Política

ESTHER NIUBÓ I CIDONCHA

PSC

“Hi ha en l’ambient voluntat de canvi”

“Després d’una dècada perduda, es tracta d’obrir una nova etapa”

“Notarem molt les limitacions que imposa l’actual pròrroga pressupostària”

NEDANT EN SENTIT CONTRARI
Esther Niubó ha triat aquesta foto del 2014, pocs dies abans de la consulta del 9-N, quan exercia com a portaveu del PSC. És una etapa de la seva carrera professional que valora especialment: “Potser és quan vaig ser conscient de la duresa de la política, sobretot si nedes contra corrent.” “Una època difícil per al partit –hi afegeix–, però una experiència de la qual vaig aprendre molt.”
La renúncia de Junqueras a la unilateralitat i els indults han estat passos importants per al diàleg
Des del 2010, tenim un infrafinançament en educació, no hi invertim prou
A principis de setembre, encara xafogós, hi regna tranquil·litat, al Parlament. És el moment de parlar amb la diputada socialista Esther Niubó al seu despatx, pocs dies abans de la rentrée.
Llicenciatura i màsters en ciències polítiques. Queda clar que el seu destí era acabar aquí, no?
Quan estudiava la carrera sempre deia que faria de tot menys treballar en un partit polític [riu], però després, ja ho veus, la vida et porta per un altre camí. Em vaig especialitzar en relacions internacionals i vaig fer les pràctiques a l’oficina parlamentària europea del PSC, on hi havia llavors el Raimon Obiols i la Maria Badia. Allà vaig trobar un munt de gent preparada i que t’ensenyaven. Un molt bon ambient, la veritat.
Quina mena d’ambient?
Era l’època en què molta gent volia posar fi al pujolisme. Recordo que una de les coses que més il·lusió em feia era sortir al matí de l’Autònoma i trobar-me a la tarda en un altre àmbit, amb professors que tenia a la universitat i que estaven fent programa per al Pasqual Maragall. Vaig veure gent oberta i molt implicada.
Un ambient estimulant...
És que el pujolisme no era un projecte que entusiasmés ningú, sobretot després de tants anys. I aquelles tardes d’ebullició a Nicaragua [el carrer on tenia la seu el PSC] eren brutals. Hi havia ganes de canviar coses, amb propostes concretes. I després sorties al carrer i veies també aquell desig de girar full... El moment d’ara s’assemblaria una mica a aquell.
I el canvi va arribar, amb el tripartit. Quin balanç fa d’aquells governs?
Avui, quan fem comparacions, en educació per exemple, veiem que, per desgràcia, hi invertim el mateix que el 2010, quan han passat onze anys i tenim més alumnat, més necessitats educatives especials diagnosticades.
..
I, a sobre, la pandèmia...
Efectivament, venim de dos anys de pandèmia, hi ha hagut un agreujament de les desigualtats socials i educatives, tenim reptes nous que en aquell moment no teníem: l’escola inclusiva, la modernització de l’FP, la universalització de l’etapa educativa 0-3. Tenim tot això nou i estem com abans. Buscant projectes concrets de canvi, sovint anem a parar al govern d’entesa. Per tant, alguna cosa ben feta –i jo crec que moltes– es va fer.

També hi va haver confusió al tripartit...

