Una derrota global

Amb la perspectiva que donen les dues dècades transcorregudes, han proliferat aquests dies reflexions sobre l’impacte que va tenir l’11-S i, més concretament, sobre les conseqüències de la reacció dels EUA a aquells terribles atemptats, com ara la configuració d’un món més complex, perillós i impredictible.

Nova York, Washington i Pennsilvània, 2001. “Sacsejats per aquesta agressió sense precedents des de Pearl Harbor sobre el seu territori, units en un immens fervor patriòtic, els nord-americans es van entregar, de forma gairebé cega, als seus dirigents. Les veus dissonants van ser inaudibles. El president George W. Bush, sota la influència d’ideòlegs neoconservadors de conviccions messiàniques, va llançar una «guerra global contra el terrorisme» que havia de dur el seu país, militarment i políticament, molt més enllà de la simple destrucció de l’organització responsable dels atemptats”, recorda en un editorial Le Monde.

La venjança. “La guerra global contra el terrorisme va aconseguir dues victòries essencials: Al-Qaida ja no va tornar a atacar mai més territori nord-americà i Bin Laden, el seu líder, va ser capturat i eliminat en una missió secreta increïblement reeixida, una dècada després dels atemptats”, destaca l’historiador Garrett M. Graff, a The Atlantic.

El gran error. La nova croada dels EUA va portar les presons secretes de la CIA, les tortures, detencions sense judici, aliances amb dictadures sanguinàries, atemptats gihadistes a Europa, Àsia i Àfrica, desenes de milers de morts i costos materials desorbitats, el desordre, el desprestigi dels EUA arreu del món i el que molts analistes consideren el gran error: la invasió de l’Iraq, el 2003, i el caos que se’n va derivar. “L’ocupació va destruir l’Estat iraquià, va inclinar l’equilibri de poder regional cap als musulmans xiïtes i l’Iran, i va avivar la guerra etnicosectària al Pròxim Orient. També va engendrar Estat Islàmic”, resumeix el diari Financial Times.

2021. Vint anys després, la desfeta d’Al-Qaida i Estat Islàmic no ha fet desaparèixer el perill gihadista, que continua present en nombrosos estats, incloent-hi l’Afganistan reconquerit pels talibans, exemple del fracàs de la política intervencionista nord-americana destinada a construir règims democràtics per la força de les armes. “Però ara ja no hi ha una resposta coordinada. Els EUA retiren tropes i redueixen el compromís humanitari i diplomàtic als països musulmans”, escriu Gianluca Di Feo a La Repubblica, mentre que la UE, l’OTAN i l’ONU mostren els límits del seu poder. “No hi ha plans per ajudar els estats fallits o pròxims al col·lapse on arrelen els terroristes i on entrenen els reclutes, i falten iniciatives per contrarestar la propaganda gihadista. Un buit que ens deixa indefensos davant la nova amenaça, que apareix de forma local, en regions remotes com Mali i el Iemen, però destinada a tenir un efecte global”, hi afegeix Di Feo.

La derrota. Mentrestant, als EUA, “la guerra global contra el terrorisme debilita la nació, deixa uns nord-americans més espantats, menys lliures, més moralment compromesos i més sols al món”, lamenta Graff. “Un dia que va generar un sentiment sense parangó d’unitat s’ha convertit en el teló de fons d’una polarització creixent.”