Política

5 anys sense Fidel Castro

Cuba assaja de mica en mica una obertura al sector privat i permet nous drets socials des de la mort del líder de la revolució

Durant la presidència de Raúl Castro, el poder va deixar de ser vertical i ara és col·legiat al Partit Comunista

La repressió contra la dissidència no ha afluixat

El 25 de novembre del 2016, passades les 22.29 hores a l’Havana, el president Raúl Castro anunciava amb un brevíssim comunicat que el seu germà havia mort. “Amb profund dolor”, va dir, “comparec per informar el nostre poble, els amics de la nostra Amèrica i del món, que avui ha mort el comandant en cap de la revolució cubana, Fidel Castro Rus”.

I Cuba no va tornar a ser la mateixa. Ja havia començat a canviar el 2006, quan Fidel es va retirar de la vida pública per una malaltia. Però sense la seva presència, i sobretot sense els llargs textos que publicava posant límits a qualsevol assaig de transformació, els canvis es van accelerar. No han estat canvis estructurals, però sí sensibles per al dia a dia dels cubans.

Quan Fidel va delegar el poder en el seu germà, els cubans no podien entrar als hotels, comprar ni vendre les seves cases o viatjar a l’estranger sense demanar permís al govern; els accessos a internet estaven limitats a una minoria de funcionaris. Avui, moltes d’aquestes coses han canviat. Els cubans s’allotgen als mateixos hotels que els turistes, tenen mòbils, poden vendre les seves cases, internet s’ha estès a poc a poc a les llars i s’ha eliminat el permís de sortida que regia per a tothom que volgués abandonar l’illa.

S’ha desmuntat també bona part del sistema de subsidis i ajudes estatals a empreses no rendibles i fins i tot es va decidir reduir la quantitat d’empleats estatals en un milió de persones. A canvi, es va autoritzar el treball per compte propi: avui hi ha 600.000 autònoms a Cuba, un 13% de la població.

L’últim canvi, profund, va ser al setembre, després d’una dècada d’endarreriment: des de fa dos mesos, el govern permet el funcionament de petites i mitjanes empreses, una mesura amb la qual espera reactivar una economia que viu sota mínims, llastrada pel pes de l’Estat, la baixa productivitat i problemes de desproveïment. Deu dies després del decret, l’executiu autoritzava les primeres 35 pimes, 32 de les quals privades i la resta, estatals.

Ha canviat també l’estructura de poder, alguna cosa que a ulls dels cubans pot passar desapercebuda. Raúl Castro, i ara el seu successor des del 2018, Miguel Díaz-Canel, va imposar un model de govern col·legiat. Sense Fidel, que prenia les decisions en solitari o amb un petit cercle íntim, el rumb va quedar en mans del Partit Comunista, designat com a “únic digne hereu” del líder mort. Van recuperar així protagonisme els consells d’estat i de ministres, encarregats de delinear les línies mestres de la política oficial.

Prohibicions

I és en aquestes línies generals on l’illa amb prou feines ha avançat. Mentre que el cubà del carrer ha vist millores en la seva vida diària després de la fi de centenars de “prohibicions absurdes”, com les anomenava Raúl Castro, la revolució ha mantingut intacta, per exemple, la pressió sobre tot indici de dissidència política.

El govern afronta una oposició de nova factura, nascuda als barris a partir del lideratge d’artistes joves, músics, pintors i actors que fan servir l’art per plantar cara al règim. El juny passat, una manifestació per exigir vacunes contra la Covid-19 es va transformar en una jornada de protesta nacional, la mostra de descontentament més gran contra el règim des del 1959. Al crit de “Fora la dictadura!” o “Pàtria i vida!”, variació de l’eslògan oficial Pàtria o mort, els cubans van sortir al carrer.

El govern va apagar llavors internet per neutralitzar les crides a la mobilització i va reprimir amb violència els manifestants. El 15 de novembre passat, el govern va bloquejar una marxa cívica promoguda des d’una plataforma opositora anomenada Arxipèlag. La pressió policial prèvia va fer que els seus organitzadors suspenguessin la convocatòria davant el temor d’una repressió als carrers.

El germen del descontentament ha arrelat a poc a poc a Cuba, mentre el govern acusa els Estats Units d’estar al darrere de qualsevol manifestació.

D’Obama a Trump

Les relacions amb la potència, de fet, continuen sent un punt important en l’agenda de l’illa. Després de l’acostament del règim al govern de Barack Obama, que va permetre, entre altres coses, l’arribada de turistes, es va tornar al punt de partida amb Donald Trump. La situació no ha canviat gaire amb Joe Biden, malgrat les expectatives que va generar a l’Havana l’arribada d’un demòcrata a la Casa Blanca.

Mentrestant, els cubans viuen les seves pròpies penúries, sota una crisi galopant i infinitat de sacrificis, com per exemple les cues per comprar aliments, agafar l’autobús o comprar un medicament en farmàcies amb prestatges buits. És per això que l’ombra de Fidel Castro, cinc anys després de la seva mort, està cada vegada més esvaïda, víctima de les urgències del moment.

L’últim revolucionari llatinoamericà

Fidel Castro va morir el 2016 als 90 anys, víctima d’una malaltia intestinal que el va mantenir allunyat de la política l’última dècada de la seva vida. El món el va acomiadar dividit: el va plorar la part que sempre el va considerar una llegenda revolucionària que era assot de l’imperialisme; en va celebrar la mort la que veia en ell un líder autoritari i sanguinari. Castro va arribar al poder l’1 de gener del 1959 després de liderar la guerrilla que va derrocar el dictador cubà Fulgencio Batista, i des de llavors va estar al capdavant del que considerava el primer pas d’una gran revolució universal. La crisi dels míssils, com es va dir als intents de Moscou de muntar a Cuba una base a tocar de la Casa Blanca, el va convertir en protagonista de la Guerra Freda. Pel camí, Castro va resistir 650 intents frustrats d’atemptat, inclosos plans de la CIA amb batuts de xocolata amb cianur; va superar la caiguda de la Unió Soviètica, el seu principal soci comercial i el seu suport internacional, i va sobreviure a deu presidents dels EUA [quan va entrar triomfal a l’Havana a Washington governava Dwight Eisenhower]. Castro va fracassar, finalment, en el seu intent de portar la seva revolució a tot el continent i el seu camp de batalla va quedar reduït a una illa, però la seva influència política a l’Amèrica Llatina del segle XX no ha estat superada per cap altre líder.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

ERC i PSOE acorden continuar negociant la Llei de l’audiovisual

Barcelona

ERC veu marge legal per obligar totes les plataformes a respectar la quota en català

Madrid
EN DIRECTE

El Parlament debat el decret sobre el desplegament de les energies renovables

Barcelona

La Moncloa espera que la reunió d’aquesta tarda entre Bolaños i Rufián obri el camí per redreçar les relacions amb ERC

Madrid

El govern espanyol i ERC es reuneixen després del xoc per la Llei Audiovisual i l’amenaça sobre els pressupostos

Madrid

Els comuns s’ofereixen com a “agent de desbloqueig” de la llei audiovisual

Madrid

Illa demana que Aragonès “cessi” el responsable de retirar l’acusació pels fets de la investidura fallida de Puigdemont

Barcelona

Suspès el judici pels aldarulls postsentència a Girona

Girona

Aragonès, “convençut” que els partits catalans a Madrid defensaran que la llei de l’audiovisual blindi el català “arreu”

Barcelona