De l’11-S al retorn al poder dels talibans
Els EUA es retiren de l’Afganistan vint anys després d’haver envaït el país en resposta als atacs terroristes
Washington intenta maquillar un conflicte llarg i costós
Pequín té a les mans establir una influència clara a la regió
L’última imatge de la presència dels Estats Units a l’Afganistan va ser més pròpia d’un videojoc bèl·lic que dels llibres d’història. Els tons verds de la càmera d’infrarojos de la fotografia que captava el major general Chris Donahue posaven fi a vint anys d’un conflicte allargat en excés i amb moltes preguntes per resoldre.
A banda de les qüestions sobre la gestió dels últims dies i de la nul·la tasca dels serveis d’intel·ligència i espionatge nord-americans, que no van calcular correctament l’avenç i triomf imparables dels talibans, el dubte que més es repeteix aquests dies és si ha valgut la pena estar dues dècades a l’Afganistan. De què ha servit gastar milers de milions de dòlars, haver patit baixes en l’exèrcit, haver provocat la mort de desenes de milers de civils afganesos i deixar el país asiàtic contra les cordes, tremolant econòmicament i exactament com estava fa vint anys, amb els talibans al poder?
La resposta a l’11-S, tan militaritzada i plena de sentiment de venjança i orgull ferit, ha acabat amb els EUA en retirada precipitada i una sensació de veure’s obligats a recular, en una jugada que recorda el joc de l’oca quan toca tornar a la casella de sortida, havent perdut temps i recursos que mai no tornaran.
Una situació que, ben al principi i guiant-se pels discursos dels líders de llavors, ara es veuria com a ciència-ficció. Poc després de la invasió de l’Afganistan, fruit de la negativa dels talibans a deixar de donar protecció al líder d’Al-Qaida, Ussama bin Laden, i entregar-lo als EUA, es va vendre un escenari triomfalista.
El novembre del 2003, l’aleshores president nord-americà George W. Bush pregonava que l’exèrcit dels Estats Units havia “anat a l’Afganistan, destruït camps d’entrenament d’Al-Qaida i provocat la fallida dels talibans per sempre”. Un any més tard, proclamava que els talibans “ja no existien” i, poc abans de deixar el poder, augurava que mai no tornarien a tenir poder.
L’error de càlcul és evident. Mentre la presència dels Estats Units augmentava sobre el terreny, ajornant la retirada de tropes, tot i haver complert la missió d’assassinar Bin Laden el 2011, els talibans esperaven el moment propici per al retorn. La por al cost que suposava que la sortida de tropes provoqués un buit que permetés –amb la convivència de la corrupció i el desgovern afganesos– juntament amb el fet que es contagiés de l’auge d’Estat Islàmic, va fer que Barack Obama mai no acabés de fer el pas definitiu.
Canvi d’estratègia
Ara, l’administració Biden reconeix de facto el retorn dels talibans al govern de l’Afganistan i ha arribat a acords i pactes per accelerar l’evacuació de ciutadans nord-americans que volien fugir del caos de Kabul, i fins i tot el Pentàgon ha confessat que no veu de mal ull tenir una estratègia conjunta antiterrorista amb els qui fins fa poc eren enemics “despietats” que calia aniquilar.
En aquests vint anys, transcorreguts des de l’11-S, el món ha canviat. Els EUA han virat cap a una visió del món encara més consolidada en el benestar domèstic, en la protecció i la seguretat interiors i dels seus interessos, en una evolució maquillada del que seria l’America first radical de Donald Trump. Amb la popularitat de les guerres i les intervencions militars sota mínims, amb la consciència que ja hi ha soldats nascuts després de l’11-S i amb el perill antiterrorista, tot i que evolucionat, encara viu, cal una nova estratègia.
D’aquí el gir copernicà que s’ha viscut els darrers dies. La imatge exterior que volen transmetre els talibans, més moderada en la superfície, és bàsica per als EUA per establir-hi un primer contacte, encara que només sigui per al benefici propi. El principal repte de Biden és protegir els interessos nacionals i la seguretat que no es repeteixin atemptats com els de l’11-S i establir una relació de col·laboració amb els talibans perquè no es converteixin en refugi per a una reconstrucció d’Al-Qaida o enfortiment d’Estat Islàmic és, ara per ara, suficient.
Va valer la pena, doncs, gastar tants recursos i vides per tornar a la casella de sortida, per veure’s obligat a negociar amb els talibans? Per l’actual administració, i molts experts, la resposta és sí, com a mínim en part. Durant la primera dècada del conflicte, es va acabar amb Al-Qaida, minimitzant a la mínima expressió el seu potencial.
El conflicte del futur
Però n’hi ha que creuen que tant desgast ha tingut un efecte nociu en la posició dels EUA al món. Tanta atenció a la campanya militar de l’anomenada Guerra contra el Terror –incloent-hi també la guerra a l’Iraq– va fer que els nord-americans no se centressin en el que realment era el conflicte de futur: la rivalitat amb la Xina. I Pequín, establert com a soci preferencial dels talibans, tenen no només el premi sinó també el repte de poder establir un nou ordre geopolític a la regió.
Els xinesos, que durant dues dècades s’han mantingut al marge amb una neutralitat pensada, veuen com se’ls obren les portes de l’Afganistan, amb què comparteixen una mínima secció de frontera i on poden desembarcar amb la seva política d’inversions a canvi de posicionament cabdal. El que significarà, alhora, que els Estats Units perdin influència en una de les regions més volàtils del planeta.
