Política

JORDI CUIXART

PRESIDENT D’ÒMNIUM CULTURAL

“El resultat del referèndum ha de ser vinculant”

“L’aprenentatge més gran del 2017 és que el límit no pot ser ni l’amenaça de repressió, ni l’exili ni la presó”

“Honestament, com a Òmnium no ens volem esperar tota una generació. Què diem a la societat catalana? «No, miri, potser d’aquí a unes dècades serà el moment»?”

La lluita no violenta és una metodologia. Ens instem, com a societat catalana, a formar-nos en aquest marc
Sense la figura de Puigdemont, les nostres condemnes haurien estat molt superiors
Quan el sobiranisme és capaç de mostrar la seva determinació, és quan genera més atracció
Avui l’Estat no té una voluntat real de negociació. És més recentralitzador que als anys vuitanta
La taula de diàleg només pot ser útil en el marc d’una estratègia compartida
Necessitem nous lideratges. Una virtut del procés és que no té un lideratge messiànic
La batalla del català és l’audiovisual; TV3 té ara un pressupost de 200 milions, quan fa 10 anys era de 480

En el seu nou llibre, Aprenentatges i una proposta, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, planteja fer un nou referèndum.

Del llibre es pot concloure que, sense organització i desobediència civil massiva, no serà possible el referèndum.
És clar. Si visquéssim en una democràcia consolidada i l’Estat espanyol fos un estat escrupolosament democràtic, que és l’actitud que té el Regne Unit o el Canadà, i no pas demofòbic com és, doncs possiblement no faria falta exercir la lluita no violenta i aquestes mobilitzacions tan massives. Però com que, malauradament, l’Estat té por de les urnes, és imprescindible, i ho hem vist –és un dels grans aprenentatges dels darrers quatre anys–, molta mobilització, molt d’empoderament i fer les coses diferent de com les hem fet fins ara. I no renunciem a res del que hem fet fins ara. És una baula. Segurament, si no ho haguéssim fet, avui no podríem estar parlant en aquests termes. Però és evident que necessitem empoderar-nos, organitzar-nos i tornar a guanyar aquesta capacitat de mobilització que teníem i que, en part, s’ha vist estroncada per culpa de la Covid-19. Aquest 11-S, quan s’ha pogut sortir al carrer d’una manera més massiva, ha sorprès propis i estranys. El procés té una salut envejable per a qualsevol altre moviment d’alliberament que hi pugui haver arreu del món. És un moviment que perdura en el temps i va més enllà de lideratges. Una de les seves principals virtuts és que neix de la base, molt transversal, intergeneracional, interclassista, de diferents realitats culturals en certa manera.
Quines coses s’han de fer diferent?
Nosaltres, des de la societat civil, fem una proposta per a la societat civil, i el que diem és que cal fer-ho millor, més que diferent, que tot el poder que hem acumulat necessitem convertir-lo en força. En termes de Hannah Arendt, ara la societat catalana està molt empoderada, però no hem estat capaços de forçar els polítics perquè ho converteixin en força. La demostració més gran és el 3-O. No és un retret. Seria impossible que Òmnium fes un retret a ningú de la mobilització que hi va haver. Però els polítics no van saber què fer-ne. Centenars de milers de persones als carrers de tot Catalunya, i a Madrid, i arreu dels Països Catalans, amb una pressió molt gran, i no van saber convertir aquest poder de la ciutadania en força. I, per tant, el que va passar després, que tampoc és un retret, tots sabem el que va ser. No renunciem a l’1-O, ni al 3-O ni absolutament a res del que ha fet aquest país. El que diem és que, per tornar-ho a fer, és imprescindible que ens formem i estiguem preparats.
