Política

MERITXELL SERRET

ERC

“A la gent li agrada deshumanitzar, no té altres armes”

“La sentència em deixava en uns llimbs, vaig haver de meditar si seguia regalant anys d’exili a la repressió o ho afrontava tornant”

“Vaig haver de decidir ràpid si volia ser consellera i no me’n penedeixo, tot i que hi ha hagut costos”

ERASMUS NORUEC.
A Serret li encanta viatjar, i ha triat una foto del seu Erasmus el 1996 a Bergen. Tot i que a casa eren ramaders, sempre li van inculcar que havia d’estudiar, i ella ho tenia clar. Va decantar-se per polítiques a la UAB, on va anar amb una beca “una mica per atzar”. “M’agradaven les assignatures i pensant en les sortides professionals ens van enganyar els de les promocions superiors, ja que si miraves les estadístiques tots els politòlegs tenien feina, però en començar vam descobrir que en el fons ningú sabia gaire per a què servien”, reflexiona. Després ha anat com ha anat, però no ho va fer per dedicar-se a la política, sinó “per entendre com funcionava tot això”, subratlla.
Tot és política, quan fas una acció de compra o participes en una entitat hi estàs posant ideologia
Soc republicana i els títols nobiliaris no m’agraden. La Meritxell Serret és més que l’exconsellera a l’exili

