Política

Ousman Umar

Fundador de NASCO, l’ONG que alimenta les ments

“Les pasteres deixaran de venir, t’ho prometo”

La vida d’Ousman Umar no hi cap, en aquesta entrevista. Aquest Ulisses africà del segle XXI viu una odissea amb destí a una existència millor, un món més just i habitable.

Què és el país dels blancs?
Cal entendre que ens referíem als països europeus, colonitzadors, que han vingut a l’Àfrica i ens han deixat la diferència entre el blanc i el negre, que el blanc era el superior que ho sabia tot, ho dominava tot, ho té tot controlat, i que allí on viu es veu com el paradís.
Es veu com el paradís?
Sí. La meva filosofia era que anava al paradís. No anava ni a Europa, ni a Espanya. Per això jo li dic el país dels blancs, perquè el concepte dels blancs es va quedar plasmat, literalment, en la memòria africana, com una persona que viu en una realitat diferent a la teva, on les coses són molt més fàcils.
I Ghana, que és Ghana
És un dels països més afortunats de l’Àfrica, perquè és un dels països més democràtics, fins i tot més que Espanya. Des del 1957 que es va independitzar mai hi ha hagut una guerra, mai hi ha hagut una dictadura.
I des del punt de vista social i humà?
Té 30 milions d’habitants, 42 idiomes diferents. El meu pare és wala i la meva mare gonja. Jo parlo wala, gonja, hausa, aixanti.... Algunes llengües no tenen res a veure unes amb les altres.
Amb els seus amics, de petit, parlava idiomes diferents?
Sí. Perquè els meus pares són del nord, i van haver d’emigrar per una qüestió de disputes entre els germans del meu pare i jo vaig néixer al centre del país. En aquella zona hi havia moltes altres tribus que vivíem junts.
El seu país funciona amb el sistema tribal,i a occident hi ha una connotació negativa del terme tribu, però els catalans i els bascos també som una tribu.
Per descomptat. Una tribu és un col·lectiu de persones que comparteix la mateixa filosofia, cultura i conviuen junts.
Què vol dir treballar com un negre?
El llenguatge ha anat canviant al llarg del temps. L’únic permanent és el canvi en si mateix. Tot canvia, tant si volem com si no. Treballar com un negre és un concepte que ve del passat, del temps de l’esclavitud i el llenguatge és la vivència d’allò que hem tingut. I poc a poc hem anat creixent i entenent que és absurd fer treballar un home com una màquina.
I els blancs com treballen?
Si jo sóc el propietari del camp de cotó jo decideixo com van les coses i tu fas la feina que et mano...
Però no tots els blancs són empresaris o terratinents. Quina percepció hi ha a l’Àfrica?
Encara que s’intenti fer veure que no, als blancs els interessa ser vistos com a superiors, per tant el meu producte té un valor associat més elevat. Un espanyol, si va a Alemanya i porta un BWM té més valor que un SEAT fabricat aquí. És un exemple xorra, però és el que passa. El que no som conscients és que aplicant aquest model acaba passant que molts nois, joves africans, pensin que això és la panacea i que tots vulguin veure també què és aquest paradís.
Defineixi’m amb una paraula la pastera.
Un taüt.
I la Montse qui és?
Un àngel de la guarda. Una llum, una esperança.
Parlarem més endavant de la Montse, però vostè ha tingut sort en la vida.
He tingut molta sort en aquesta vida, però això és la senyal que segueix havent-hi esperança en la humanitat.
Vostè hauria d’estar mort.
A la tribu on vaig néixer hi ha la creença que quan una dona mor en el part s’associa al nadó perquè es creu que hi ha dos esperits que es barallen, i si la mare mor vol dir que l’esperit del nadó és molt fort. Si l’esperit del nen és tan gran, què farà quan creixi? I abans que sigui massa tard cal evitar-ho.
I es mata el nadó?
Sí. Té una lògica absoluta des de la creença dels esperits, perquè cal evitar el mal major.
La seva mare va morir en el part però a l’Ousman no el van matar.
Perquè el pare de l’Ousman era el xaman de la tribu, la persona que quan hi ha un mal ha de parlar amb els déus, ha de curar malalties. Per tant, té un cert respecte de la comunitat. No és el mateix el fill del mindundi que el fill del rei o el xaman, i per tant qui s’atreviria a posar la mà damunt el fill del xaman sense el permís d’aquest? Ningú.
I la infantesa sense la mare, com va ser?
Fins que no vaig marxar del poble no vaig saber que la meva tia no era la meva mare biològica. Alguna vegada barallant-me amb algun nen em cridaven, ’bruixot, que has matat la teva mare’. La meva tieta es va ocupar de mi i arran d’això va viure amb el meu pare i van tenir fills.
Quants germans té?
Jo considero que en tinc cinc, però en tinc molts més que no els conec. Aquí la gent s’exclama, però és molt normal.
Aquí també és molt normal, però passa que no es diu...
Això és el pitjor. Nosaltres, com a mínim, diem la veritat, però en canvi aquí està tot amagat.
On vivia?
En un poble molt petit, de cent habitants, al mig de la selva tropical. Hi havia dos rius, un per beure aigua i un per rentar-se. És una comunitat agrícola on les dones anaven a buscar aigua, la llenya i feien el menjar, i els homes eren al camp treballant, amb els ramats. No hi havia escola, i per anar a classe havia de caminar 14 quilòmetres.
I s’escolaritza fins a quina edat?
