Un país desenfocat

Qualsevol que s'informi del que passa a Catalunya des dels mitjans de comunicació en aquest estiu esvalotat pot acabar creient que som a les portes de la secessió. En això sembla existir un consens general entre totes les trinxeres: els catalans es divideixen entre independentistes i seguidors de la roja, entre portadors d'estelades i “yo soy español, español, español”.

Si fem cas d'algunes anàlisis, la societat catalana s'hauria girat com un mitjó. Però no és veritat. Per sota la cridòria el país segueix sent, més o menys, el mateix. La gran majoria aposta per un millor i més potent autogovern, i per això està enfadada amb el que ha passat, amb el TC, amb ZP i en general amb la sensació palpable que a Espanya ningú no ens vol entendre.

L'opció independentista a casa nostra es mou tradicionalment al voltant d'un 25% gens menyspreable, però que és lluny de ser majoritari. Aleshores, per què aquesta sobreexpressió? Per què aquesta sensació que la independència concita un suport quasi unànime? Doncs per electoralisme. Perquè hi ha forces interessades a propagar aquesta visió esbiaixada. CiU i ERC es barallen per aquest segment (amb cameos estel·lars d'expresidents a l'atur), però també l'alegre muchachada del PP i Ciutadans poden treure rèdits de la situació.

Els del mig, aquells que no se senten còmodes a cap de les dues trinxeres, malden per trobar algú que els vulgui escoltar. Són carn d'abstenció. I són majoria.