Un referèndum que aquest cop hauria de ser reconegut internacionalment?
Nosaltres instem els polítics que facin de polítics. Aquest referèndum, que tard o d’hora ha d’arribar, el definim sense adjectius precisament perquè estem convençuts que és la fórmula que avui genera consens en el si del sobiranisme. Correspon als polítics ubicar-lo i entendre que és una petició d’una majoria social a Catalunya que va més enllà de l’independentisme. El país no es pot permetre el luxe de demorar la situació econòmica, social i cultural que tenim. Estem parlant d’una societat amb un 25% de la població en risc d’exclusió social. Estem veient amb la llei de l’audiovisual que, en realitat, a l’Estat espanyol la plurinacionalitat li sembla una amenaça, la viu com una amenaça. Per solucionar els problemes reals de la ciutadania, el que necessitem és un estat propi. I, abans, necessitem que el poble de Catalunya pugui expressar la seva voluntat en un referèndum. Entenem que, ara com ara, no es donen les condicions. Hi ha hagut repressió i hi ha aprenentatges que s’han d’acabar d’assumir, però, honestament, com a Òmnium no ens volem esperar tota una generació. Seria negligir, perquè què fem amb el “mentrestant”? Si el Tribunal Constitucional va suspenent les lleis de caràcter social que aprova el Parlament... Què diem a la societat catalana? “No, miri, potser d’aquí a unes dècades serà el moment”? L’aprenentatge més gran per a nosaltres, que el 2017 no teníem, és que el límit no pot ser ni l’amenaça de repressió, ni la presó ni l’exili. L’únic límit del moviment sobiranista és la violència. Malauradament, l’Estat no pot dir el mateix. L’amenaça de l’Estat d’utilitzar la violència contra els ciutadans l’hem de fer servir com a palanca de transformació democràtica. És desitjable? No. Mai. No la voldríem. La provocarem? No. Mai. Però si ens amenacen amb violència, el que no podem fer és dir: “D’acord, com que m’han amenaçat de destruir milers de llocs de treball –això també és violència–, o com que m’has amenaçat que tornaràs a enviar-me 8.000 policies a pegar a la gent que exerceix drets fonamentals, doncs jo abandono la meva causa.” Malauradament, la història de la humanitat ens demostra que, sovint, la millor resposta davant l’amenaça de violència de l’Estat és la lluita no violenta. Que, fins i tot, no té a veure amb el pacifisme, que és una ideologia. La lluita no violenta és una metodologia. I en el llibre ens instem, com a societat catalana, a formar-nos en el marc d’aquesta lluita. Per exemple, vagues. O com a consumidors: tenim molt poder. O com a usuaris, com a ciutadans. La societat catalana també ha madurat. Possiblement ens sentim frustrats en algun moment, escenari o període. Però la societat catalana ha fet un exercici de maduració els darrers quatre anys i nosaltres estem convençuts que és el moment de canalitzar-lo i treure’n tot el profit possible. Si ara l’Estat ens amenaça de tancar-nos a la presó, li podem respondre: “Sap què passa? Que ja ens hi ha tancat. No ens fa por.” I no vull ni banalitzar la presó ni blanquejar-la. Però ja hem assumit que estem disposats a entrar a la presó.
Sense reconeixement internacional, no es corre el risc de repetir el 2017 amb les mateixes conseqüències?
