Testimonis de vulneracions
Dones i homes que van ser torturats i vexats a la comissaria de Via Laietana en l’època franquista i durant la Transició despullen els seus records
La denúncia de maltractaments a la prefectura de la policia en les protestes del 2019 manté la taca al cos policial
“Per als homes, anar al lavabo era un descans; per a les dones, humiliant”, afirma Pilar Rebaque
Colpidors i valents. Són els relats de les persones que reviuen les tortures i vexacions que van patir a l’interior de la Prefectura Superior de la Policía Nacional de la Via Laietana de Barcelona durant la dictadura de Franco, la Transició i també en democràcia, com han denunciat joves detinguts en les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem als independentistes catalans, l’octubre del 2019, i que el Tribunal Constitucional (TC) ara ha fet investigar, arran de la querella de Guillem, el jove de la dessuadora taronja. Des del juny passat, la Comissió de la Dignitat i la sectorial de persones represaliades de l’ANC fan d’altaveu d’aquestes vulneracions de drets humans convidant ciutadans i presos polítics de Catalunya i de l’Estat espanyol a explicar públicament la seves vivències de repressió i tortura, cada primer i tercer dimarts de mes, acte que té lloc davant la mateixa comissaria per exigir que es converteixi en un centre d’interpretació i memòria de la repressió.
“Vaig ser detinguda el 18 d’octubre de fa dos anys al carrer de les Jonqueres per la Policía Nacional. Vaig ser agredida brutalment quan em van agafar els cabells i em van posar a dins del furgó a crits de «Mátala, mátala». Vaig ser traslladada a la prefectura de la Via Laietana, on tot just baixar del furgó un policia em va dir: «Te ha tocado, maja.»” Així començava el relat de Xènia Garcia, de 24 anys i veïna de Caldes de Montbui, davant la comissaria i en la concentració del 19 d’octubre passat. Era el segon cop que hi tornava. “Al rebedor de l’edifici, sola, vaig ser sacsejada pels agents. I vaig presenciar que a tots els nois que entraven emmanillats se’ls col·locava de cara a la paret, de genolls, i se’ls propinava tot tipus de cops a la cara, als braços. Tinc la imatge dels nois i les parets plenes de sang. Van treure un cúter i van dir que si buscàvem un mort el trobaríem al nostre bàndol. Em van posar de cara a la paret, i els agents passaven per darrere meu...”
El relat de Garcia va encendre el cor i la indignació de la majoria de concentrats, i molts s’hi van acostar a donar-li les “gràcies” per la “valentia” d’haver-ho explicat. En aquests dos anys, admet que ha passat “por”, però que, ara, un cop s’ha tancat la investigació contra ella, se sent més segura que no la inculpin de més fets o de proves falses, com en el cas de la manifestació del 2019, on en l’atestat la policia posava que portava unes boles de petanca i ulleres, quan ella duia una minibossa. “És el mínim que puc fer per visibilitzar el que em va passar a mi i a tanta altra gent durant aquelles dues setmanes”, afirma Garcia quan li pregunten si no li causa dolor reviure tot allò. Mentre espera el judici, en què la fiscalia demana per a ella dos anys de presó, estudia disseny a la universitat, treballa i va a les xerrades sobre activistes perseguits. Ella, sense cap etiqueta política. “És el principi cap a l’absolució. No tenen cap prova”, sosté.
El cas de Xènia Garcia és el paradigma de la repressió policial. El seu cas és gairebé idèntic al de l’advocada Pilar Rebaque, quan tenia 18 anys. Però ara fa 50 anys! Era el gener del 1970 quan Rebaque, propera al pensament trotskista i al moviment estudiantil i amb un pare anarquista, va ser detinguda durant una manifestació a Barcelona contra el Consell de Guerra de Burgos a setze membres d’ETA, alguns d’ells acusats de matar el policia Melitón Manzanas, un agent de la Guàrdia Civil i un taxista. Les mobilitzacions, al final, van aconseguir que les sis penes de mort del judici es commutessin per penes de presó. “Era una estudiant com la Xènia quan em van detenir i em van fer pujar a una tocinera, que és com anomenaven les furgonetes policials”, explica Rebaque. De la comissaria del carrer del Doctor Dou, la van portar a la de Via Laietana, on va estar dos dies, fins que va passar al jutjat de guàrdia. “En l’interrogatori, em preguntaven per què havia anat a la manifestació i, com que la resposta no els agradava, em clavaven bufetades i em deien «guarra», «puta»... No em van pegar brutalment com a altres homes i dones, però la seva actitud era vexatòria. Em posaven de cara a la paret, un agent m’agafava les espatlles i a cau d’orella em deia que havia de parlar. Era una humiliació sentir el seu alè, sentir-te bruta”, expressa.