T

Ve de família ramadera, però va estudiar polítiques. No preferien una altra cosa a casa?
No, en això no m’han condicionat mai gaire. Quan treballava a Unió de Pagesos potser a ma mare li hauria agradat més que hagués anat a una oficina de La Caixa, perquè vestia més, però puc sentir-me feliç i orgullosa perquè els meus pares han procurat que tingui educació però no han condicionat mai ni què penso ideològicament ni a l’hora de triar en què em guanyava les garrofes.
reballar a Unió de Pagesos ja ho considera fer política?
Com a politòloga considero que tot és política. Tots els ciutadans en el nostre dia a dia fem política amb les nostres decisions. Després pots fer-ne de manera més professional, en un partit o en espais de representació, però cada vegada que fas una acció de compra o participes en una entitat l’estàs condicionant, hi estàs posant part de la teva ideologia. En un sindicat agrari amb la trajectòria d’UP també, perquè la seva acció vol influir en les polítiques agràries, així que ja prens posició, ja actues per intentar canviar tendències en les polítiques de desenvolupament rural, de territori, d’aigua o de tot el que afecta l’activitat del sector primari.
Després va treballar a la Fundació del Món Rural...
Sí, més endavant va sortir l’opció de ser coordinadora tècnica a la Fundació del Món Rural, que era hereva dels debats i la feina que vaig fer al Congrés del Món Rural. Aquí hi vaig fer el mateix, també era un think-tank per impulsar models i influir en les polítiques que tenen a veure amb el món rural. Per tant, no era una activitat política pura i dura, de partit, però també era un espai per fer governances i impulsar polítiques de desenvolupament del món rural, així que la política d’alguna manera sempre hi ha estat.
Ja devia tenir contacte amb els consellers d’Agricultura del moment...
Amb UP en vaig enganxar uns quants: Grau, Siurana, Llena..., i després Pelegrí i Siuraneta, aquest ja estant a la fundació.
Tots de Ponent. És lògic?
Era una tradició política que no sé ben bé quan es va instaurar, perquè hi havia hagut consellers de l’àrea metropolitana, com Vallvé. En algun moment algú va considerar que pel pes específic o la capacitat d’influència que podia tenir el sector podia ser convenient que els consellers d’agricultura fossin de Lleida, però al cap i a la fi no té més, perquè el sector comprèn tot el territori i influeix en l’alimentació de tota la ciutadania.
La política representativa la va iniciar de regidora...
Sí, a les municipals del 2007. Vaig entrar en una llista com a independent amb alcalde d’ERC i vaig ser quatre anys al govern.
Què li va fer presentar?
Venia d’uns quants anys a fora del poble, havia estat estudiant i treballant a Barcelona, i ja que tornava vaig voler fer immersió profunda. Amb qui era el cap de llista, el Salvador Farré, havia col·laborat en programes electorals abans, i hi havia una afinitat i una simpatia, a més d’un seguiment de com anava la política local.
Però després ho va deixar...
Vaig aprendre molt aquell mandat, però era l’últim en què ell es presentava. Em van proposar d’anar de cap de llista però no em sentia prou forta ni segura en aquell moment per diversos motius. Va tenir moments durs el mandat, i tenia inseguretat laboral; hi havia canvi de govern i la nova direcció del departament no tenia clar què fer amb la fundació, i vaig dedicar-me a intentar donar estabilitat a la feina. Això no treu que no mantingués vinculació amb el poble.
I després va entrar a l’ANC...
Amb l’ANC va ser evolució, perquè anaves seguint l’actualitat política i a la manifestació del 2012 alguns del poble vam organitzar un autocar, que va tenir bona rebuda. Després el 2013 amb la Via Catalana ho vam tornar a fer, i un grupet ens vam atansar a l’Assemblea del Pla d’Urgell, perquè a Balaguer no estaven gaire organitzats encara. Ens van explicar com funcionava i vam muntar la territorial en l’àmbit de poble i comarca. A partir d’aquí la participació va ser més constant, i va ser quan els companys del Pla d’Urgell em van proposar ser a les llistes al secretariat nacional en les següents eleccions.
I no hi va entrar per poc, perquè hi va tenir responsabilitats importants…
Això va ser en el segon mandat. En el primer anava pel territori, la regió 6, i va estar molt bé: vam organitzar la V el 2014, el 9-N... Va ser molt pletòric, i en el segon mandat em van proposar ser al comitè permanent nacional portant la incidència política. L’ANC ja ho té això, moltes cares, i llavors sobretot hi havia una part d’activisme, de feina al territori i acostament a la societat, i una part més d’influència i de trobar consensos des del punt de vista polític.
Vostè va entrar com a consellera del govern de Puigdemont el gener del 2016, tot un salt! Com li ho van dir?
Em va venir a trobar el Dionís Guiteras, alcalde de Moià, una persona admirable com tanta gent que he conegut a l’entorn d’ERC. N’havia sentit a parlar però no el coneixia gaire personalment, i em va sorprendre doblement perquè, pel que es deia al sector, era un dels noms que tenia molts números de ser conseller. Per tant, que ell, que a més tenia bona entrada al sector, em convoqués a una reunió i se’m proposés a mi per ser consellera...
Devia ser un xoc.
Pensava que seria per un tema de l’ANC, però hi havia el Dionís, la Marta Rovira i després s’hi va incorporar l’Oriol Junqueras. El xoc va ser quan m’ho van dir, perquè hi havia molt poc marge de temps, a més. Vaig haver de decidir ràpid, però era molt difícil dir que no perquè és una oportunitat de les que només passen un cop a la vida, i la veritat és que no me’n penedeixo, tot i que hi ha hagut costos.
La legislatura va acabar amb el 155 i l’exili. Marxar devia ser una decisió dura...
Hi havia molta pressió i incertesa, perquè feia dies que tenies la sensació que allò era una caiguda lliure i no sabies gaire com aniria. Era tot molt improvisat, sense poder anticipar, i les decisions les vaig anar prenent sobre la marxa. Estant ja a Brussel·les, la Dolors Bassa, el Quim Forn o el Lluís Puig van tornar, però a mi el meu entorn em va dir: “Espera’t, ja hi ets a temps de tornar i veure què passa.” Era la vigília de Tots Sants al vespre i jo estava mirant vols per tornar dimecres o dijous perquè pensava en la família, que no havia anat allà per quedar-me i si convenia baixava i tornava a pujar..., quan va sortir la interlocutòria de la jutgessa Lamela que ens requeria per anar a declarar el dia 2 a primera hora. Tothom ho va llegir com a molt mal senyal, perquè a l’Audiencia Nacional les compareixences solien ser en dilluns, i en anar tot tan ràpid i amb aquell to... Em van dir “queda’t”, i em vaig quedar... Ep, i assumeixo la responsabilitat, no vols prendre mai una decisió d’aquest calat sola, però no la derivo en ningú. I va estar molt bé.
Què li deien a casa?
Estaven tots igual de confosos i temorosos, i em deien: “Queda’t mentre no es vegin les coses clares.” I en veure que empresonaven la resta, encara més. Els pares i germans volen el millor per a tu.
No li van retreure mai que es fiqués en política?
No, tinc sort que sempre m’ho han respectat. Una altra cosa és si creuen que m’ho podria haver estalviat, però mai he tingut un conflicte amb ells per això, el respecte i suport que m’han donat sempre ha estat màxim. A part que tothom és conscient que no he fet res volgudament per merèixer o provocar la situació d’exili.