És que nosaltres instem els polítics que el resultat sigui vinculant. Ara ja hem conegut una resposta de l’Estat: l’ús de la violència, la destrucció de llocs de treball, la utilització del Tribunal de Comptes per arruïnar civilment la vida de ciutadans servidors públics. Ara estem veient les clavegueres de l’Estat, la guerra bruta. Amb tots aquests ingredients que hi ha damunt la taula, la societat catalana ha de posar límits a les seves aspiracions? Nosaltres diem que no pensem posar-hi límits. I en aquesta condició, hi ha tot el reguitzell de legitimacions que es puguin donar a un referèndum. Però la proposta des de la societat civil –perquè és l’única manera que pugui ser útil– és un referèndum sense adjectius. Si anéssim més enllà, la proposta ja no seria útil, perquè ja no generaria consens.
És legítim i humà que una part de la ciutadania o els polítics temin la repressió de l’Estat.
Això és un altre aprenentatge. El poder de l’Estat espanyol rau en la nostra por. Si nosaltres no tenim por, o tenim més esperança que por, perden el poder. Això ho hem pogut veure els darrers quatre anys. Quan entomem un procés judicial de manera col·lectiva com a Òmnium i diem a l’Estat “jo t’acusaré a tu per la vulneració de drets fonamentals”, el resultat és més que positiu des del nostre punt de vista, perquè vam poder forçar l’Estat a acabar parlant de si Catalunya té dret a l’autodeterminació i de l’exercici de la desobediència civil. El tribunal es va haver de pronunciar i va arribar a la conclusió que l’exercici de la desobediència civil és legítim sempre que no tingui capacitat real de transformar les coses. Escolti, senyor tribunal, doncs vostè està fent trampes. Sota la capa d’una suposada democràcia consolidada, el que està dient als ciutadans i a la dissidència política és: “Que no us passi pel cap ni remotament que assolireu els vostres objectius, perquè, aleshores, us posarem a la presó.” Això és la llei mordassa, això és el judici a la democràcia del 2019. Nosaltres diem: “No, perdoni, senyor, quan sortim a mobilitzar-nos al carrer, el que volem precisament és això: que la nostra opinió i la nostra voluntat siguin escoltades pels polítics.” El judici en si mateix és un aprenentatge gegant i, per tant, sí, és clar, l’Estat intenta amenaçar-nos amb la por. L’afirmació de “ningú més a la presó” no aporta res. Malauradament, hi continua havent exili, amb tota la utilitat que té l’exili, i és més que possible que hi torni a haver presó. Si no, anem a negociar competències... sobre l’aeroport, o el que sigui. Però si estem parlant d’un procés d’alliberament nacional, l’exili és imprescindible, és una pedra angular de tot el que estem fent. Tenim l’exemple del Consell per la República. Quin exemple més gran que està sent per a tot el procés! Segurament, sense la figura del president Puigdemont, les nostres condemnes haurien estat de 30 o 40 anys, tranquil·lament. O de 25, és igual. Haurien estat molt superiors, perquè des de l’exili s’està exercint una funció d’altaveu internacional imprescindible. Això és un aprenentatge que hem de reforçar i que el 2017 no teníem.
Reforçar el Consell per la República requereix consens entre uns partits que avui es fan la vida impossible...
El Consell per la República i qualsevol altre instrument de consens és útil si és capaç de formar part d’una estratègia compartida. Des d’Òmnium continuarem treballant perquè es pugui arribar a consolidar aquesta estratègia compartida entre els diversos actors del sobiranisme. Fem una petició de responsabilitat, sentit d’estat. Necessitem imperiosament aquest sentit d’estat, que s’ha demostrat que és la fórmula guanyadora que ha fet possible el 9-N, l’1-O.
El 9-N, hi ha ICV; l’1-O, els comuns. Aquest nou consens també els ha d’incloure?