Hi vaig anar dos anys i prou. Allà l’escola no és gratuïta. Recordo que hi anava sense sabates i ens pegaven i ens deien que així no hi podíem anar. Aleshores, com que els meus pares no podien pagar, em vaig quedar a casa treballant.
Fins que marxa del poble...
Sí, amb vuit o nou anys em van enviar a la ciutat. Encara no sé ben bé el motiu pel qual em van fer marxar, però em van enviar a Techiman, a casa d’un parent, per aprendre l’ofici de treballar les xapes dels cotxes. Jo de petit feia cotxes amb llaunes i era molt bo. Sempre s’associa amb el moment que vaig veure aquell avió i jo em preguntava per què volava i el meu cotxe no era capaç de moure’s ni un centímetre.
Expliqui’m això de l’avió....
Vaig veure’l passar i em vaig començar a fer preguntes. Qui són els blancs? Per què són capaços de fer avions? Si dins de l’avió hi va un blanc, això vol dir que tenen una visió més àmplia de les coses, perquè quan jo pujo a l’arbre del mango tinc una visió més enllà.
L’avió li va fer obrir la ment?
Sí. Va néixer en mi la curiositat i el fer-me preguntes sobre les coses.
Com li va anar a Techiman?
El meu doctorat en el taller de xapa i soldadura és aquesta mà (l’ensenya) quan em va fer explosió un aparell a la mà. No podia anar a l’hospital i em vaig curar amb un remei que consistia a fer cremar ou, fins a quedar negre, posar-hi molta sal i aplicar-ho damunt la ferida. Al taller vaig passar molta gana, només menjava quan li sobrava alguna cosa del plat al propietari. Al poble no havia passat mai gana, però la curiositat de saber què hi havia més enllà va ser més gran que el fet de la gana i em vaig escapar i vaig anar a la segona capital, Cumase, on vaig trobar feina.
És normal que a Ghana els nens treballin amb vuit i nou anys?
Està del tot acceptat i integrat. Jo vaig estar en un taller de camions a Cumase dos anys, fins que vaig marxar a la capital, Accra, i allà vaig estar al port fins que em van dir que si anava a Líbia tindria un sou al final del mes i podria fer el salt al paradís, tal com jo havia pensat.
En quin moment de la seva vida va decidir que volia anar al paradís?
Des que vaig veure l’avió i em vaig dir que volia anar al país dels blancs.
Tenia televisió al seu poble?
No. El primer cop que vaig veure la tele va ser al port d’Accra. Allà hi arriben moltes televisions de segona mà, alguns tècnics les arreglen i a la nit les posen en marxa per mirar partits de futbol. I un dia després de treballar vaig arribar a un lloc on havien engegat uns televisors i feien futbol. Jugava el Barça.
I seguint el seu instint, capa a Líbia?
Sí, amb uns camions que portaven sal des d’Accra fins al Níger i allí a Agadez, on comença el desert del Sàhara. En aquesta ciutat vaig caure en mans dels traficants. Vaig pagar 300 euros, em van posar en un magatzem d’esclaus, durant dies, menjant pa i arròs. Un dia van venir uns pick-ups, ens van carregar i al cap de cinc hores de camí van parar al mig del desert i ens van dir que anaven a buscar gasolina i que tornarien.
Uf...
Mai més van tornar. L’endemà es va aixecar un noi que va dir: “Jo sé el camí i me’n vaig. Només teníem cinc litres d’aigua per cap, una bossa amb galetes, garrí, llet en pols...
I quants quilòmetres per fer?
Jo no sabia que hi havia una cosa que es diu desert del Sàhara i que m’esperaven tres setmanes de caminar pel desert. Ens vam aixecar i vam començar a seguir aquell home, que ens va demanar diners per fer de guia. Cada tres dies s’aturava i ens demanava més diners encara; si no, no seguia.
Això és la condició humana.
Els diners no es poden menjar, però ens hem autoenganyat. Matem per diners, i quan tens diners t’adones que gastes els diners per recuperar la teva vida, però has perdut la vida buscant els diners. És una absurditat.
Érem al mig del desert. Tres setmanes de travessia, i va arribar a Líbia?
Sis dels quaranta-sis que vam començar.
Sis dels quaranta-sis, i els altres?
Moren. Sense comptar els cadàvers de grups diferents que anàvem trobant. Aquests no compten.
I això com se suporta?
Doncs, la realitat supera la ficció.
S’ha de tenir una gran fortalesa interior per superar tot això...
Jo crec que he tingut la gran sort que havia de fer alguna cosa en aquesta vida. No és la força, jo era el més jove del grup, tenia 13 anys. Hi havia homes més grans i forts que jo.
Es que vostè encara era un nen
Quan vaig arribar a Líbia havia de buscar feina i m’asseia en una rotonda i quan arribava un camió hi anaves corrent i que arribava primer tenia feina. Tot i que jo arribava bé, moltes vegades em deien, bambino, bambino baixa, baixa que ets petit. I clar, si no treballava no menjava. És que realment és un infern, t’ho puc assegurar.
El que vostè ha viscut és un infern.
És un autèntic infern.
Quant de temps va ser a Líbia?
Vaig anar passant de ciutat en ciutat fins a Trípoli. Vaig estar-hi quatre anys, fent diners per pagar la pastera, i en aquest temps vaig aconseguir reunir 1.800 dòlars i m’ho vaig gastar tot pel camí.
És el que va pagar als traficants per la pastera. Com va anar?
