. Són elements que hem valorat i reflexionat. El president Puigdemont explica al seu llibre els moments d’errades de percepció i com els podem corregir.
Feia més de tres anys i mig que no es veien amb el president Puigdemont i van anar a Waterloo. No van voler que transcendís gaire de què van parlar, però em pot dir si ho van fer més del passat, del present o del futur?
Va ser molt emocionant i intensa. Ens vam expressar més en termes emotius i d’intangibles. Estem ferms, estem forts i ho tornarem a provar. Ens vam reconèixer i vam acreditar la nostra intenció, mútua i compartida, per continuar aquest projecte i poder-lo culminar. Essent molt conscients de la dificultat que té. Vaig quedar impactat perquè el president i el seu equip no han deixat de pensar quins són els itineraris als quals abans feia referència des d’una visió molt reforçada a l’exili de contactes internacionals. No s’ha perdut el temps valorant quina ha de ser la via, quins itineraris i com s’ha de plantejar.
Han pensat en fer una trobada tots els membres del govern del 2017 per fer una reflexió conjunta, si hi ha retrets poder-los exposar, compartir encerts i errors i posar en comú conclusions?
N’hem estat parlant. Hi ha hagut trobades virtuals en què se n’ha parlat, però evidentment això no sobraria de cap de les maneres. No veuria gens malament poder-la fer.
A la presó deia que era difícil copsar el pols del carrer, però ara que ja el trepitja, què li arriba?
Que allò que hem defensat roman més viu que mai, molt vigorós. I he detectat un nivell d’afecte i solidaritat, en el sentit ampli i transversal, de gent propera i no tant. Hi torna a haver un clam per la unitat. Des de la unitat tot és possible i vam fer l’1-O. Sense unitat és impossible plantejar-se el repte més ambiciós que pugui tenir qualsevol nació, que és guanyar la seva independència. La gent ens ho deia a les cartes, primer com a element de fortalesa, després de decepció pel trencament, i ara com un imperatiu, com una necessitat innegociable. La unitat continua sent l’element estratègic més valuós de tots i hem de veure com es concreta.
I com interpreta que cada vegada costi més recollir diners a la Caixa de Solidaritat?
Aquests últims tres anys les imatges de trencament, ruptura i baralles permanents han sigut esgotadores. El projecte existeix, és vigorós, però ha de tornar-se a muscular, després de tres anys complicats que han deixat seqüeles en la capacitat d’organització de la gent. Ho vam veure en la participació en les últimes eleccions, on més de 700.000 persones que ho van fer l’1-O no van anar a votar. Hi havia Covid, sí, però quan la imatge que traslladem és de recels i disputes permanents, això té una conseqüència, la desmobilització. Hi ha els elements racionals del que volem fer, però també hi ha els intangibles com l’esperança, la determinació, la fermesa, les conviccions i la dignitat, que són molt poderosos per anar endavant. És poc sofisticat, però la força d’aquests intangibles és determinant. Vaig repetint allà on vaig que l’esperança és més poderosa que la por. I l’1-O molta gent va perdre la por. Quan parlava de la cartografia em referia que això és el més valuós que tenim. Per fer l’1-O tot estava arrenglerat i, honestament, vam anar junts l’ANC, Òmnium, l’AMI i els partits del govern.
Jordi Turull o Jordi Sànchez tenen càrrec a JxCat, vostè no. És decisió seva?
És un tema personal i familiar meu. Una dedicació política molt intensa en l’organització del partit em prendria hores de dedicació als fills, i ja n’he perdut massa. Això vol dir que deixaré de fer política? No, mai se’n deixa de fer, i no estic disposat que un tribunal espanyol em digui si puc fer-ne o no. Faré xerrades i em definiré públicament, però vull estar en una posició de militant de base.
Dolgut per com es va produir el trencament amb el PDeCAT?
Dolgut no, estic trist i no ho he passat gens bé. Per mi ha sigut molt complicat perquè hi tinc molt bons amics. Vaig ser secretari d’organització de Convergència i vaig ajudar molts caps de llista a ser-ho en l’àmbit municipal. I no assolir l’acord va tenir conseqüències electorals.
És insalvable?
Junts té 32 diputats i el PDeCAT cap, i s’ha de veure si el seu capital humà tan potent pot anar transitant, amb llibertat i respecte escrupolós com vaig fer jo, cap a JxCat. No m’imagino cap acord formal. Perquè l’independentisme pugui ser operatiu cal instruments d’expressió molt majoritaris i JxCat ho representa. Junts s’assembla a l’1-O amb una gran diversitat de gent i procedència.

Però hi ha una lluita oberta per ocupar el mateix espai a les municipals del 2023.
Apel·lo a la intel·ligència política de PDeCAT i JxCat per veure si es poden arribar a acords concrets de base territorial per reforçar l’independentisme català.
En què l’ha canviat la presó?
És molt dura i m’ha permès garbellar molt bé el que és important a la vida. El nivell de patiment és altíssim, però humanament m’ha permès madurar amb una força que no m’hauria pogut imaginar per les circumstàncies que he viscut, la gent amb qui m’he relacionat... Valoro com mai la llibertat, la família, els amics i les pròpies conviccions. I m’he endinsat en biografies de gent que són increïbles per dures, heroiques, terribles, repugnants i injustes. Ens hem amarat de molts noms i persones que són inesborrables.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires

El sud global ja és aquí

Girona
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona
guerra a gaza

Biden i Netanyahu parlen per primer cop en més d’un mes

barcelona