Una doble discriminació: ser dissident i dona. El fàstic i la por de Rebaque és compartit en democràcia per Xènia Garcia, quan confessa: “Durant les vuit hores a la comissaria, no vaig demanar anar al lavabo, no volia estar sola amb un agent.” Rebaque recorda que els homes expliquen que “anar al lavabo era un descans, que llegien el que passava fora amb el paper del lavabo, que eren diaris, però per a les dones era humiliant –hi afegeix–; ens deixaven la porta oberta i un agent ens mirava.” Rebaque va estar 33 dies a la presó de la Trinitat, “entregada a les monges de les croades evangelístiques de Crist Rei que ens volien reeducar i ens tenien separades de les preses comunes”, i al final va ser indultada.
Les dones també hi van ser apallissades. Carme Travesset va ser una de les dissidents que van explicar, un dels dimarts reivindicatius de la Comissió de la Dignitat, com va ser torturada per la Brigada Politicosocial a la Via Laietana, amb 21 anys i pel fet de ser militant del PSAN-Provisional, la tardor del 1975. La seva mare, Anna Rosselló, ho va denunciar en una carta, com reprodueix el portal Llibertat.cat .
La magistrada del TSJC –ara jubilada– Matilde Aragó Gassiot també va ser detinguda i vexada a la Via Laietana i explicarà el seu cas i les tortures al seu germà aquest novembre. La van detenir el 13 de febrer del 1971, just complerts 17 anys. Estudiava preu a l’institut i anava amb una amiga a un festival de folk a escoltar el cantant Pete Seeguer, concert que al final es va prohibir. “Hi va haver una protesta i corríem de la Diagonal a la plaça Urquinaona. Es van trencar vidres i un d’ells era un inspector camuflat, i a la plaça de Catalunya anava assenyalant persones que veníem de la manifestació.” Aragó va estar tretze dies detinguda a Via Laietana. Tretze! S’havia declarat l’estat d’excepció, que permetia més impunitat policial. La insalubritat de l’espai de les cel·les era un càstig per deshumanitzar la persona.
“Primer, em van interrogar per la manifestació, però després era tot arbitrari, volien una confessió de l’agressió a un inspector i m’ensenyaven una bossa plena de llambordes, que van usar amb altres detinguts”, recorda Aragó. El mateix patró es manté en democràcia, almenys en l’atestat policial de Xènia Garcia, segons va denunciar el seu advocat, Benet Salellas. “Ni menjava ni bevia res per no anar al lavabo. Pesava 42 quilos. Fins que un dia una dona que van posar a la meva cel·la va començar a picar amb el seu plat als barrots perquè em traguessin d’allà. Hi havia un policia que també es preocupava per mi”, explica la magistrada, que finalment va sortir, però en passar pel jutjat, en lloc de quedar lliure, la van tancar dues setmanes a la presó de la Trinitat. Un altre infern del qual reivindica que cal fer un acte de memòria, com Rebaque.
Aragó tampoc vol deixar d’explicar que Caro Fontanillo va ser el policia que va torturar el seu germà, Tarcisi, quan tenia 19 anys, i detingut un any després que ella. Parla en nom seu un reconegut i estimat pediatre, perquè va morir recentment. Aquest policia va ser condecorat, com la majoria de torturadors. Aragó té gravat el que li va dir el comissari Creix: “Deia que col·laborés, que «era de bona família», però el que em va fer més ràbia és que em digués que quan canviés el règim ell i tots els policies seguirien allà mateix, que els nous polítics els necessitarien.”
Un altre testimoni és el de Josep Calduch, militant d’Estat Català, president del Club Esquí Puigmal, i col·laborador de Josep Maria Batista i Roca, llavors a l’exili. Va ser detingut amb altres activistes en una “caiguda”, el maig del 1972. Tenia 29 anys i van dur-lo a la comissaria de Via Laietana. “No em van deixar dormir durant tres dies, em deien que signés una confessió, que donés noms, em canviaven de despatx per confondre’m, i fins i tot em van ensenyar un document signat per mi. Després vaig saber que tenien grafòlegs que les falsificaven”, relata Calduch. Van anar a escorcollar la seva empresa, una joieria, i també el club excursionista, a la recerca de noms i proves. “No em vaig deixar emmanillar perquè no m’acusaven de res, i recordo com un dels germans Creix els va dir: «Si arrenca a córrer, ja sabeu què heu de fer»”, relata Calduch, que va tenir diversos interrogatoris i topades amb David Peña, el segon de Creix. Recorda una escena surrealista amb Peña: el va convidar a un cafè i ell el va refusar tot dient que el podrien drogar perquè parlés i que preferia un refresc amb xapa. “Va pujar un cambrer amb una Schweppes de taronja i me la va obrir allà”, explica. “Ara no tinc la sang freda d’abans. Ara soc més visceral. La lluita pel meu país i per aconseguir la independència era la prioritat, per sobre de la família”, fet que li va suposar ruptures.
Quan li van preguntar si enderrocaria la “casa del terror”, Calduch ho té clar: “Si l’edifici hagués estat construït pel franquisme, sí. Però no és així. Cal recordar què hi va passar.” Rebaque ho referma: “Via Laietana va ser un centre de repressió política en el franquisme, també del col·lectiu homosexual i del romaní. Hi ha centres de memòria a l’Argentina, Berlín, Budapest... Aquests centres reforcen la democràcia.”