El que mai farem és excloure ningú que es consideri sobiranista. Òmnium no va repartint carnets de sobiranisme. Avui, a Catalunya, hi ha un gran consens que va més enllà de la majoria consolidada al Parlament del 52% independentista, i que està entre el 70% i el 80%, una majoria molt, molt sòlida, que defensa poder exercir el dret d’autodeterminació. Nosaltres apel·lem als votants de tots aquests partits. No renunciem a res. En volem ser més, però, al mateix temps, també diem als que som que hem d’estar més determinats. Quan el moviment sobiranista és capaç de demostrar la seva determinació, és quan genera més atracció. Això ens ho demostra el 9-N, l’1-O, el 3-O, el 10-J i les consultes populars.
Negociar amb l’Estat és inútil, ineficaç?
Som els de la bandera de la negociació. Aquest país, abans de celebrar l’1-O, va fer disset propostes als diversos governs de l’Estat perquè s’avinguessin a celebrar un referèndum. No caurem mai en l’error que l’Estat espanyol ens prengui la bandera de la negociació. Ara, l’Estat ha de demostrar que té voluntat real de negociació, i avui no en té. Ens ho està demostrant no només amb la llei de l’audiovisual, sinó amb la repressió. No hi ha el més mínim senyal que el Tribunal de Comptes arxivi les causes. Estem parlant en termes que a principis dels vuitanta del segle passat serien impensables. Avui l’Estat està més recentralitzador que mai. De voluntat negociadora per part de l’Estat, avui, ni n’hi ha ni se n’espera. Han de fer un canvi substancial.
En la taula de diàleg, hi ha d’haver ex presos polítics?
Seria un error que entréssim en aquest debat curt. Seria impropi d’Òmnium. No tenim opinió sobre això perquè negligiríem. Insisteixo: parlem des de la societat civil cap a la societat civil.
Què passa si la taula continua només amb interlocutors d’ERC?
Només pot ser útil un espai en el marc d’una estratègia compartida. Si no, es converteix en una arma llancívola. Qualsevol espai, el que sigui. Si no forma part d’una estratègia compartida, passa això. Perd molta eficàcia. La crida que fem és que tots els espais siguin en el marc de l’estratègia compartida. Però insistim que qui ha de demostrar encara la seva voluntat real negociadora és l’Estat, no la part catalana. Si el govern espanyol proposa demà un referèndum d’autodeterminació, dubto que cap actor del sobiranisme digui que no el vol. S’ha fet una proposta de llei d’amnistia i qui la tomba? La mesa del Congrés. Perdoni, miri, és que la seva voluntat negociadora s’hauria de veure com a mínim acceptant a tràmit una proposta que té més del 50% del suport del Parlament de Catalunya. La part catalana està sent contínuament propositiva. Qui no es mou és l’Estat.
Per aconseguir la unitat estratègica caldrà esperar, per exemple, sentències favorables dels tribunals de la UE?
Qualsevol resolució judicial que ens ajudi a internacionalitzar el conflicte, si ens legitima, la utilitzarem. Si el Tribunal Europeu de Drets Humans ens dona la raó i confirma la legitimitat de l’“ho tornarem a fer”, algú es pensa que no ho utilitzarem com a palanca de transformació democràtica? El conseller Lluís Puig ja ha utilitzat la resolució del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU perquè Bèlgica no concedeixi l’ordre d’extradició. La capacitat de l’Estat d’adaptar les lleis als seus interessos per eliminar la dissidència política no funciona a fora. No està funcionant a Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Escòcia... Senyors, vostès a Europa tenen un problema, i nosaltres, els catalans, hi tenim una oportunitat gegant i l’hem de saber aprofitar.