S’hi va passar tres anys i mig, no deu ser tan fàcil…
No ho és, perquè estàs sola i hi ha un seguit de gent que pressiona perquè vagi malament, i pateixes pels teus. Però té un efecte rebot també, de voler mantenir-te resilient, i et proposes, ja que hi ets, de cuidar-te, estar forta i tirar endavant, perquè el que no pots fer és fer patir més del compte ni regalar el teu enfonsament a qui et vol anul·lar, reprimir i destruir. Per tant, he intentat sempre donar-li el tomb, d’aquí que busqués feina i intentés després desenvolupar-me quan vaig ser a la delegació.
Hi ha gent que diu que “s’hi viu bé” a l’exili.
M’és igual si a algú li ho pot semblar, m’ho he sentit a dir de totes bandes i de gent de tota mena. A la gent li agrada deshumanitzar, no té altres armes o eines per combatre’t políticament. Jo tinc la consciència molt tranquil·la i crec que he fet sempre el que havia de fer.
Tornar va ser una decisió meditada?
Sí, i improvisada també... Meditada perquè a partir que no em van enviar euroordre després de la sentència vaig estar un any i mig donant-hi tombs per veure com ho resolia. La sentència, que és el que fan servir de prova, a mi no em cita relacionant-me amb cap prova que doni pes a l’acusació de malversació que se’m fa. Per tant, no envien cap euroordre perquè són conscients que no prosperarà, i em deixen de perseguir a l’estranger, perquè a l’Estat es manté l’ordre d’arrest i empresonament, i una interlocutòria de processament amb acusacions de malversació i desobediència. Això generava uns llimbs en què em podia passar anys i panys sense que per a res s’alterés la situació internament, ni que jo des de fora pogués fer res per canviar-ho, perquè ho vam estar provant durant un any i tots els intents van ser via morta. Va ser llavors quan vam entrar en contacte amb l’advocat basc Iñigo Iruin, que va refermar la mateixa conclusió a què jo ja havia arribat: que això només ho podia desencallar tornant. I vaig haver de meditar si continuava regalant anys d’exili a la repressió o ho afrontava tornant, amb els riscos que això podia suposar.
I entremig de tot això a sobre hi va haver la Covid...
Sí, des del punt de vista personal la Covid també hi va fer, i el distanciament, i el temor que pogués passar res a la família. Per tant, la decisió va ser meditada, però al final presa amb cert poc temps, coincidint amb la campanya del 14-F. Jo primer tancava la llista, però hi va haver la sentència d’inhabilitació del Bernat Solé i se’m va proposar anar de 2. I és quan vam valorar amb l’advocat de fer això.
Sense la sentència de Solé potser encara hi seria?
Doncs potser sí, ja ho hauríem vist. Hauria costat més fer el cop de cap i trobar el context propici per acabar de madurar allò que feia temps que em voltava pel cap... I la veritat és que no me’n penedeixo, perquè al cap de poc de ser aquí el meu pare va estar hospitalitzat per Covid.
Quan va tornar, molts que segurament havien demanat el retorn dels exiliats, fins i tot li ho van retreure...
Hi ha gent que necessita deshumanitzar quan no sap rebatre uns plantejaments polítics, tot i que Twitter també és una bombolla, no m’he trobat ningú que em digués res, tot al contrari! I amb els altres exiliats també tenim molt bona relació; de fet, el dia que els vaig trucar des de Madrid van estar molt contents, tot i que havíem quedat per dinar... I després ja ens hem retrobat un parell de vegades. També tinc clar que el meu pas és per les meves circumstàncies personals; no és el mateix en els altres casos ni de bon tros, les acusacions que mantenen sobre ells tenen molt més risc d’acabar en presó. Però també tinc clar que depenent de com acabi evolucionant el meu cas pot acabar falcant uns bons precedents i ser positiu per a la causa general. I també penso que els que ho podem fer en el fons hem d’anar rebaixant el dolor de la repressió; és positiu com a col·lectiu. I això no vol dir ni que s’hagi acabat, ni que no s’hagi de continuar lluitant, demanant l’amnistia i el retorn dels exiliats, i trobar les maneres de ser resilients. Però no l’hem de fer gran, en la mesura que puguem.
Com està ara el seu cas?
Estem pendents, en una fase intermèdia. Abans de l’estiu es va acabar la fase d’instrucció, que és la que portava el jutge Llarena. És quan vaig comparèixer davant seu i es va tancar sense que s’afegissin noves proves, cosa que en part és positiva perquè no hi ha res que sustenti la malversació. Però es va tancar sense que decaigués cap acusació en el sumari. Les parts van presentar escrit d’acusació, dient per què se m’hauria de jutjar, i es mantenen forts fiscalia i Vox demanant que sigui per malversació i desobediència.
Mai la van arribar a acusar de sedició ni rebel·lió.
No, jo era del grup on hi havia Carles Mundó, Txell Borràs, Santi Vila i Lluís Puig.
Pot anar per llarg..
No ho sé, els tempos estan en mans de qui estan, a veure com hi juguen.
El dia que la inhabilitin, que probablement passarà...
Suposo que és el més probable. Si són coherents, a la presó espero no anar-hi, però no se sap mai amb aquesta gent. No te’n pots fiar, perquè que no em dictessin mesures cautelars ens va sorprendre molt, no ens ho esperàvem, i no saps com interpretar-ho. Potser és perquè Llarena estava sent qüestionat en l’àmbit internacional i volia fer veure que aquí es respecten els drets, i això no té res a veure amb el que pot ser el judici i la sentència. Em vaig mentalitzant que no descarto cap escenari, he d’estar preparada per a tot.
I llavors com s’imagina? Voldrà fer vida normal, però sempre serà la consellera que va patir l’exili.
Jo soc republicana, a mi els títols nobiliaris no m’agraden. Sé que soc membre d’un govern que va ser destituït de manera il·legal i saltant-se tots els drets, fins i tot el marc constitucional. Hem d’aconseguir que algun dia es reconegui que aquell 155 no s’hauria d’haver aplicat, i menys de la manera que es va aplicar. Arribarà el dia que confio que això es reconeixerà més, tots els que vam ser membres d’aquell govern sempre reivindicarem que va ser destituït de manera il·legítima i il·legal. Ara, també tinc clar que la Meritxell Serret és molt més que això, que la persona que durant uns anys va ser consellera d’Agricultura es continua desenvolupant i és capaç de fer altres feines i continuar contribuint en projectes polítics i professionals.
En el món rural?
No necessàriament. A la delegació de la UE em vaig demostrar a mi mateixa que puc fer molt més i tinc capacitats per treballar diferents temes, amb diferents perfils i maneres. Per tant, si arriba la inhabilitació llegirem la lletra petita, veurem fins on puc anar i intentaré continuar treballant i desenvolupant-me, sent molt conscient que de política en pots fer de manera professional al Parlament, al govern o en un ajuntament, o des de molts altres àmbits, com a militant de partit o en entitats. No planifico, simplement intento adaptar-me i deixar totes les portes i opcions obertes.
Sempre podrà seguir el bàsquet...
Sempre és un esport que m’ha agradat, i si he de mirar un partit d’alguna cosa prefereixo el bàsquet, però reconec que m’he desconnectat una mica. De fet, no segueixo gaire cap esport, tot i que he continuat anant a vegades a veure partits al poble, encara que va baixant el nombre d’equips.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