Vaig anar a Trípoli, i allà, allò típic; diuen: “Per anar al paradís són 45 minuts...” Hi ha dues rutes: per Zuwarah, que és per anar fins a Itàlia, però estàs una setmana al mar, i si anaves per Tunísia i el Marroc deien que amb 45 minuts ja estava. T’ho venen com si fos un bitllet de tren, i un cop arribes, i un cop has pagat a la màfia, com sempre, t’adones que no té res a veure amb el que t’han dit.
I no hi ha altre camí que posar-se una altra vegada en mans de les màfies?
Portava quatre anys, no oblides, però penses que les coses canvien. Que et vas equivocar, però que aquest cop no...
I la seva pastera, d’on va sortir?
Vaig creuar tot el nord d’Àfrica fins al Marroc i d’allà vaig baixar a Mauritània. Vaig acabar sortint d’un lloc entre Mauritània i el Sàhara occidental, amb destinació a les illes Canàries.
Sabia nedar, vostè?
No. I encara no en sé.
Li feia por l’aigua?
Em feia molta por, i encara em costa molt. Si aconseguís relaxar-me nedaria, però...
Per tant, puja a una pastera sense saber nedar i amb una por absoluta al mar.
I en la primera sortida s’enfonsa la que anaven els companys i moren tots, en Moussa i tots els amics. Ningú sobreviu. El pitjor no és això. El pitjor és tornar a la costa, perquè la nostra pastera va fer mitja volta, i veure els seus cadàvers que el mar havia portat fins a la platja. Ens van tornar a amagar, i un mes més tard ens van tornar a portar a la pastera.
I el segon intent va ser el bo?
Una altra vegada dues pasteres, i la segona també es va enfonsar, aquest cop al mig del mar, i no va arribar.
I on va arribar vostè?
A l’illa de Fuerteventura.
La travessia al desert, dues vegades en una pastera. Tota la seva història. Vostè no deu tenir por de res?
Tinc molta por de la gent hipòcrita. He tingut la mala sort de trobar-me amb gent que m’ha fet desconfiar molt, i crec que és un treball personal que he de fer, confiar. Els desenganys em destrossen.
De les Canàries vola directament fins a Barcelona?
A les Canàries vaig estar en un CIE, un més i mig pràcticament.
En una d’aquests presons encobertes?
Si em preguntes què era el CIE quan vaig arribar, et diré que era un hotel de cinc estrelles. Si em preguntes què és el CIE ara per a mi, et diré que és una presó. Després del primer intent de la pastera vaig estar dormint un mes al desert en un forat, i em donaven una barra de pa cada tres dies; en canvi, al CIE esmorzava, dinava i sopava, i dormia en un llit.
Quan va arribar a Barcelona saludava la gent pel carrer i no li feien cas, fins que...
De cop i volta vaig sentir la necessitat d’anar a parlar amb una dona perquè alguna cosa em va dir que m’ajudaria. Vaig començar a perseguir la Montse, que en comptes d’espantar-se es va aturar, em va agafar la mà, es va apartar i com que no em podia entendre, va trucar al seu marit, l’Armand, i em va donar el telèfon perquè expliqués al marit què volia.
I què volia d’aquesta dona?
Que m’ajudés a arribar a la Creu Roja. El seu marit em va fer mil i una preguntes, com havia arribat, perquè dormia al carrer. La Montse em va convidar a esmorzar i em va intentar explicar com anar fins a Plaça Espanya, on hi havia la Creu Roja. I em va donar el seu telèfon i em va dir que si no aconseguia arribar no tornés a dormir al carrer.
I l’ajuda que li va donar la Montse, fins on va arribar?
Em van acabar acollint. La Montse i l’Armand estaven convençuts que em volien acollir, i això em va canviar la vida.
Abans de ser acollit, quan vivia al carrer, va arribar a demanar mai?
No.
S’ha de donar diners quan algú te’n demana pel carrer?
Cadascú fa el que vol. Ara bé, si la meva mare m’hagués donat diners jo no estaria aquí. Què va fer? Em va donar molt més que diners, em va regalar el seu temps, escoltant-me. Volia entendre’m, i quan entens l’altre pots ajudar de veritat. Pots donar 50 o 100 euros, i demà què? L’única manera d’ajudar és escoltar.
La Montse s’ha convertit en la seva segona mare?
Per a mi és la meva mare de veritat. Són els meus pares, no tinc altra forma de definir-los, em van donar l’oportunitat de tornar a néixer.
I va entrar en el món de l’educació.
Sí. Em vaig adonar que els blancs no són metges pel simple fet de ser blancs. I vaig canalitzar tot l’esforç per estudiar, perquè volia ser blanc, jo. Vaig començar químiques perquè volia saber si la màgia negra era veritat. Però al final vaig fer relacions públiques i màrqueting.
Abans deia: millor escoltar que donar almoina. Aquesta és la filosofia que guia la seva ONG Nasco, d’ajuda als joves de Ghana.
La cooperació és un autèntic engany. L’únic país que el 2016 va complir el 0,7% va ser Alemanya, i un 25% d’aquests diners van ser per fer cases per a refugiats a Alemanya mateix. És una trampa. Jo porto deu anys amb Nasco Feeding Minds des que vaig obrir la primera escola. Jo treballava de mecànic de bicicletes aquí, i amb el sou em pagava els meus estudis aquí, els del meu germà a Ghana i els sous dels professor d’aquesta primera escola. Des del 2018, quan vaig publicar el llibre, se’m va començar a escoltar, però fins aleshores no, perquè va en contra. Però insisteixo, no necessitem caritat, necessitem prosperitat.
S’acabaran un dia les pasteres?
El meu germà fa política a Ghana. Ell volia venir aquí, però ha entès que el paradís és casa seva. Amb Nasco alimentem la ment i no les panxes, que és el que fa la cooperació. Et prometo que un dia les pasteres deixaran de venir.