El referèndum pot ser vinculant si bona part del cens no hi participa?
És impossible que nosaltres responguem això. Correspon als polítics delimitar com ha de ser. Per això diem “sense adjectius”, perquè si n’hi poséssim negligiríem les nostres funcions i ens posaríem en el terreny dels polítics. El que els diem és que ens estem preparant per pressionar-los perquè celebrin un referèndum d’autodeterminació. Vostès han de fer l’esquelet d’aquest referèndum.
No hi ha el risc que una nova actuació policial violenta el deslegitimi? Els mateixos observadors de l’1-O van admetre que no es podia validar en aquestes condicions.
Ells hauran de decidir fins quan estan disposats a seguir pegant a la ciutadania. I la comunitat internacional també haurà de decidir fins quan està disposada a mirar cap a un altre costat quan, contra ciutadans de la Unió Europea, s’està exercint una violència que no només no està justificada, sinó que només té un objectiu: eliminar la dissidència política. Europa, en ple segle XXI, es pot permetre aquestes imatges sistemàticament? Vergonyosament per a la UE, la Mediterrània és la fossa comuna més gran que tenim, i amb la complicitat de tots els estats. Però nosaltres no podem renunciar a seguir lluitant, malgrat que, durant un temps, semblava que no en volia formar part i que la qüestió no els afectava i, home, intuïm que possiblement alguna força deu haver tingut la UE amb els indults. Pedro Sánchez va dir que mai concediria un indult i fins i tot volia modificar la llei perquè no fos possible.
Com es fa perquè el sobiranisme guanyi suport ciutadà i es mobilitzi més?
Més que guanyar suport ciutadà, quan ja hi ha el 52% de vot independentista, defensem la necessitat de tenir més capacitat d’incidència, d’influència, de pressió sobre els polítics. Això es fa formant-nos, empoderant-nos i tornant a recuperar els carrers de seguida que puguem per la pandèmia o quan hi hagi noves condicions que ens permetin tornar a mobilitzar-nos massivament.
“Governar bé”, com vostè demana en el llibre, pot ser una via?
S’ha de governar bé Catalunya. Ho diem sempre. De la mateixa manera que no renunciem al catalanisme, no renunciem a les nostres institucions d’autogovern. Amb totes les limitacions imaginables, sí, tantes com vulguin, però tenen l’obligació de governar bé els ciutadans. El pressupost de la Generalitat, de més de 30.000 milions d’euros, s’ha de poder gestionar per afrontar una situació de crisi econòmica molt greu, amb capes de la societat que ja no se’n van sortir de la del 2008. A Òmnium, en el marc del projecte Lliures, que vol combatre l’exclusió, les desigualtats i la pobresa, cada dia tenim més peticions de gent que ens demana suport i ajuda perquè hi ha una part molt important de la societat que té molts problemes per arribar a final de mes.
Però, en canvi, l’acord sobre l’audiovisual a Madrid el fa només un partit i no van de bracet tampoc en la negociació dels pressupostos.
I nosaltres els demanem que tinguin la capacitat de generar grans consensos per defensar les propostes de manera unitària. No parlem de culpables, però sí de responsables, i ho són el conjunt de partits catalanistes, tots els que diuen que la llei ha de reconèixer la plurinacionalitat de l’Estat.
En el moment actual del procés, una opció és canviar de líders polítics?
Ho he dit altres vegades. Són necessaris nous lideratges, sense renunciar als existents. La vàlua dels existents és incontestable, total i absoluta. Ara, necessitem nous lideratges. És una de les virtuts del procés. Que no té un lideratge messiànic. El moviment d’alliberament nacional a Catalunya és intergeneracional, intercultural i interclassista. Hi pots trobar classes mitjanes benestants i classes més populars. Menys les elits econòmiques, que ja han dit de totes les maneres possibles que no estan d’acord que Catalunya pugui exercir la seva autodeterminació, hi trobes de tot, i, cada dia més, amb una diversitat que ha de ser motiu d’orgull nacional.
Parlants, governs i entitats hem deixat massa abandonada la llengua?
Òmnium ha tingut molta repercussió mediàtica pel procés els darrers anys, però més del 60% del pressupost va a projectes de llengua i cultura des de l’inici de l’entitat. Nosaltres hem reforçat projectes i n’hem creat de nous, perquè avui la batalla del català és en la defensa de la normalització lingüística i el model d’escola catalana. Però la gran batalla és en el sector audiovisual. No n’hi ha prou a demostrar voluntats amb una llei. Hem vist que l’Estat vulnera sistemàticament qualsevol tipus d’acord en qüestions de llengua. El que necessitem és un gran acord de país per recuperar el paper preponderant de TV3 en la normalització i avui ens trobem que el pressupost de la televisió pública catalana és de 200 milions quan encara no fa deu anys era de 480. Amb un pressupost com aquell, podies fer produccions pròpies i documents i treballs audiovisuals molt potents perquè canalla com ara jo ens forméssim també en la llengua catalana. I el que acaba passant és que l’increment d’enguany del pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és en el capítol de nòmines. En això sí que estem presentant batalla. La Generalitat ha de demostrar el seu compromís amb la llengua en el sector audiovisual, i hi ha res millor que dotar la CCMA amb un pressupost com el que tenien fa deu anys?


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

ERC colla el PSOE pel 6% català

madrid

Aragonès insta a tornar als grans consensos pel català

barcelona

La desigualtat en la vacunació alenteix la recuperació global

París

El Suprem dels EUA examina un cas clau per al dret a avortar

washington

Suspès el judici pels aldarulls posteriors a la sentència a Girona

GIRONA

Pla europeu per contrarestar l’ascens de la Xina al món

BRUSSEL·LES

Borràs declina commemorar la Constitució

Barcelona
Xiomara Castro consolida la victòria electoral
hondures

Xiomara Castro consolida la victòria electoral

Els EUA amenacen Rússia amb sancions
otan

Els EUA amenacen Rússia amb sancions