Pilar: “Tenia 8 anys quan es van endur el pare detingut a Via Laietana. N’explicava barbaritats”
Entre el 10 i el 14 de setembre del 1975, tretze membres del FAC (Front d’Alliberament de Catalunya) van ser detinguts a Barcelona i a Terrassa. Un d’ells era José Plaza Gabarrón, de 27 anys. “M’ha marcat tota la vida. Tenia 8 anys. Era un diumenge a les vuit del matí, pensàvem que era la família. Dos agents venien a buscar el meu pare. Es va posar uns texans. Ens va canviar la vida...” Ho explica la Pilar, la seva filla gran. Llavors, la família Plaza Serrano ja tenia les cinc filles (a la foto), i Deogracias, la mare, la va haver de tirar endavant, amb la pressió social i, sobretot, del seu pare, que li qüestionava el fet de tenir el marit a Via Laietana i, després, a la presó Model, ens relata la Pilar. En José va coincidir amb en Txiqui, poc abans que fos mort, en una cel·la, on van compartir pensaments i un germà amb el mateix nom, Diego.
“Quan jo era més gran, de Via Laietana, n’explicava barbaritats. El meu pare va anar al psicòleg i al psiquiatre anys després”, recorda la filla, i, també, que van haver de canviar de barri, a Terrassa: “Quan sortia un detingut li destrossaven el pis i la meva mare no volia que ho veiéssim.” En José “es va espavilar”, explica la Pilar: “Era un gran paleta, coordinador d’obres, sobretot a la zona del Masnou, però l’abril del 1976 uns secretes van tornar a venir-lo a buscar a casa. La mare em va fer anar a la carretera a avisar-lo, però ell va dir que no tenia res a amagar i va anar a la comissaria de Terrassa.” Només hi va passar una nit, a Via Laietana. Era un avís, perquè s’apropava l’1 de maig.
Plaza va ser delegat sindical de la UGT i es va implicar en l’associacionisme del seu barri, Can Parellada. L’any 2017 va tenir un ictus, i ara, amb 73 anys, té una greu afàgia que no li permet parlar, entre altres afectacions. “Els neuròlegs ens van dir si havia tingut algun accident, perquè tenia moltes fractures al cap. Els vam dir que va ser pres polític i ja no ens van preguntar res més”, recorda la Pilar. Demà, 2 de novembre, en la convocatòria de la Comissió de la Dignitat a Via Laietana, Deogracias Serrano Muñoz rememorarà aquells anys de patiment i valor com a dona, mare i esposa d’un dissident polític.
“Em van torturar tres dies seguits a tota hora i, després, en horari d’oficina”
L’advocat Enric Leira, de 74 anys, té el record viu de les tortures patides a la prefectura de la Via Laietana, edifici del qual confessa: “L’arrasaria i hi faria un parc amb un monòlit de record”, tot i que hi afegeix que, si “la majoria” vol que sigui un centre de memòria, que així sigui.
Leira va passar per Via Laietana almenys tres vegades. El primer cop que el van detenir tenia 21 anys, el 20 de gener del 1969. A la nit, agents de la Brigada Politicosocial el van anar a buscar a casa dels pares, acusat de tirar el bust de Franco del rectorat de la Universitat de Barcelona, malgrat no participar-hi. Llavors formava part de l’equip de propaganda del PSUC. “Em van donar cops de puny, cops de peu... No em podia moure d’una rajola del terra durant hores. Una altra vegada em van fer descalçar i un agent em trepitjava els peus. Terrorífic! I també em van penjar pel forat de l’escala i em deien que em passaria el mateix que a Ruano [mort dies abans].” No va confessar ni signar res. El 8 de març el van tornar a detenir. “Llavors, durant tres dies seguits, em van torturar de manera intensiva i, després, en horari d’oficina”, rememora d’aquelles pràctiques que responsables policials feien als seus despatxos i que, en el seu cas –sosté–, no van arribar a ser les pallisses que van rebre altres companys. Hi va ser vuit dies, ja que s’havia declarat l’estat d’excepció, amb detencions sense límit. Com a anècdota, recorda com la seva mare li va portar un llapis dins d’un entrepà, amb la complicitat d’un detingut de confiança de la policia, a qui el pare de Leira, advocat, va ajudar a informar que era allà a dins. I va complir presó a Madrid i a Jaén.
El comissari Genuino Navales García, del tercer grup de la Brigada Politicosocial, era l’encarregat de perseguir comunistes i, en democràcia, no va ser expurgat, com la majoria, i va tenir càrrecs. “Otra vez por aquí, Leira?”, recorda que li va dir el comissari quan va ser detingut perquè portava un clavell a la plaça de Catalunya, convocatòria de l’Assemblea de Catalunya per denunciar l’execució de Puig i Antich, el 2 de març del 1974.