k

L’entrevista sencera amb Ousman Umar a ElPuntAvui.cat

“Tinc trenta-dos anys, aproximadament”

L’Ousman s’aixeca de la taula on es du a terme l’entrevista, agafa el seu llibre, Desde el país de los blancos, i ensenya orgullós una fotografia. “Aquest d’aquí és el president de Ghana, el meu país”, diu, abans d’afegir: “I aquest del seu davant és el meu germà.” El germà del qual parla l’Ousman és més jove que ell, que “aproximadament”, diu, té “trenta-dos anys”. El seu viatge fins a Europa li ha servit per conèixer de primera mà que el paradís dels blancs no existeix, i per això ara treballa infatigablement per donar eines als seus joves compatriotes, entre ells el seu germà, perquè aprenguin a Ghana, es formin a Ghana i es quedin a Ghana per treballar-hi i fer gran el país. La seva és una vida admirable de perseverança i superació constant, i la seva tasca al capdavant de l’ONG Nasco, digna de tots els elogis. L’últim li ha vingut en forma de premi en els guardons que ha concedit a joves valors la Fundació Princesa de Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Puigdemont obre oficina d’eurodiputat al Born

Barcelona

ERC vol més taula de diàleg per negociar pressupostos

BARCELONA

El socialdemòcrata Gualtieri es converteix en el nou alcalde de Roma

Roma

Mor Collin Powell, el soldat convertit en home d’estat

Saint Louis

L’expresident Pujol sosté que “mai” va afavorir els seus fills

barcelona

Cau el creixement de la Xina al 4,9% per manca d’energia

Tòquio
opinió
Lluís Falgàs

Deu anys sense ETA

JxCat no concreta la seva aportació als avals i gira full

Barcelona
JUAN LUIS RUIZ LÓPEZ
PSC

“Jo el que vull és ser alcalde de Vilanova i la Geltrú”

Barcelona