Potser no ho vam saber comunicar, potser hi havia debats de fons que sonaven més en els mitjans de comunicació, com el de l’Estatut. Però, pel que fa a polítiques concretes, jo crec que podem treure pit. A més, no va ser un projecte només del PSC: hi va haver uns acords, unes aliances. Crec que Catalunya es pot sentir ben orgullosa d’aquells anys, moltíssim.
Des de llavors ha plogut molt, hi ha hagut tot el procés independentista pel mig. Creu, com Salvador Illa, que aquests han estat els pitjors anys dels últims tres-cents?
Dels últims tres-cents segurament no, però sí que és veritat que el balanç –i em sap greu dir-ho perquè, al final, és el meu país– és decebedor, frustrant. Hem perdut deu anys d’oportunitats de progressar econòmicament. Barcelona, Catalunya érem capdavanters en molts àmbits. Això, malauradament, ja no és així.
I com diria que som ara?
N’hem sortit més empobrits, no només des del punt de vista econòmic, sinó més centrats en nosaltres mateixos. Barcelona era un referent en molts debats internacionals, això ara ha anat quedant relegat. Catalunya era un poble cohesionat –amb totes les desigualtats que hi pugui haver–, els nostres antecessors van fer una feina molt important des del punt de vista social, civil i també de la llengua, però aquests anys han esquerdat moltes d’aquestes coses. Ha estat una dècada perduda, tant econòmicament com en política social, convivència... Ara sembla que es va recosint alguna cosa, però es va polaritzar molt tot. La tensió va pujar massa.
Ha parlat de tot això, ‘a posteriori’, amb diputats independentistes?
Amb alguns més que amb altres. No m’agrada reproduir converses privades, però crec que, en general, hi ha diputats independentistes que avui admeten que allò no es va fer correctament. De fet, alguns ja ho van avisar en el seu moment. Ara es tracta d’obrir una nova etapa i, d’alguna manera, crec que s’està començant a obrir.
En què ho nota?
En el moment que Junqueras, per exemple, diu que la unilateralitat no és la via a seguir, això és un pas. Els indults, agradin o no, són un altre pas, ni molt menys suficient. I crec que l’esperança en la mesa de diàleg és molt gran perquè això només es pot solucionar per la via del diàleg, no hi veig altra solució possible.
Hi confia, en la taula de diàleg?
Això ens pot costar anys perquè venim d’un conflicte molt important. Si d’aquí a dos anys hi hagués uns acords, encara que fossin de mínims, jo em sentiria molt satisfeta. Encara estem lluny de la superació d’aquest conflicte, però jo crec que hi ha en l’ambient voluntat de canvi, canvi d’escenari, d’atmosfera. I, mentrestant, que el govern s’encarregui també de coses concretes. La gent espera dels polítics que s’arremanguin, que s’entenguin i busquin acords que es converteixin en solucions per a la ciutadania. Per a altres debats podem tenir altres fòrums.
Em comentava les deficiències que arrosseguem en educació...
Som de les regions europees –costa de dir, eh?– amb més segregació escolar, tenim una taxa d’abandonament escolar prematur també molt alta, per sobre de la mitjana espanyola i europea, i en resultats educatius tenim molt marge de millora, no només en ciències i matemàtiques, també en llengües. Des del 2010, tenim un infrafinançament, no invertim prou en educació.
Sempre els diners...
Enguany ens hauria agradat veure un govern que hagués aprovat els pressupostos per la via d’urgència, perquè aquí sí que es notaran molt les limitacions que ens imposa la pròrroga pressupostària, afectarà molt l’educació.
De quina manera?
Per exemple, en l’escola inclusiva no podràs contractar tots els professionals que realment necessitaries, no tindràs més suport per fer front a l’emergència en salut emocional i mental, sobretot en els adolescents, a l’ESO. I ara hem tingut aquesta crisi en la formació professional, que no és menor: 20.000 alumnes que no tenen plaça. I el tema de l’anglès. En parlem poc, però hi ha desigualtat d’oportunitats entre aquelles famílies que poden pagar una extraescolar o sortides a l’estranger i les que no poden.

De la Pegaso a Brussel·les

Potser perquè, tal com explica, prové d’una família de treballadors de la Sagrera, on va créixer, Esther Niubó és una gran defensora de l’ensenyament públic. Alumna de l’escola Príncep de Viana, la Pegaso, va obtenir un premi extraordinari de titulació al COU i va estudiar amb beca tota la carrera de ciències polítiques a la Universitat Autònoma, una formació que va completar amb màsters de la Universitat Lliure de Brussel·les, la Universitat de Barcelona i la Pompeu Fabra-Johns Hopkins. Experta en relacions internacionals, va treballar amb els eurodiputats del PSC a la capital comunitària i, posteriorment, va presidir la Fundació Rafael Campalans, el think tank del PSC. Com a especialista també en temes d’educació, Niubó denuncia els dèficits en aquest àmbit a Catalunya i culpa els darrers governs de la Generalitat de no haver prioritzat el sector, “palanca per a la transformació social”. Regidora a l’Ajuntament de Castelldefels, població on viu des de fa 11 anys, constata a primera línia els estralls emocionals i materials causats per la pandèmia i lluita per obtenir els fons de recuperació europeus. Casada, és mare de l’Aina (7) i el Gerard (5).

Esther Niubó

Nascuda a Barcelona el 1980, és portaveu del PSC a la comissió d’Educació, consellera d’educació al govern alternatiu de Salvador Illa i, des del 2019, regidora a l’Ajuntament de Castelldefels.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
LLUÍS SALVADÓ
ERC

“Tota la meua vida està ara en mans de la Guàrdia Civil”

barcelona

Recurs i compàs d’espera

barcelona

El PSOE s’entrega a Sánchez

madrid

El Líban, un país segrestat

Beirut

ERC anuncia que aporta 2 milions per a les fiances al TCu i Junts s’enutja

barcelona

Protestes a Itàlia contra el passaport sanitari a la feina

Roma

Un diputat britànic és assassinat a ganivetades

Londres

L’exalcalde de Dosrius manté la “brutalitat” de la Guàrdia Civil

barcelona

Salt congela les taxes i els tributs per a l’any 2022

Salt