Dues cosmovisions

La situació política de Cuba és una de les que més passions aixeca al món des que va guanyar la revolució comunista el 1959. Les protestes de l’oposició dels darrers dies, que coincideixen amb el cinquè aniversari de la mort de Fidel Castro, han revifat el debat sobre les bondats o els mals d’aquell sistema polític, un debat que es manté en els mateixos paràmetres des de fa dècades: l’esquerra justifica o matisa les accions del govern cubà i la dreta hi carrega com no ho fa contra altres països que tampoc compleixen els estàndards democràtics acceptats, de forma majoritària, per la comunitat internacional.

En el que sí que hi ha un consens gairebé unànime és en la reclamació que els Estats Units posin fi a l’embargament que mantenen sobre Cuba. L’Assemblea General de les Nacions Unides va exigir al juny a Washington que aturi les mesures coercitives unilaterals amb 184 vots a favor, dos en contra (els Estats Units i Israel) i tres abstencions (Colòmbia, el Brasil i Ucraïna). És la vint-i-novena vegada que aquest òrgan de l’ONU vota en el mateix sentit, tantes com anys s’ha sotmès a votació el text des de 1992.

Res de nou. Un conflicte enquistat des de fa molts anys, com n’hi ha d’altres, en què l’Assemblea General de l’ONU juga un paper merament simbòlic perquè no té cap atribució vinculant. De fet, ni tan sols quan és el Consell de Seguretat qui pren decisions, que sí que són vinculants, hi ha cap garantia que es compleixin tal com passa amb les referides als territoris palestins o al Sàhara Occidental.

Descartada l’ONU per fer d’àrbitre entre el govern cubà i l’oposició, les dues parts centren els esforços a pressionar els governs d’arreu del món perquè defensin les seves posicions, que són molt diferents tot i la pràctica unanimitat a l’hora de pronunciar-se contra l’embargament dels Estats Units en l’Assemblea General de l’ONU.

Els governs actuen en funció dels seus interessos. Els de la Unió Europea miren de tenir una posició comuna i cada estat s’expressa amb més o menys vehemència contra el govern de Cuba sovint en funció de la seva orientació en l’eix dreta-esquerra. Els dirigents d’esquerra són més favorables a les tesis de l’Havana i els de dreta, contraris.

Aquesta dinàmica es reprodueix també en la societat civil, tal com s’ha pogut comprovar aquests dies en els actes que hi ha hagut arreu del món a favor i en contra del govern cubà coincidint amb l’anunciada marxa opositora del 15 de novembre.

A Barcelona, desenes de persones es van aplegar aquell dia davant del consolat de Cuba, al passeig de Gràcia, per expressar les seves opinions oposades. Ho van fer separades per un cordó dels Mossos d’Esquadra, que impedia que els dos grups es barregessin. No hi va haver incidents remarcables, però la tensió era notable i els crits i càntics dels uns miraven d’ofegar els dels altres.

L’Alessandro és un de les desenes d’assistents que es van aplegar a la vora del consolat; en el seu cas, a la banda dels opositors al castrisme. “He vingut a reclamar que Cuba sigui un país democràtic, on els cubans puguin decidir”, afirma el jove manifestant, amb una bandera cubana lligada al coll. Explica que va venir a Catalunya fa sis anys, quan en tenia 16, “fugint de la dictadura comunista militar cubana”. A Cuba –diu– “no hi tenia cap futur, cap oportunitat laboral”. Va obtenir un contracte de feina per a Catalunya –que va aconseguir ell sense el suport del govern cubà, subratlla–, i es va establir a Catalunya.

Al seu costat, Vladimir, de 55 anys, també va marxar “obligat” de Cuba i sabent “que no hi tornaria”. Es mostra agraït a la societat catalana, que l’ha acollit, però creu que “és una vergonya que ni el govern central ni el de Catalunya s’hagin pronunciat contra la repressió del règim cubà” aquests dies. “Cuba és el mur de Berlín caribeny. El món sencer hauria d’assenyalar Cuba i dir: «Ja n’hi ha prou»”, diu Vladimir.

A l’altra banda del cordó policial, la visió de la situació és totalment oposada. Desenes de persones, amb banderes cubanes i la silueta del Che Guevara sobre un fons vermell, criden consignes contra el bloqueig dels Estats Units i a favor del govern de l’Havana.

Anna Ruiz, de la plataforma Defensem Cuba, que aplega 104 entitats, llegeix un manifest a favor “del dret del poble cubà a la lliure determinació i contra la ingerència dels Estats Units”. Ruiz denuncia que hi ha una “conxorxa”, amb molts diners al darrere, per provocar el que venen com una “intervenció humanitària” a l’illa caribenya i que, segons ella, només és una “intervenció dels Estats Units”. Ruiz lamenta el “supremacisme” de la part de l’opinió pública occidental, que nega la condició de democràcia al règim polític de Cuba. “A Cuba hi ha una democràcia participativa a la qual no estem acostumats amb eleccions personals i rendició de comptes”, assegura.

Històricament, de fet, la causa de la Revolució Cubana ha comptat amb moltes simpaties a Catalunya, tal com reconeix Ruiz. Com en altres indrets, la solidaritat prové dels partits d’esquerra, mentre que els de dreta abracen la causa contrària. També l’extrema dreta, que va participar en l’acció dels anticastristes a Barcelona amb la presència de diversos diputats de Vox al Parlament. El debat fora de l’illa sovint no contraposa arguments. Són dues cosmovisions que s’enfronten amb Cuba com a excusa.