Bàsquet, pagesia i exili

Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975) practicava el bàsquet a col·legi. Fins i tot va jugar un campionat de Catalunya a Llançà, fet que recorda com “un orgull” i una gran fita per a un poble tan petit. Jugava d’alera pivot perquè “era de les altes, però no de les bones; era molt bona a la banqueta animant”, riu. Després, però, un parell de lesions, l’època universitària i la feina a Unió de Pagesos li van fer deixar l’esport. I és que al sindicat moltes reunions eren nocturnes, perquè en aquest sector s’hi treballa, literalment, de sol a sol, si bé creu que avui les condicions hi han millorat. Hi va entrar com a dinamitzadora a les comarques de Barcelona; després va tirar endavant la Unió de Joves Pagesos, i en l’última etapa, ja a Lleida, va coordinar la participació en el Congrés del Món Rural, el 2005 i 2006, una tasca que després continuaria –amb un parèntesi entremig d’un any com a directora al centre de promoció de la carn de vedella– a la Fundació del Món Rural. Treballava aquí quan, per a sorpresa seva, la van cridar d’ERC per proposar-la com la primera consellera d’Agricultura, amb l’única experiència prèvia d’un mandat com a regidora i el seu pas per l’executiva de l’ANC. Després, la seva història ja és més coneguda: exili de tres anys i mig a Bèlgica, i retorn després del 14-F per enfrontar-se cara a cara al jutge Llarena.

Meritxell Serret i Aleu

Consellera d’Agricultura destituïda pel 155, a l’exili va ser delegada davant la UE i al març va tornar per afrontar un procés per malversació i desobediència. Entretant, és diputada i portaveu adjunta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Von der Leyen adverteix de noves sancions contra Moscou si envaeix Ucraïna

Brussel·les

Puigdemont retreu als estats de la UE que “callin” davant “l’acarnissament” de l’Estat contra diputats catalans

Brussel·les

El govern espanyol aprova transferir 534.375 euros a Catalunya per obrir 285 noves places d’FP

MADRID

Primer tràmit de la llei d’ocupació pública catalana

BARCELONA

El Govern replica a la CUP que l’aposta per la taula de diàleg forma part de l’acord d’investidura

BARCELONA

El Govern aprova la memòria de la futura llei contra el racisme

BARCELONA

Llop, sobre el 25% en castellà: ”Depenent de què faci la Generalitat, veurem les passes en el procediment judicial”

BARCELONA

Catalunya celebrarà a la primavera un acte en el marc d’un esdeveniment del govern dels EUA sobre qualitat democràtica

Washington

La CUP avisa el Govern que no pot utilitzar la taula de diàleg com a “cortina de fum”

BARCELONA